L’any 1968 es va fundar la brigada Ramona Parra, de la qual Alejandro González, més conegut com Mono González, va ser un dels impulsors. Va participar-hi com a mà d’obra especialitzada, concretament com a traçador. “És la persona que domina el mur, dibuixa la lletra i després venen altres que l’emplenen, els rellenadores i els fileteadores. Es va anar creant una mà d’obra especialitzada a partir d’un treball col·lectiu que es feia amb molt pocs materials i en molt poc temps”, explica l’artista.
La importància d’aconseguir aquesta especialització també tenia a veure amb la necessitat de mobilització ràpida i d’urgència per a plasmar la paraula política als murs. El mur era el suport, l’aparador des del qual Mono i els seus companys comunicaven i ho continuen fent. Amb el temps, però, la propaganda política que es plasmava amb lletres es va anar transformant, introduint-hi les imatges. “Vaig ser un dels que van començar a dibuixar. I els fondeadores que abans omplien la lletra van començar a omplir figures. En molt poc temps aconseguim fer una iconografia popular. No crec que històricament s’hagi donat en altres llocs”.
Quan va arribar el cop d’estat de Pinochet, González recorda que hi havia unes 130 brigades a Xile, amb una entre deu i quinze persones cadascuna. Es van convertir en una mena de guerrilla molt àgil: aparèixer, pintar i desaparèixer. “De vegades pintàvem de nit, de matinada o a la tarda. Quan els obrers anaven a la feina veien un mural i quan tornaven en veien un altre, en el mateix mur. El mur anava canviant. És el concepte de la permanència o de l’art permanent en l’obra. De vegades esborrem els murals perquè el nostre treball té a veure –i això és vital– amb la comunicació. Per nosaltres eren com titulars de diaris, premsa popular posada als murs. Els esdeveniments canviaven en poques hores i, així, la ciutat canviava”.
La brigada de ‘Mono’ va esdevenir una mena de guerrilla, pintava molt àgil: “Quan els obrers anaven a la feina veien un mural i en tornar en veien un altre. La ciutat canviava alhora que els esdeveniments”
Pel que fa a l’estil, el traçat negre, el color pla, els dibuixos, les imatges, les mans empunyades, les mans obertes, els coloms, les eines de treball, apareixien de forma recurrent en el programa iconogràfic de la brigada. Si aconseguíssim reunir tota la informació dels murals que es van pintar, es podria escriure la història d’esdeveniments crucials de la història de Xile i del món, només per mitjà d’aquelles expressions culturals que han passat a ser patrimoni de les esquerres americanes.
Cinquanta anys després, Mono no para. Ara és a Barcelona per pintar un mural, amb altres treballadores de l’art, a la plaça de Pablo Neruda, per commemorar els 120 anys del naixement del poeta. Amb 77 anys, puja cada dia a la bastida. Avui ha baixat una per fer aquesta entrevista fent gala d’una xerrameca gens menyspreable. Les preguntes l’estimulen però no paren de sorgir més coses que vol explicar.
“Estic aquí amb el Roc [es refereix al muralista Roc BlackBlock]. I també el Tono Cruz, que és canari. I dos xilens. Som treballadors de l’art amb experiències comunes. No fem art per gust, té a veure amb la comunicació. A diferència dels joves o els grafiters, que pensen des de l’individualisme –que a vegades està molt fomentat per la societat– on els convé posar les signatures. Nosaltres no signem. Fem treball col·lectiu”, recalca.
Mono diu que treballa “per les independències i l’alliberament dels nostres pobles”. En el seu discurs no hi ha només el que vivim o sofrim a aquesta part del món, sinó també el que viuen i pateixen a altres llocs, conformant una història comuna. “És la història comuna també d’Amèrica Llatina. De l’experiència amb la dictadura, o l’experiència amb les repressions, els desapareguts, que ens ha tocat viure”, afirma: “No puc guardar silenci amb això”.
A Barcelona ha pintat una dona migrant que ha d’anar-se’n a buscar un món millor per a oferir-lo als fills i que porta els records en una maleta. “Té a veure amb els nostres dolors, però també amb els somnis
A Barcelona ha pintat una dona migrant que ha d’anar-se’n a buscar un món millor per a oferir-lo als fills i que porta els records en una maleta. “Té a veure amb els nostres dolors, però també amb els somnis. Quantes pasteres travessen el Mediterrani? La cerca de seguretat econòmica, física i social… O les guerres, per exemple, avui, a Gaza. És un homenatge als immigrants d’ahir, d’avui i de demà. Perquè la gent no hagi d’anar-se’n del seu país
i deixar records i memòria”.
Mono va apostar des des de l’inici per peces de gran format. El seu art, com que té a veure amb la comunicació popular, sempre està als llocs més concorreguts i visibles. És un art urbà, dirigit a un públic el més gran possible. “Encara que el missatge durés un dia, sempre tenim en compte la quantitat de públic que el pot veure”, aclareix.
Quan qui firma aquest text era petita, a l’Argentina, veia a prop de casa una pintada inacabada en contra de la dictadura. Com tota la resta de missatges a les parets, aquell era en forma de text. “Quan jo explico que el text, durant el govern d’Allende, es transforma en imatge, és també perquè moltes vegades a través de la imatge podíem encantar al públic. En plena dictadura, tant a l’Argentina com a Xile, si hi havia una pintada en un barri de la perifèria, en la marginalitat, i aquesta pintada parlava de la dictadura, dels detinguts, dels desapareguts, de la presó, de l’autoestima o de la presència o el missatge, només la presència d’aquesta imatge, encara que no hi haguessin paraules, aixecava l’autoestima de la població, però, a més, constatava psicològicament que estàvem vius, en positiu. Som cultura de la vida”, reivindica el muralista.
De vegades, però, la democràcia, que no pot matar, també ho fa. Persegueix, reprimeix. I neutralitza. Marques “com Coca-Cola, totes les grans, absorbeixen una pintada, paguen a l’artista perquè la faci”
Mono creu que la cultura de la mort està de banda dels règims dictatorials i feixistes: “Hi ha moltes coses que no poden fer. Encara que es considerin vencedors i a nosaltres vençuts, tenim una cultura de la vida i està en aquesta creació. Perquè, al cap i a la fi, el capitalisme, què fa? Pagar”.
De vegades, però, la democràcia, que no pot matar, també ho fa. Persegueix, reprimeix. I neutralitza. Marques “com Coca-Cola, totes les grans, absorbeixen una pintada, paguen a l’artista perquè la faci. En el fons, hi ha la paraula que neutralitza i inverteix per apropiar-se d’aquest suport. Nosaltres no venem. Nosaltres fem comunicació, propaganda. La propaganda té a veure amb propagar idees, amb la consciència”.
Li preguntem per la policia, si encara el molesta quan fa un mural. “Almenys aquí treballem amb permís de l’Ajuntament!”, riu. Sobre el moment al Xile de Gabriel Boric, creu que poden haver-hi bones intencions, però que no ens hi podem acontentar: “Cal seguir lluitant per la consciència social. I per això també el nostre treball es basa en influir, aportar, incentivar, moure, mobilitzar, sacsejar. No vull aquest futur per als meus nets, m’entens? El meu pare em deia: ‘tu veuràs el socialisme’. I sí, això va passar… Va passar volant pel costat. Va ser a prop. Però les coses no es fan només en un país, avui, amb la globalització”.
