Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els (des)usos del valencià

Els estudis sobre la situació sociolingüística al País Valencià demostren que ha augmentat el coneixement del català, tant escrit com parlat, però cada vegada la ciutadania prioritza més l’ús del castellà en el seu dia a dia

Un baix percentatge del funcionariat recorre al valencià per atendre al públic / Arxiu

Les últimes enquestes realitzades pel Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES) sobre la situació del català al País Valencià són de l’any 2015, i des de llavors no es tenen dades sobre els usos de la llengua al territori. Per tant, són les que es prenen com a referència al “IX Informe sobre la situació de la llengua catalana”, realitzat per l’Observatori de la Llengua Catalana i la Xarxa CRUSCAT, que traça una evolució des del 1989 fins al 2015. Pel que fa a les competències lingüístiques, aquest estudi determina que augmenten de forma bastant sostinguda les capacitats per llegir-lo, parlar-lo, escriure’l i entendre’l. Però conéixer la llengua no és sinònim d’emprar-la. En aquest sentit, el català “a la manera de València”, com deia Ovidi Montllor, pateix una davallada en el mateix període estudiat en tots els àmbits d’ús. En l’àmbit domèstic i de proximitat –com ara amb la família, les amistats o en adreçar-se a les botigues tradicionals– és on més es manté el nombre de parlants. Per contra, a les grans superfícies o en adreçar-se a persones desconegudes es parla menys, encara que siguen zones valencianoparlants. Per al sociòleg Avel·lí Flors, “encara existeixen estereotips clàssics sobre com són els parlants de les llengües”. “S’entén el valencià com una llengua de gent menys instruïda. Per això, molta gent tendeix a canviar de llengua, sobretot, en àmbits urbans”, continua.

En àmbits com la família, les amistats o en adreçar-se a les botigues tradicionals és on més es manté l’ús del valencià

El sociòleg Francesc Hernàndez, al seu llibre El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià, explica que açò es deu al fenomen al qual ell anomena “escolarització de la llengua”, ja que la llengua pròpia ha passat a transmetre’s majoritàriament a través del sistema educatiu, en lloc de per transmissió familiar, com és el cas de les persones més majors nascudes abans dels anys setanta. Així mateix, l’informe també posa el focus en l’augment de l’ús del castellà, en tots els àmbits, tot i que matisa que aquests indicadors no responen només a variables sociolingüístiques, sinó que també depenen de fluxos migratoris i tendències demogràfiques.

El baròmetre municipal d’opinió ciutadana de València, realitzat per l’Ajuntament de la ciutat aquest mes de setembre, conclou que només l’1,3% de la població parla habitualment en valencià, mentre que un 76,5% ho fa en castellà. Aquesta dada evidencia que, malgrat la cooficialitat de les dues llengües, l’espanyol s’imposa. També a la ciutat de València, Hernàndez analitza l’ús del català en cada barri en funció del seu valor cadastral. Entre les classes mitjanes, com més nivell socioeconòmic, més competència escrita en valencià; mentre que entre les classes populars es manté una dualitat, donada per les treballadores autòctones que sí que tenen nivells alts de competència lingüística i fluxos de migració que s’associen a nivells de competència més baixos. La paradoxa es troba en els estrats més alts de l’escala social, on es troben nivells alts de “desafecció al valencià”. Tal com explica Flors, “la llengua de les classes dominants, com a mínim des del segle XVI, ha sigut el castellà; per tant, per a introduir-se en espais socialment atractius encara hi ha gent que tendeix a dissimular que és valencianoparlant”.

Entre les classes mitjanes, amb més nivell socioeconòmic, es detecta una millor competència escrita

Els valors, però, tant en les competències com en l’ús, no són homogenis al País Valencià, ja que, com destaca Lorena Ferre, docent i activista per la llengua a Escola Valenciana, “és un territori difícil de vertebrar lingüísticament, des de Vinaròs fins a la Vega Baixa”. Ella mateixa destaca que “a la zona de l’Alcoià i el Comptat i a tota la Diània (Comarques Centrals), no hi ha cap problema amb el valencià quant a l’aprenentatge”; mentre que “més al sud o a les zones de l’interior del nord, com al Racó d’Ademús, la gent no és bilingüe”.


