Josebe Iturrioz (Ordizia, 1978) va començar el seu itinerari polític a la plataforma Plazandreok. L’any 2000, juntament amb altres companyes, va crear Medeak, col·lectiu que ha treballat tots aquests anys per introduir els discursos i plantejaments feministes al País Basc. Avui, 23 d’octubre, en motiu de la celebració del Dia Internacional d’Acció per la Despatologització Trans, publiquem aquesta entrevista.
Ens han explicat que ser trans és néixer en un cos equivocat. Hi ha una única manera de ser trans?
És clar que no. Hi ha tantes persones trans com maneres de ser-ho. Malauradament, el que passa és que s’ha estès el format que tu has mencionat. La lògica que aquesta forma genera és totalment dual, separa el cos i la psique. Des d’aquesta perspectiva, el cos està confós, equivocat. Des del meu punt de vista, els cossos no s’equivoquen, sinó que són les societats i els seus règims de gènere els que ho fan. Aquests règims defineixen els homes i les dones en oposició i tots els cossos que no entrem en aquesta oposició estem conflictivitzats. Els nostres cossos pateixen els danys col·laterals de les pautes socials.
Personalment, és així com entenc millor la transsexualitat, a més, crec que aquesta visió possibilita una relació més sana dels cossos i amb els cossos. És a dir, pensar que la teva vulva o el pèl de la teva cara no són condicionants de la teva masculinitat o feminitat, sinó que pots ser una dona barbuda, un home amb vulva, una dona que té penis, cabell curt, etc. Per mi, aquesta és la qüestió: quina és la forma de crear altres significats per als nostres cossos que facin les nostres vides més vivibles i suportables? Com crear una veritable autodeterminació del cos, a través de la qual cadascú, de la forma que pugui i vulgui, gestioni la seva identitat de gènere, la seva orientació sexual i la seva pràctica sexual?
Llavors, el transfeminisme posa el binarisme de gènere en el punt de mira?
El binarisme és un concepte molt profund. És una de les maneres que tenim d’organitzar el món, per això definim els homes i les dones en oposició: blanc o negre, home o dona, veritat o mentida, etc. A més, organitzem aquestes categories jeràrquicament. Aquesta és una idea molt important per entendre la interseccionalitat de les discriminacions. Per exemple, l’home blanc i ric es posicionarà sobre de la jerarquia i, les seves categories oposades, a baix.
“Hi pot haver un home amb una aparença física molt masculina, però amb una sensibilitat especial. Llavors, aquest noi, ja no és un noi? Se li ha de treure a un home l’opció de tenir trets femenins?”
Aquestes categories són excloents les unes amb les altres i, si les entenem en oposició, no donem opció a pensar que podem tenir altres característiques. Són categories oposades, però ho entenem molt bé quan algú diu “aquest noi és molt femení”. A més, les maneres de ser homes femenins són molt diverses. Hi pot haver un home amb una aparença física molt masculina, però amb una sensibilitat especial. Llavors, aquest noi, ja no és un noi? Se li ha de treure a un home l’opció de tenir trets femenins?
La biologia també té molt a dir en aquests discursos. Per exemple, Vox, que ara està en boca de tots, té un discurs molt biologicista. Al meu entendre, el sexe no és dual, és un contínuum. Si ho veiem des d’un punt de vista biològic, sembla que en el desenvolupament de les característiques genitals dels nadons, tots els humans tenim vulva, i d’aquí es desenvolupen els genitals. En aquest procés els sexes no s’ubiquen en un dels dos extrems, mascle o femella, sinó en la línia o el contínuum existent entre aquestes dues categories. Els cossos ens movem a través d’aquesta línia, d’un extrem a l’altre. Hem de sortir d’aquest dualisme i entendre la complexitat dels cossos.
Últimament ha crescut la visibilitat de la transsexualitat. Com és l’imaginari que n’han difós la televisió i els mitjans de comunicació?
Molt estereotipat; amb un punt considerable de sensacionalisme. Després, hi ha programes més seriosos que intenten donar profunditat al tema, però sempre des de testimonis molt personals. A més, donen veu a models molt coneguts de transsexuals, com per exemple aquells que tenen una transició molt clara i atorguen notorietat al canvi de nom per autoanomenar-se. Normalment no apareixen aquelles mirades que posaen el mateix sistema en dubte.
