Arantxa Grau Muñoz és sociòloga a la Universitat de València i una ferma defensora dels drets sexuals i reproductius. S’ha especialitzat en l’àmbit de la sociologia de la salut i les sexualitats amb perspectiva feminista i ha col·laborat amb diverses entitats públiques en investigacions sobre les desigualtats de gènere en l’àmbit de la salut. Amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones i la reforma de la llei de l’avortament, conversem amb ella sobre la nova llei proposada per la ministra d’Igualtat, Irene Montero; l’impacte de la mirada androcèntrica de la ciència en la salut de les dones i persones no binàries, el perill i influència dels grups d’extrema dreta i antidrets o la necessitat de defensar els drets sexuals des del sistema educatiu.
El dimarts passat, el Consell de Ministres va donar llum verda al projecte de llei d’Irene Montero que pretén reformar la llei de l’avortament actual. Quina valoració en fas?
En primer lloc, crida molt l’atenció que ens veiem obligades a parlar de nou sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Això és perquè veiem perillar drets que atempten contra la sobirania dels nostres cossos. Aquesta llei, òbviament, és necessària, perquè incideix en aquesta qüestió i perquè vol contribuir a la transformació d’un ordre de gènere que encara s’aferra als pilars de la nostra societat. La meua valoració és que, tot i que semblen lluites d’altres temps, és palès que el que està en joc és la reafirmació de les dones i les persones gestants com a subjectes polítics. El que està damunt la taula no és la viabilitat d’un fetus, sinó el lloc que esperem per a eixos subjectes que anomenem dones per tal de defensar la sobirania dels nostres cossos i les nostres vides.
Tot i que la reforma suposa avanços importants en matèria de drets sexuals i reproductius, hi ha algunes qüestions que no s’han acabat d’abordar, com la reducció o eliminació de l’IVA dels productes per a la menstruació. Quin paper hi juga la lògica capitalista i patriarcal?
“El neoliberalisme es cola molt en la salut, el cos i la vida i ens porta a pensar en una idea molt individualista i productivista dels cossos”
Totes les subjectivitats estan sotmeses a un control social, que es dona en un sistema neoliberal que ens perfila com a subjectes consumidores i, per tant, com a treballadores per consumir. Es tracta d’un sistema en què la cura i el treball són tasques antagòniques, on hi ha una organització del món travessada per eixos de subordinació i per una cultura que continua reafirmant-se en unes estructures i esquemes corporals tradicionals. És ací on la sexualitat no masculina és desterrada i processos com la regla són encara ocultats. Aquest context l’hem de prendre com a referència per a abordar el que es tracta en aquesta reforma de llei. El neoliberalisme es cola molt en la salut, el cos i la vida i ens porta a pensar en una idea molt individualista i productivista dels cossos. Totes les persones no tenen les mateixes possibilitats per a accedir a una atenció o a productes de primera necessitat. Les activistes menstruals posen el crit en el cel, perquè no és possible que tinguem un IVA tan elevat. Estem abocant al subjecte que té la regla a què s’hi haja de resoldre la situació en primera persona. És increïble que continuem ficant pals en les rodes i no s’aprove baixar l’IVA a materials que són de primera necessitat, no són materials de luxe.
La gestació subrogada és una altra de les qüestions que no s’aborda. Quins són els problemes d’arrel sobre els quals s’hi hauria de treballar?
La donació d’òvuls i la gestació subrogada necessiten un espai de discussió i reflexió que superen els debats d’estar a favor o en contra. En aquest debat, s’ha de tenir en compte un sistema que fa incompatible la carrera professional i la cura i que porta a postergar la decisió de la criança. Hi ha una cultura del desig i recerca de la felicitat, com a discursos fonamentals del neoliberalisme, que ens porta a situar-nos en l’orde de prioritat coste el que coste. Alhora, hi ha una economia de subsistència que ens obliga a treballar per poder mantenir-nos. És ací on es combinen els dos eixos: qui, per una banda, contracta aquest servei d’obtenció de la felicitat sent mares o pares, i per l’altra, qui ofereix el servei de quedar-se embarassada. Aquestes dues figures no estan en la mateixa posició i són les dones amb més necessitats econòmiques les que s’ofereixen a aquest servei. Però, això passa en altres treballs, com en les treballadores de la llar o les netejadores. Per això, crec que cal aturar-se i fer una reflexió més ampla. Si tinguérem una renda que garantira la vida, veuríem si una persona prefereix dedicar-se a això que no a una altra cosa.
La reforma de la llei permetrà que es reconeguen les baixes per endometriosis i, fins i tot, es podrà reclamar la readmissió si les dones són acomiadades per sol·licitar la baixa. En l’àmbit laboral, sembla que la victòria és clara, però i en el social?
