El llibre de César Rendueles Sociofobia (Capitán Swing, 2013) va fer el que pocs assajos aconsegueixen: sortir de l’àmbit acadèmic per aterrar amb gran repercussió en el debat públic. En aquesta obra, l’escriptor i filòsof nascut a Girona, crescut a Gijón, però des de fa més de vint anys resident a Madrid, on és professor de sociologia de la Universitat Complutense, posava en dubte la capacitat transformadora de les noves tecnologies. Des d’aleshores, Rendueles ha escrit Capitalismo canalla (Seix Barral, 2015), En bruto (Los Libros de la Catarata, 2016) i el llibre de converses amb Joan Subirats Los (bienes) comunes (Icaria Editorial, 2016). En tots ells, el pensador dissecciona el capitalisme que ens ha tocat viure amb una mirada afilada i pedagògica.
A Capitalismo canalla analitzes la història del capitalisme a través d’una selecció personal de novel·les. Quina ficció creus que explicaria el present avui?
Hauria de ser alguna sèrie o pel·lícula que retratés el punt de confluència entre la delinqüència, el mercat i el nihilisme, que és més o menys on ens trobem. Em ve al cap Breaking Bad, on el protagonista viu una escalada autodestructiva que percep com la seva única alternativa i fins i tot com un progrés personal, però que té efectes terribles per a ell i la seva família. Una altra pel·lícula interessant és Compliance, que retrata molt bé la indefensió en el món laboral, la manera en què en el treball es difumina la distància entre un psicòpata i una persona amb autoritat legítima. Crec que estem en un moment estrany: les fantasies que ens van explicar sobre el capitalisme s’estan esfondrant, el mercat s’està traient la careta, però encara no tenim clares les alternatives.
Té sentit que esmentis Breaking Bad… A vegades s’ha comparat el capitalisme amb el món de les drogues, perquè és l’únic lloc on funciona el lliure mercat.
“El neoliberalisme és un zombi que aconsegueix desacreditar qualsevol alternativa”
Sí, també passa amb la dark web [web fosc], que és un espai sense cap mena de regulació pública. Tothom ho imagina com un lloc aterridor ple de terroristes, traficants d’armes i assassins a sou. Segur que una mica d’això hi ha, però la interacció més probable que tindràs a la xarxa profunda és una estafa. És normal que sigui així. Les relacions competitives, quan no estan limitades d’alguna manera, quan no estan contingudes per normes compartides, et porten a intentar treure avantatge dels altres, costi el que costi. A mi em recorda molt als mercats financers.
Fins a quin punt la utopia del lliure mercat ha influït en les nostres societats?
En els últims quaranta anys, el lliure mercat ha tingut un paper destacat com a instrument de legitimació de les polítiques que beneficiaven les elits. A vegades aquestes polítiques realment tenien a veure amb la mercantilització, però en altres ocasions eren una façana per ocultar la connivència de les elits polítiques i socials, de manera que el sector privat parasitava els beneficis públics o, a l’inrevés, la societat assumia les pèrdues privades –com va succeir amb el rescat bancari. En les primeres etapes del capitalisme s’entenia que els qui havien invertit els seus diners corrien algun risc i havien d’assumir pèrdues si les coses anaven malament. Avui es dona per fet que pagar els grans prestadors és una prioritat absoluta, no importa el sofriment social que això impliqui.
I com s’ha arribat aquí? Quins mecanismes del capitalisme han portat al desgast de les classes populars?
En primer lloc, la restauració neoliberal a partir dels anys setanta va suposar l’aixafament del moviment sindical global. Primer a l’Amèrica Llatina a través de cops d’estat i repressió, després a Anglaterra i als Estats Units. A Espanya és un procés que es dona als noranta i que ha alterat completament l’esfera pública. Quan jo era petit, els líders de CCOO o UGT eren personatges públics enormement coneguts que es tenien en compte per a tota classe de qüestions, no només en els conflictes laborals. No saber qui era Marcelino Camacho o Nicolás Redondo era inimaginable. Avui, fins i tot molts periodistes tenen dificultats per recordar el nom dels secretaris generals dels sindicats majoritaris. És un canvi enorme perquè els sindicats van ser agents essencials de la desmercantilització de la força de treball. El segon mecanisme ha estat la irrupció dels mercats internacionals en la nostra vida pública. La financerització és un procés complex que té a veure amb la deslocalització, l’especulació immobiliària i la pèrdua de sobirania popular. Per dir-ho d’una altra manera, els mercats voten i el seu vot val més que el dels nostres parlaments.