Segueixen presentant els transsexuals com una anàlisi-objecte esperpèntic i donen importància als elements morbosos. En lloc de presentar el plantejament de fons, es fan preguntes recurrents, com per exemple si aquella persona es traurà els pits o es posarà penis. Aquestes preguntes, en canvi, no les fan a persones heterosexuals, tot i que normalment no sabem res sobre els seus genitals, com per exemple, si els hi falta un testicle o estan circumcidades. Els mitjans de comunicació donen importància a la part pornogràfica de la transsexualitat.
Has tingut una llarga trajectòria dins el grup feminista Medeak. Sovint, heu utilitzat els tallers de drag king com a eina política. Quines possibilitats ofereixen aquests tallers?
En els tallers que nosaltres fem treballem un munt de continguts teòrics durant quatre hores; acostumen a ser llargues classes magistrals, conduïdes per diferents persones. Després, fem un taller pràctic d’unes altres quatre hores i, per acabar, intentem sortir al carrer o a ambients de festa. És una activitat que s’allarga tot un dia. Aquests tallers ofereixen diverses possibilitats, com per exemple, desnaturalitzar la feminitat i la masculinitat, és a dir, conceptes com el de mascle i femella, i qüestionar així aquest binomi i aquesta definició tan rígida i tancada dels gèneres. Així mateix, els tallers donen la possibilitat de treballar d’una manera molt pràctica, a través de la qual la gent veu com es construeix la masculinitat i, a més, s’adona que per tal de construir la masculinitat, abans ha de deconstruir la feminitat que té interioritzada.
En conseqüència, els participants perceben com, per tal d’evidenciar el ser dona, cal utilitzar moltes pròtesis i tecnologies. Traient aquestes tècniques i utilitzant bé les de la masculinitat, poden viure una nova experiència que ofereix noves preguntes a plantejar: Què és un home? Què és ser llegit com a home? Què és fer del teu cos una vivència política alternativa? Finalment, els tallers ens permeten identificar els privilegis que ens han tret com a dones.
“Viure la masculinitat pot arribar a ser molt traumàtic per a algunes persones, sobretot, si han viscut la masculinitat d’una manera traumàtica o imposada, per exemple, si han patit maltractaments”
Els tallers acostumen a ser paròdics i físics, tenen una part catàrtica. Mitjançant els tallers, les dones connecten amb experiències traumàtiques. Aquests últims anys, m’he adonat que tenim una percepció física de la masculinitat molt violenta i perversa. Les persones que prenen part en els tallers han de crear i teatralitzar un personatge, cosa que requereix cert treball. Llavors, es creen perfils molt violents d’home, com per exemple, pederastes. A vegades, en canvi, altres persones intenten crear masculinitats més positives, però no sol funcionar. La gent pot arribar a tenir experiències traumàtiques a través dels tallers de drag king. Viure la masculinitat pot arribar a ser molt traumàtic per a algunes persones, sobretot, si han viscut la masculinitat d’una manera traumàtica o imposada, per exemple, si han patit maltractaments. Els tallers, com a tècnica, són molt interessants, però el que jo he vist és que les dones no vivim la masculinitat d’una forma positiva. Tot i això, ens ho passem molt bé fent-los.
Els tallers tenen un altre punt molt interessant: possibiliten el fet de poder llegir els homes d’una altra manera. Així mateix, et fixes en com ells també representen la seva identitat. A conseqüència de tot el que he après en els tallers, moltes masculinitats em fan gràcia, són molt hiperbòliques. Surten a la llum moltes coses absurdes, com per exemple, com s’estreny bé la mà a un home. Les dones no sabem estrènyer la mà com un home. Si estrenys bé la mà a un home, li estàs transmetent que entens els seus codis.
Et consideres transgènere. Prenent com a referència la frase “el fet personal és polític”, lema de molts feminismes, com t’ha influenciat personalment el teu itinerari polític?