És impressionant que la regla es continue vivint com es viu. És molt curiós com alguns posicionaments socials, normalment masculins, s’atorguen el dret de dir què és el que ens passa. Això ha estat representat històricament per la classe mèdica, però continua passant. La regla es continua plasmant com quelcom que cal amagar, que genera pudor, i el cos femení o no binari com quelcom que s’ha de relegar a l’àmbit privat. De nou, crec que això té a veure amb unes resistències fermes cap a la transformació d’un ordre de gènere tradicional. Passa als Estats Units, però a l’Estat espanyol també hem escoltat discursos semblants en les fileres conservadores. Mantenir la idea d’amargar la regla, de seguir amb el secretisme, contribueix a continuar polaritzant uns cossos i formes d’estar en aquesta societat. La història d’haver de pensar durant uns dies si vols o no avortar o que, si hi ha suport psicològic, s’ho repensa, és una enganyifa. Estar embarassada i parir no té importància. Eixa psicòloga també va estar quan la dona haja de trobar una casa on dorma la criatura? També estarà amb mi quan s’haja de donar menjar a la criatura? Quina fal·làcia és aquesta? Això ho aplaudisc, perquè la reforma elimina els tres dies de reflexió, però crida molt l’atenció que la regla encara estiga tan despolititzada.
En relació amb la mirada androcèntrica, hi ha moltes malalties que afecten només les dones o que tenen altres efectes adversos en elles, però es desconeixen pel biaix de gènere en els assajos clínics. Com afecta l’androcentrisme en l’àmbit de la salut o la ciència?
La ciència biomèdica actua amb un binarisme que separa dos tipus de cossos i fica l’accent en un tipus de cos concret, el cos masculí definit a partir d’uns òrgans reproductors. Si prens com a referència un cos determinat, tot allò que no respon al model normatiu queda al marge i, per tant, deixa de tenir interès. Les conseqüències són tant per a les persones i cossos que entren en eixa normativitat com els que no, perquè els que hi entren han de continuar complint-la. Quan tu estàs definit com a home, però arribes als 55 anys i el teu cos no respon com suposadament ha de respondre, el sistema biomèdic et recepta pastilles. L’exemple és la Viagra, per respondre a una idea hegemònica del que és la masculinitat i com s’ha de reflectir en les relacions sexuals. Tota la resta, entre elles, les persones que s’identifiquen com a dones o no binàries, o amb sobrepès, o les persones trans, queden en la diàspora. Aleshores, si tu confies en el sistema biomèdic i aquest ni tan sols pot donar-li nom a allò que et succeeix, doncs no existeixes. Estàs negada, el teu malestar està negat. I com es resol? Amb una sobremedicació, tu tens un malestar, però com no sabem el que és, ho associes a un malestar psíquic, i això deriva en medicació. Curiosament, això passa amb malestars que sofreixen les dones, a excepció de tot allò que té a veure amb el seu cicle reproductiu. La resta es desatén o es fica en qüestionament, perquè el sistema biomèdic és absolutament androcèntric.
Als Estats Units, per exemple, el 1993 es va obligar a incloure dones en els assajos clínics, mentre que a Europa l’última regulació només posa èmfasi en augmentar els assajos en col·lectius vulnerables, com les dones embarassades o les persones amb malalties de salut mental. Quins canvis s’han produït des de llavors?
La presa de consciència, però és mínima. La ciència actua amb una perspectiva androcèntrica que ens ha de ficar en alerta. Quan fas investigació, t’adones que algunes diferències s’han obviat històricament i que cal atendre-les. No és suficient parlar només d’homes i dones, sinó que hem d’adoptar una perspectiva interseccional que ens ajude a entendre que els homes i les dones no són col·lectius homogenis. Eixos elements són fonamentals per a reflexionar sobre la ciència i el coneixement. Hauríem de fer el possible per no tendir a l’homogeneïtzació dels cossos, perquè hi ha una variabilitat de cossos i fisonomies.
Les reticències per prendre consciència són de caire social, cultural, econòmic?
“La ciència biomèdica actua amb un binarisme que separa dos tipus de cossos i fica l’accent en un tipus de cos concret, el cos masculí definit a partir d’uns òrgans reproductors”
Clar, a banda de la qüestió social, hi ha una econòmica, perquè si no es veu clarament que es pot fer negoci, no s’investiga. És el que passa amb els anticonceptius orals, on hi ha negoci, perquè els cossos femenins són subjectes consumidors. Els malestars que interessen són aquells que són fàcilment identificables. S’investiguen els malestars que són majoritaris per després elaborar medicaments i fer negoci. Al final, la investigació està finançada per fons privats i està claríssim que el que es busca és que siga lucrativa.