A Los (bienes) comunes parles del mercat com una força vampiritzadora.
El mercat s’aprofita constantment de realitats socials que no ha produït i que són molt costoses, fràgils i importants per a la vida humana. En primer lloc, tenim la vampirització de la natura, que el mercat no ha produït i tracta com si fos un recurs il·limitat, hipotecant així la nostra subsistència futura. En segon lloc, el mercat s’aprofita del treball reproductiu i de cures: una immensa quantitat d’hores de treball que possibiliten que cada matí la gent vagi al seu lloc de treball. Finalment, el mercat parasita béns i serveis tradicionalment produïts per la comunitat a través de processos de privatització. Existeixen altres tipus de vampiritzacions, per dir-ho així, “de segon grau”, que a Espanya són notòries. Les elits econòmiques procedents del franquisme sempre han estat dependents de l’Estat. Em sembla repugnant sentir parlar de “competència” a autèntics paràsits ja no dels béns comuns sinó de l’Estat; a paparres engreixades en els pessebres de les obres públiques
i les privatitzacions. Hi ha diferents maneres de ser capitalista i algunes són més immorals que d’altres.
Karl Polanyi, autor que has reivindicat, explica que el feixisme o el socialisme van ser contramoviments sorgits de la desesperació social generada pel lliure mercat. Quins són els contramoviments avui dia?
“Des de l’esquerra a vegades fem una caricatura del capitalisme per tenir-ne una idea reconfortant”
Pel costat bo de la història, per fi estem veient l’aparició de moviments ecologistes profundament anticapitalistes amb capacitat d’arrossegament social. Per descomptat, fa molt que existeixen, però crec que eren més perifèrics. També veiem altres moviments emancipadors com les lluites feministes, l’ascens i la reorganització del cooperativisme –i després de dècades d’invisibilització. A més, estem vivint un procés difús de crítica i reelaboració de la institucionalitat democràtica. Tot això són reaccions positives a l’esfondrament del neoliberalisme.
Des de certa esquerra s’ha dit que aquests moviments són fragmentaris i no apel·len la globalitat del sistema.
Hi ha una mica de veritat en això, però penso que aquestes apel·lacions a la globalitat, en el fons, també són paradoxalment fragmentàries. Em refereixo al fet que el capitalisme és molt complex i crec que des de l’esquerra a vegades en fem una caricatura per quedar-nos amb una estructura reconfortant, senzilla de diagnosticar i de superar. El neoliberalisme turc no té res a veure amb el xilè o l’estatunidenc. Aquesta insistència a pensar en un marc global sona molt radical, però a mi em sembla una acceptació de la derrota: et permets el luxe de simplificar un tot complex perquè, en el fons, saps que mai hauràs d’assumir la responsabilitat de tractar de canviar les coses negociant aquesta complexitat.
Quins són els contramoviments pel costat dolent de la història?
Hi ha hagut una evolució molt clara i preocupant en una part de l’extrema dreta. En un primer moment, gairebé tots els partits de la dreta radical tenien un perfil molt neoliberal, però des de fa uns anys, sobretot a França o Itàlia, han començat a apostar per una espècie de nacionalisme social i racista que els desmarca de les polítiques econòmiques ortodoxes. No és el cas de Vox i no sé si hi ha espai electoral perquè una cosa així aparegui a Espanya, però el perill em sembla evident.
Creus que poden comparar-se amb els moviments feixistes de principis del segle XX?