Des de petita m’he identificat com una persona totalment en conflicte amb el gènere i els cossos normatius. Hi ha relats de persones transsexuals que des de sempre ho han tingut clar, però en el meu cas no ha sigut així. No sé si sóc home o dona. A més, no sé fins a quin punt vull tancar aquesta pregunta. Tinc 40 anys i si miro enrere, veig que la violència que he viscut ha estat bèstia: violència física, simbòlica, estructural…i això ho he identificat en tots els àmbits de la meva vida. Per tant, he necessitat el feminisme per sobreviure, inclús per entendre’m a mi mateixa. El feminisme m’ha servit per no embogir. El feminisme genera micro-revolucions i dóna opció a crear una xarxa de seguretat en la qual no t’has de justificar constantment. Parlem molt de l’autodeterminació dels pobles, doncs, pel que fa a l’autodeterminació del meu cos el feminisme ha estat fonamental per a entendre el meu cos.
“Des de petita m’he identificat com una persona totalment en conflicte amb el gènere i els cossos normatius. Hi ha relats de persones transsexuals que des de sempre ho han tingut clar, però en el meu cas no ha sigut així. No sé si sóc home o dona”
Sentia que al feminisme que jo coneixia li mancava alguna cosa, que no podia quedar-se allà. Tenia una inquietud a dins, llavors, vaig començar a sentir interès cap a les idees queer. Crec que sóc una persona molt profunda, no puc deixar de buscar-me a mi mateixa des d’una perspectiva ontològica. Sempre em plantejo aquestes preguntes. Qui sóc? Tots els meus girs polítics, teòrics i pràctics han estat paral·lels a aquestes inquietuds constants. Per això Medeak i jo encarnem molt bé la frase “el fet personal és polític”. Bé, nosaltres i la majoria de feministes, és clar. Al cap i a la fi, totes les feministes entrem al feminisme perquè necessitem un espai de respir. Aquest espai, al capdavall, no és tan sols un lloc on desenvolupar pràctiques feministes, sinó quelcom que et dóna l’opció de ser com ets.
Sempre m’he sentit molt lletja, i sempre he sentit que no cabia dins el meu cos. Quan anava a comprar roba pensava que als altres tot els queda bé, i jo no em trobava a mi mateixa. Amb els tallers de drag king vaig començar a veure’m d’una altra manera. La masculinitat va ser per a mi un espai alliberador. Em vaig adonar que no tenia per què entrar sempre a les botigues de noies, i que no tenia per què portar sostenidors si no m’agradava. Els tallers de drag king a la pràctica em van donar l’opció de vestir diferent. Vaig entendre molt bé que la roba és una pròtesi, i vaig veure l’opció de representar-me com jo volia. Això va ser imprescindible per a la gestió del meu cos. La meva vida personal i política estan completament lligades. El feminisme, al capdavall, és això.
Has comentat que en els tallers de drag king s’utilitzen pròtesis i tecnologies com a eina d’experimentació. Per què vas decidir començar a prendre hormones?
La veritat és que aquesta qüestió em resulta bastant conflictiva, tot i que crec que això ens passa a molts transsexuals. Al voltant dels 28 anys vaig tenir clar definir-me com a transgènere. En un moment donat vaig decidir que no necessitava prendre hormones i em sentia molt còmode en aquella situació. Així i tot, sempre he tingut el dubte.
Ara he començat a prendre hormones i per a mi tenen un risc enorme, perquè són sintètiques. Creen una representació política de la masculinitat; és a dir, les hormones que prenc generen els efectes que els metges volen que generin. Les meves hormones no són naturals, no són tretes d’un home i introduïdes en el meu cos, sinó que estan dissenyades per aconseguir uns efectes determinats. Hi ha homes que tenen testosterona però que també tenen pits. Les meves hormones estan pensades per reduir els meus pits.
“Les hormones creen una representació política de la masculinitat; és a dir, les que prenc generen els efectes que els metges volen que generin”
En el procés he decidit prendre hormones a tall d’experimentació. Per una banda, m’agrada el procés, però per l’altra, tinc un problema amb la mateixa idea de les hormones, em sembla conflictiu. El tema de les hormones no ha estat gens fàcil. A mi m’ha remogut molt i ha canviat molt la percepció de la gent. Em genera molts dubtes i em faig moltes preguntes a mi mateixa: per a què ser un home? Per a què ser una dona?