S’estan fent passes endavant per garantir el dret a l’avortament, però en molts hospitals encara hi ha limitacions, sobretot per l’objecció de consciència. Les solucions acordades són suficients?
M’agrada que la nova llei faça una reflexió respecte al personal mèdic, perquè açò no és nou. Hi ha hagut altres moments en la història en què la política, la religió i la medicina es van unir davant l’elevada taxa de mortalitat que hi havia, obligant les dones a fer-se càrrec de les seues criatures. Quan un metge es manifesta objector d’interrompre l’embaràs, no ho fa perquè estiga protegint una vida. Ho fan perquè volen ser part activa en frenar el canvi social. Aquesta matriu s’aplica a tots els cossos. Per què la medicina ha de ficar mà en la decisió de la vida d’una persona? Per què es continua atorgant aquesta potestat? Estem parlant de criança; després dels nou mesos, què serà de la meua vida? S’intervé en l’inici del procediment, però no en la resta. S’atorga la potestat de gestionar la salut, però això no port portar-los a ocupar la gestió de les nostres vides. I és el súmmum quan els metges no volen interrompre l’embaràs als hospitals públics, però sí en les seues clíniques privades.
El Tribunal Suprem dels Estats Units planteja derogar el dret a l’avortament garantit des de l’any 1973. De fet, Oklahoma s’ha convertit ja en el primer estat que ha aprovat la prohibició de l’avortament. Quins riscos hauran d’assumir les dones? I quina importància tindran les xarxes feministes?
Les xarxes feministes han tingut una importància molt gran. Quan estava penat, eren els col·lectius feministes els que donaven suport, cura i informació. Són els que han traslladat dones o persones gestants a quilòmetres i quilòmetres de les seues cases perquè pogueren avortar. El moviment feminista és fonamental en tot el que té a veure amb la gestió dels cossos de les dones. Tenim moviments com les NoMo, persones que identificant-se com a dones rebutgen la idea de ser mares, perquè no volen criar. Això ha produït una reacció de rebuig, de dir que l’ordre de gènere binari se’ns trenca. Totes les fileres conservadores han saltat, als Estats Units, i ací també, amb organitzacions com Vox. El perill és que les dones continuaran interrompent l’embaràs, perquè pel motiu que siga no volen ser mares. Davant la seua decisió de sobirania, accediran a un avortament, que serà clandestí i, per tant, riscós. Implica tornar a deixar aquestes persones a un lloc fosc i reafirmar la identificació entre dona i mare.
Què pot suposar a escala internacional? Els grups antiavortistes es veuran reforçats?
“Les files conservadores compten amb el suport de la religió i els poders econòmics, un coixí que els permet derogar la llei de l’avortament”
Per descomptat. Són passes endavant que estan fent. Si les fileres conservadores i aquelles mirades que estan veient amenaçada la seua posició de domini, androcèntrica, blanca, capacitista, no racialitzada, veuen que és possible resistir-se a la pèrdua de poder, això suposarà un efecte còpia. A més, compten amb el suport de la religió i els poders econòmics. Tenen tot un coixí que els permet derogar la llei de l’avortament. Per això s’ha d’anar de bracet a l’hora de defensar la importància de la sobirania dels cossos i les vides de les dones, perquè el risc és molt gran.
La inseguretat jurídica dels drets sexuals és evident. Ens trobem en un moment en què, per una banda, hi ha una ofensiva ultra i antidrets, i per l’altra, una tendència a la defensa dels drets sexuals, com a Amèrica Llatina o a l’Estat espanyol. Com es pot protegir el dret a l’avortament en aquests moments?
L’educació sexual en totes les edats és fonamental, i és una lluita que s’ha perdut perquè l’església encara es cola en la política dels governs. No tenim educació sexual fins que arriben a la secundària i perdem l’oportunitat, des que són criatures, de parlar de sexualitat. Ens sorprenem quan les criatures aprenen a través del porno, però és que no els estem donant un altre recurs. Veient com estem en l’àmbit global, s’ha de defensar la importància que tenen les dones de decidir sobre els seus cossos i vida. Hem de fer visible que el que està en joc no és que et prengues o no una píndola; va molt més ella, en la línia que si ets dona, tens capacitat de decisió. Si no ho entenem, tornem a un sistema en què releguem les dones a una posició secundària i, per tant, tornem a l’androcentrisme. S’ha d’ensenyar que la sexualitat, com la vivim, experimentem i l’anomenem, respon a discursos i formes d’abordament socials. No és natural ni espontània. Si continuem desoint i desatenent la sexualitat com un tema que no ens correspon com a societat, després no podem demanar que les persones adultes sàpiguen relacionar-se amb els cossos propis i amb els dels altres.