Una cosa que hem de tenir present és que els nazis o els feixistes no es veien a si mateixos des de la perspectiva amb què avui els veiem. No havien vist les pel·lícules de Spielberg. Molta gent que participa en els moviments d’extrema dreta d’avui, sobretot allí on han passat per un fort rentat de cara i s’han buidat de les seves herències simbòliques, com a França, no es veuen a si mateixos com segurament seran jutjats en el futur si no els parem els peus. A vegades sembla completament impossible que es repeteixin aquelles dinàmiques i preferim pensar que van ser moments de bogeria del passat, però cal estar alerta. El nazisme i el feixisme van ser producte de societats molt afectades per un conflicte bèl·lic sense precedents, econòmicament molt deprimides, amb un fort procés de degradació política… Algunes d’aquestes condicions, amb molts matisos, s’estan repetint. A la incapacitat del capitalisme per sortir de la crisi –els resultats més adversos de la qual s’han contingut amb una despesa pública brutal que probablement no es pot repetir– se suma la crisi mediambiental, que, fins i tot en les previsions més optimistes, ens llança cap a un futur on les condicions socials seran similars a les d’una economia de guerra.
Encara ara es parla del keynesianisme com a via per evitar els excessos del mercat que porten al feixisme.
Idealitzar l’estat keynesià em sembla absurd. Eren societats molt masclistes, amb profundes relacions d’explotació entre països rics i països pobres; va ser l’època de la proliferació nuclear i en les societats occidentals dominava l’alienació social burocràtica. A més, els nivells de creixement de consum del període són materialment impossibles de mantenir. Dit això, crec que hi ha lliçons d’aquesta època, com la reducció de la desigualtat o l’augment de l’associacionisme. Crec que no cal prendre’s el keynesianisme com un punt d’arribada sinó com un punt de partida. Aquella societat va implosionar per les seves pròpies contradiccions: els treballadors volien més del que el pacte social els oferia i els països pobres van deixar de conformar-se amb les engrunes del desenvolupisme. A partir del 1968, a alguns països va haver-hi processos molt interessants més enllà de la mera preservació del model keynesià o el seu desmantellament. A Suècia, per exemple, el pla Rehn-Meidner proposava que els treballadors compressin de manera gradual les empreses per convertir el país en una democràcia de treballadors.
I com hem passat d’aquell temps d’oportunitat als nostres sistemes actuals?
“La dreta ha llegit millor Gramsci que l’esquerra, i, com diria Thatcher, ha sabut conquistar el cor de la gent”
En els anys setanta, el neoliberalisme no era inevitable, tal com ens han fet creure. En aquell moment hi havia diverses opcions polítiques en joc: des de l’eurocomunisme fins a una socialdemocràcia renovada, passant per l’enfortiment de les alternatives socialistes. Els partidaris de l’opció mercantilitzadora havien estat hivernant durant més de trenta anys i els va costar molt imposar el seu model; podrien haver fracassat. Des dels setanta fins al 2009, els liberals van aprendre molt bé dels seus errors passats i van prendre mesures per no tornar a quedar arraconats. La dreta ha llegit millor Gramsci que l’esquerra, i, com diria Thatcher, ha sabut conquistar el cor de la gent. Es veu molt bé a les facultats d’economia, on el neoliberalisme va apostar deliberadament per imposar la seva hegemonia teòrica. El mateix va ocórrer amb els mitjans de comunicació. L’èxit d’aquest treball ideològic és el que explica que la crisi del 2008 no hagi donat lloc a models alternatius de societat
o ho hagi fet d’una forma molt tímida. El neoliberalisme és un zombi que només quatre bojos del lliure mercat continuen reivindicant, però aquest mort vivent aconsegueix desacreditar qualsevol alternativa. Els polítics avui ens diuen: “Entesos, el mercat és una merda, però no hi ha alternativa”.
En aquest sentit, alguna vegada has dit que els programes de l’esquerra governamental, a diferència dels de la dreta, són “maquetes”.
Ho dic literalment. Moltes vegades els programes polítics de l’esquerra s’expressen amb paraules com “laboratoris”, “prova pilot” o “prototipats”. La gent de dretes no s’expressa així. Té al cap les seves polítiques, algunes extremadament cares, i no dubten a dur-les a terme. Si fa falta construir vint aeroports internacionals, ho fan. Els seus projectes, encara que siguin faraònics, són assumits per tothom amb normalitat. Per què no se’ns ocorre gastar en transport públic amb bicicleta el que ens gastaríem en un aeroport? Cal deixar de fer experiments i invertir molts milions a canviar tot el sistema de mobilitat urbana, posar 100.000 bicis públiques a Barcelona i inundar la ciutat de pàrquings per a bicis. El mateix pot aplicar-se en l’educació, les rendes incondicionals, la sanitat o l’energia. No només tenim dificultats per defensar els nostres programes sinó que és impossible aplicar-los perquè la gent pensa que són cars.