Com a dona, dins el feminisme estàs com a casa, però com a transsexual, la solitud és enorme. La gent llança preguntes doloroses amb total normalitat. Per posar un exemple, moltes persones m’han preguntat, “però per què prens hormones? Això mata, són dolentes”. I jo penso, “Però tu t’has vist? Fa 40 anys que prens anticonceptius, què m’has de dir a mi?” La gent es permet a si mateixa la llicència de fer preguntes invasives.
La cirurgia és l’últim objectiu?
Sembla que només hi ha un itinerari transgènere i no n’hi hagi d’altres. Aquest itinerari únic demana prendre hormones, escollir un nom nou, anomenar-te en femení o en masculí, etc. Si seguís aquesta lògica, jo m’hauria d’anomenar en masculí i no ho faig: m’anomeno en femení. Utilitzo Josebe per anomenar-me i, les meves amigues, m’anomenen Itu, un nom neutral. No he demanat un canvi de nom i no vull operar-me en lloc del meu cos. Segurament, tal com ho és ara, el procés de les hormones no serà constant ni segur, tindrà pauses, alts i baixos. Així és com gestiono el meu cos. L’experiència en els tallers de drag king ha tingut a veure amb tot això, perquè m’ha empoderat a entendre’m com a transgènere, i em tranquil·litza. M’identifico com a dona, però la meva trajectòria vital té alguns matisos, i el transgenerisme m’explica moltes coses sobre mi. Així doncs, no sóc ni un home ni una dona. No em sento en el bàndol dels homes, almenys no fins que ser home prengui altres significats.
“Per a molts és més fàcil que jo digui: d’ara endavant seré l’Antonio, parla’m en masculí i m’operaré per a posar-me un penis. Per a molta gent sóc un curtcircuit, tant com per a ells com per a mi mateixa”
Ara he començat a prendre hormones i veig els homes d’una altra manera. Sovint, als joves que veig que són molt machunos els dic: “estic prenent hormones i estic farta dels referents masculins que tenim. Us veig tota l’estona donant-vos hòsties entre vosaltres i aquesta masculinitat fa por”. Ha d’existir una responsabilitat per canviar aquesta masculinitat. Crec que es poden crear masculinitats feministes. Opcions com aquesta posen de potes enlaire els valors de molta gent. Per a molts és més fàcil que jo digui: d’ara endavant seré l’Antonio, parla’m en masculí i m’operaré per a posar-me un penis. Per a molta gent sóc un curtcircuit, tant com per a ells com per a mi mateixa. Vull cuidar el meu cos, perquè és l’únic que tinc. A més, en el sistema mèdic només s’està facilitant un model en concret; no volen persones com jo.
Portar aquest repte fins a l’extrem significa posar la teva vida de cap per avall. En començar amb l’experimentació física el teu cos es mou, de la mateixa manera que canvia la percepció de la gent i, això, es nota molt. A més, molta gent està esperant el moment. “Quan se li haurà de parlar en masculí? Quan arribarà la resposta final?”. Tanmateix, no hi ha sentència final. Les normes de gènere implantades per trobar-me a mi mateixa no em serveixen. Necessito un món que vagi més enllà de les categories d’home i dona, un món on existeixin les dones barbudes i moltes altres casuístiques hi tinguin cabuda.
Molts consideren que la vaga feminista de l’any passat va ser una fita. Quins són els reptes del transfeminisme?
En l’àmbit estatal ens trobem en una crisi epistemològica transfeminista enorme. En aquest context, em sento molt en conflicte amb el discurs observat en algunes persones transsexuals. El feminisme, en certa manera, s’està convertint en mainstream, i de cop i volta quan llegeixo a les xarxes socials que les persones masculines no hi podem ser… jo sóc membre del moviment feminista, i mai m’he plantejat deixar de ser-ho pel fet de ser masculina. Em sembla que invisibilitzar les trans masculines és un error greu. No som l’enemic. Crec que en aquest moment estem en una altra fase interessant, hem d’entomar el repte i desfer aquest nus.
