S’omplen la boca de fang. S’omplen la boca de fang, que s’asseca a la boca. S’omplen la boca de fang, un fang nauseabund que s’esquerda i s’asseca a la boca. Aleshores, la sorra densa i bruta llisca seca gola avall. La sorra densa i bruta i seca s’escola sense remei gola avall. Però ells somriuen i dissimulen: somriures enllaunats que tot ho amaguen. Somriures i falsos arguments, somriures i mentides per amagar la veritat i defensar l’indefensable. Com gosen defensar l’indefensable? Com poden defensar el que és, tan tristament, indefensable?
Sempre són els mateixos. Sempre els mateixos ocells negres. Corbs i voltors. Cap mussol. Corbs i voltors i, en canvi, ni un mussol venerable. Corbs i voltors que reposen impassibles sobre l’arbre malalt. “Quan mori, ja en buscarem un altre”, pensen. Corbs i voltors que observen el sofriment dels altres sense moure ni una ploma. “No som nosaltres”, diuen. Miserables!
Els corbs i voltors s’omplen la boca de fang i s’empassen la sorra densa i bruta. I la sorra, ben seca, s’escola sense remei gola avall. Amb els seus becs pudents no poden mastegar res. Amb els seus becs pudents, sense dents, no poden mastegar res. Però no els cal. Ni ho volen fer. Per què perdre el temps tractant d’esclarir què és veritable? “Només és veritat el que diem nosaltres”, pensen. “Tot anirà bé si esteu amb nosaltres”, diuen. Miserables!
Sabem qui són, els ocells negres. Els ocells negres governen les nostres vides sense sentit. Els ocells negres decideixen, implacables, com és la nostra vida sense sentit. Els ocells negres determinen, impunes, quant de temps dura la nostra vida sense cap sentit. I, gairebé, no hi podem fer res. Amb prou feines maldem a trobar un sentit a les nostres vides. “No és possible rebel·lar-se?”, preguntem sovint. I la resposta dels ocells negres és molt senzilla: “No, és clar que no és possible”. Els ocells negres dirigeixen el nostre destí amb uns fils ben visibles. Els ocells negres fan servir uns fils, expressament visibles, per guiar de forma arbitrària el nostre destí. Els ocells negres han teixit un obscur laberint ple de fils pràcticament indestructibles i els mouen sense cap recança ni compassió.
El món és fosc, el cel ple de fum. Els arbres s’assequen i el gel es fon. Homes sense drets s’enfronten els uns als altres. Nens sense esperança duen un fusell a l’espatlla. Dones sense llibertat, cobertes per un vel negre, són empresonades, engabiades, a les seves pròpies cases. Milers d’homes i dones i nens i nenes s’ofeguen creuant el mar. I sí, també, homes i dones innocents són tancats, a causa de les seves idees, a la presó. “Tallem els fils!”, cridem a vegades, molt poques vegades. Sí, de tant en tant, cridem i cridem i lluitem inútilment fins a caure esgotats, fins a caure, inevitablement, derrotats.
Els ocells negres somriuen amb els seus becs sense dents. Amb els seus becs pudents i sense dents, els ocells negres somriuen mentre continuen empassant-se el fang. I, aleshores, ho veiem clar: almenys, no volem ser com ells. Almenys, no volem ser ocells negres. I no volem que ningú ho sigui, tampoc. Aquí hi ha l’extrem inicial del cabdell, l’única sortida possible del laberint de fils i ombres: no volem que ningú sigui un ocell negre i miserable. S’omplen la boca de fang. S’omplen la boca de fang, que s’asseca a la boca. S’omplen la boca de fang, un fang nauseabund que s’esquerda i s’asseca a la boca. Però no n’hem de fer cas. Deixem-los sols. Que es barallin entre ells. És l’única solució. A poc a poc, molt a poc a poc però de forma ineludible, els ocells negres seran cada vegada menys. Fins a desaparèixer.