Això és el que hauria de fer el nou govern de l’Estat espanyol? Quin crèdit dones a la coalició?
Malgrat el meu infinit escepticisme respecte a les possibilitats que aquest govern realitzi canvis profunds, crec que suposa una fita simbòlica important. És la primera vegada des de la Transició que entra l’esquerra del PSOE al govern. Per als qui hem crescut en la tenalla que suposava el bipartidisme és un pas important. Més enllà d’aquests efectes simbòlics, que no cal menysprear, crec que hi ha poc marge de maniobra. De totes maneres, no és completament impossible que es produeixin algunes transformacions. Una cosa tan bàsica com dotar amb un pressupost digne la llei de dependència tindria efectes enormes. Òbviament, no modificarà l’estructura productiva d’Espanya, perquè un govern de centreesquerra dona per al que dona, però sí que es pot produir un petit gir després quaranta anys monolítics.
Demanar tan poc a governs amb elements d’esquerra no és jugar en el marc mental de la dreta?
“Hauríem d’estar més pendents de l’activisme, perquè és l’eina que tenim per influir en el govern”
Pot ser, però també és estar en el marc mental de la dreta dedicar tanta atenció al govern. La gent que no estem en les institucions públiques hem de parar amb l’obsessió per la política governamental. Jo del govern n’espero poc, a qui m’he d’exigir és a mi mateix i a qui m’envolta. Crec que hauríem d’estar més pendents de l’activisme i la política de base, entre altres coses perquè aquesta és l’eina que tenim per influir en el govern. Si no construïm moviments de masses que exigeixin o donin suport a aquests governs quan prenguin les mesures conflictives que desitgem, exactament què estem fent? Una de les conseqüències més negatives d’aquest cicle electoral tan terrible que hem viscut és que tots els esforços de l’esquerra s’han dirigit a la política institucional. Després d’un temps de mobilitzacions viscut arran del 15-M, hauria de preocupar-nos veure que ara és més aviat l’extrema dreta qui s’està apoderant de la capacitat de sortir al carrer –amb algunes excepcions com el feminisme o l’independentisme a Catalunya.
És interessant que en tota la conversa no hagis esmentat les noves tecnologies com a eina de transformació social. S’ha acabat el ciberfetitxisme del qual parlaves a Sociofobia?
Crec que actualment estem instal·lats en una espècie de ciberfetitxisme distòpic. Abans pensàvem que les noves tecnologies serien una font de sociabilitat, prosperitat i democràcia, però això ha canviat amb la crisi econòmica. Avui continuem acceptant que les tecnologies digitals tenen un paper central a les nostres vides –crec que d’una forma poc realista– però en tenim una imatge molt més centralitzada. És una espècie de versió endolcida del gran estat. Per això té tanta presència en les discussions tecnològiques la intel·ligència artificial o el big data, i tothom és conscient del paper de grans empreses com Google, Facebook o Amazon. Pensem que la tecnologia digital exerceix un paper essencial en les nostres societats i assumim que això és inevitable i que implica àmplies dosis d’autoritarisme.
A Sociofobia criticaves la idea que les xarxes socials portarien la fraternitat…
Ara ens porten més que res Leviatan.
Creus que el feminisme ha realçat aquesta fraternitat revolucionària?
Encara que estem vivint un moment extraordinari del feminisme, crec que cal anar amb compte de no demanar als moviments socials més del que poden donar. De la mateixa manera que les assemblees no eren la solució per a tot, és molt injust per al feminisme que se li demani que ho solucioni tot: des de l’economia fins als dèficits de democràcia del nostre país. Dit això, crec que en part sí, el feminisme amb la seva reflexió sobre les cures i la qüestió reproductiva ha ajudat a revitalitzar un ideal que havia quedat molt relegat en la tradició política de l’esquerra.