Manca de lleis contundents

Àngel Martí, president d’Escola Valenciana a l’Horta Nord, considera que un dels problemes que té el català al País Valencià és la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV). Es va aprovar en 1983, poc després que els parlaments de Catalunya, el País Basc i Galícia aprovaren les respectives lleis titulades “de normalització lingüística”. La intenció de normalització era un requisit present en les normatives que regulaven l’oficialitat de les llengües, “menys en el cas del valencià”, denuncien des d’Escola Valenciana, entitat que critica que la LUEV “només es limita a promoure la llengua” i a “despenalitzar-ne l’ús”, “però no té caràcter normalitzador”, com fan palés a la seua anàlisi titulada “Un diagnòstic de la llei d’ús”.

La LUEV es fixava com a objectiu “assolir, mitjançant la promoció del valencià, l’equiparació efectiva amb el castellà i garantir l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes en condicions d’igualtat”. Tant els estudis com les expertes en la matèria reafirmen que no s’han assolit molts dels seus fins. Per a Martí, aquesta llei “hauria de ser d’igualtat lingüística, a banda de comptar amb un apartat de deures, ja que queden molts fronts oberts, com la capacitació lingüística en l’àmbit de la funció pública”.

La llei de funció pública va ser una de les normatives que –malgrat l’acord signat l’any 2016 entre PSPV, Compromís i Podem, diverses entitats civils i els tres sindicats majoritaris (UGT, CCOO i Intersindical)– va quedar pendent d’aprovació a les Corts la passada legislatura. Entre altres aspectes, ha de regular l’anomenada competència lingüística en valencià del funcionariat, i s’ha convertit en un dels primers punts de tensió del Botànic. La consellera de Justícia, Gabriela Bravo, qui forma part del govern en qualitat d’independent, va decidir eliminar del futur projecte de llei la disposició que preveu aplicar de manera directa el requisit lingüístic l’any que entre en vigor. En paraules de Flors, el requisit lingüístic “és imprescindible, però no només s’ha d’exigir un títol, sinó conscienciar el treballador públic de la importància que té parlar valencià, sobretot coneixent la situació sociolingüística, en què un valencianoparlant normalment canviarà al valencià quan l’interlocutor parle en castellà”.

En efecte, l’ús del valencià a l’administració pública és molt residual en comparació amb el castellà. Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, l’any 2016, a les comarques del sud, només l’1% del funcionariat s’adreçava sempre en valencià, i un 1,5% generalment. A les comarques de València, ho feien entre l’1,8 (sempre) i el 3,7% (generalment); mentre que a les comarques del nord, la xifra se situava, respectivament, entre l’1,6 i el 7%. Aquestes dades contrasten amb els percentatges de treballadores que s’adrecen al públic sempre en castellà: 62,4% al sud, 22,4% a les comarques de València i 12,4% al nord. “Sabem que la llei de funció pública no està paralitzada, però el seu avanç és escàs i ja veurem què s’aprovarà”, afirma Martí, qui, a més a més, lamenta que la sanitat siga un dels àmbits on més obstacles està ficant la consellera de Justícia, qui preveu l’excepció per a l’àmbit sanitari per “no entrar en col·lisió amb el dret a la salut”.


L’ensenyament en valencià

Prèviament a la Llei del plurilingüisme de la Generalitat Valenciana, que regula i promou el plurilingüisme al sistema educatiu i que començà a implantar-se el febrer de 2018, a les escoles i instituts existien dues classes o grups d’alumnes que empraven el castellà com a llengua vehicular i un altre grup el valencià. Amb la llei, per contra, s’exigeix un mínim d’hores lectives en valencià, castellà i anglés, així com que s’implante el 50% de l’horari lectiu en valencià. Per a Manuel Carceller, portaveu de Plataforma per la Llengua al País Valencià, “aquesta llei representa una millora destacable”. “Als països d’Europa amb dues llengües oficials, com ara Bèlgica, s’ha demostrat que la immersió lingüística en la llengua pròpia i minoritzada és el millor model educatiu per garantir el domini de les dues llengües”, afegeix. Una idea que comparteix també Ferre, qui també considera que la llei facilita la cohesió entre els diferents grups d’alumnes.

Només el 14% de l’alumnat l’escull com a llengua vehicular, una situació que la nova normativa pretén revertir

Carceller constata que amb la política anterior “el castellà era hegemònic”, i cada any “més de 100.000 alumnes que demanaven rebre ensenyament en valencià restaven sense oferta”. Així mateix, segons l’entitat, fins al 2018, només el 14% de l’alumnat elegia el valencià com a llengua vehicular en l’ensenyament, una situació que la nova normativa pretén revertir.

Article publicat al número 485 publicación número 485 de la Directa

Articles relacionats