Smoking Souls estan de tornada. La banda de Pego (Marina Alta) que es va consolidar als cartells d’arreu dels Països Catalans amb Cendra i Or (Propaganda pel Fet!, 2017) llança, el divendres 22 de novembre, Translúcid amb la mateixa discogràfica. El nou treball consta d’onze temes, tres dels quals han estat avançats les darreres setmanes en forma de videoclip. Ens reunim amb Carles Caselles, Josep Bolufer i Pau Camps per parlar del que serà el cinquè àlbum del grup.
El pròxim 22 de novembre estreneu el vostre cinquè treball, Translúcid. Quin significat li atribuïu a aquest concepte que li dóna nom?
Pau Camps: Ens agrada aquesta paraula perquè pensem que deixa entreveure molts significats, igual que la nostra música. Pensem també que tot acte artístic revolucionari és aquell que completa el públic, l’espectador tanca el cercle del procés creatiu concedint-li la seva particular lectura a les cançons, extraient diversos significats, vivències i conclusions. D’altra banda, veiem com el món se’ns presenta cada dia més borrós, amb més distorsions i sofrim lentament un procés epidèmic de ceguera cortical, això és que els nostres ulls deixen passar la llum però no ens deixen veure amb nitidesa el que tenim al davant. Per nosaltres també significa un procés de transició constant cap a la lucidesa, l’equilibri emocional i personal, una guerra declarada contra l’ego i l’individu, una trinxera de resistència que lliurem dia a dia.
Aquestes darreres setmanes heu publicat tres videoclips a manera d’avançament. A què es deu la importància que doneu a l’audiovisual?
Carles Caselles: Hi ha dos factors principals. Primer perquè la mateixa maquinària de la indústria musical et porta a aquesta necessitat d’haver de mostrar el teu disc de manera progressiva per captar l’atenció del públic, ja que, diàriament, es publica a la xarxa una quantitat molt bèstia de material amb molta qualitat. Després, pel gust que tenim nosaltres de poder ajuntar la nostra música amb l’audiovisual.
Josep Bolufer: Amb la presentació d’aquests tres videoclips hem tractat de buscar una manera d’oferir o de presentar el nostre treball d’una manera més pausada i que poguera arribar amb més qualitat a la gent.
P.C.: Jo crec que més que una obligació de la indústria és per la transformació dels hàbits de consum. La cultura visual i el bombardeig continu i massiu d’informació a través de les pantalles han fet que s’haja de dosificar a poc a poc la publicació d’un disc perquè la gent no se sature i que el treball no passe desapercebut o es perdi immediatament a la xarxa.
La dinàmica o els vicis de la indústria musical us han influït a l’hora de gestar el disc?
P.C.: Precisament, en el procés de creació d’aquest disc hem intentat fugir de la pressió i de la dinàmica en la qual moltes vegades ens veiem immersos. A l’hora de compondre hem intentat no precipitar-nos i per aconseguir-ho hem hagut d’aturar la gira i fer només quinze concerts aquest últim any. Compaginar les hores de carretera i concerts amb la creació del disc no ens permetia prioritzar el treball de creació i arribar al resultat que ens hem autoexigit.
C.C.: Com diu Pau, hem volgut, i d’alguna manera hem necessitat, trencar amb aquesta dinàmica que ara forma part del nostre dia a dia i que és la nostra feina. Això ens obliga a estar constantment creant i presentant el nostre producte al públic. Aleshores, en aquest disc, ens feia falta aquest temps de descans, de reflexió, i després de set o vuit anys sense parar era el moment de prendre’ns mig any de dedicació exclusiva a la composició del disc.
Suposa més pressió o limita l’espontaneïtat a l’hora de crear el fet de tenir com a precedent un disc com Cendra i Or, que va ser tan ben rebut pel públic i la crítica?
“En aquest disc, ens feia falta aquest temps de descans, de reflexió, i després de set o vuit anys sense parar era el moment de prendre’ns mig any de dedicació exclusiva a la composició del disc”
J.B.: Pense que l’espontaneïtat, entesa com a llibertat absoluta per crear, la perdem després de traure el primer disc. Quan comences vas fent allò que t’agrada i no tens un públic ni un estil tan definit. A partir del segon disc comences a pensar-t’ho més. Ja no vols repetir o tractes de no repetir el que has fet a l’anterior, busques o experimentes amb noves sonoritats…Al mateix temps també és com una motivació. La motivació es transforma i alimenta l’autoexigència.
C.C.: Exacte, més que pressió és autoexigència. Ajuda a voler superar-te. Quan anem fent discos no ens posem límits perquè considere que els millors discos estan per fer. Ens allibera pensar que a mesura que passen els anys sabem tocar millor i ens coneixem més i això és molt sa a l’hora de crear i d’aconseguir que tot funcione millor.
Què trobarem de nou a Translúcid?
C.C.: Crec que és un disc molt més lliure, en el sentit que no ens hem deixat portar pel que, a hores d’ara, està funcionant més en el terreny musical. Manté l’essència del que venim fent però també ens hem permès experimentar. També té un contingut més social, sempre des d’una visió intimista i metafòrica. Potser el que més el diferencia dels altres és que el procés de creació ha durat quasi tres anys -des del primer tema, fins que el vàrem acabar-. Han sigut tres anys de recorregut on hem fet l’impàs de tenir una idea molt romàntica de banda a un estat més madur. Hi ha molta vida dins d’aquestes cançons perquè reflecteixen les vivències que hem anat experimentant durant aquesta etapa.
P.C.: Jo veig vivències personals però també vivències relacionades amb el context social que ens ha tocat viure a nosaltres i a tota una generació com nosaltres i en aquest últim disc veig reflectit un major compromís polític.
A les vostres lletres hi ha una important presència dels vincles afectius i de relació amb el territori… va per ací aquest compromís?
P.C.: Bé, pense que és imprescindible mirar-nos cap endins, tant pel que fa a nosaltres com a individus com pel que respecta a nosaltres com a col·lectiu. Hi ha un procés d’aprenentatge i de canvi que hem d’assumir des del suport mutu, des de les cures, des dels vincles i les sinergies, des de l’autocrítica… des de l’amor. Aquesta transformació ens reforça per enfrontar-nos als escenaris que se’ns plantegen a l’altre costat de la trinxera. També veiem com els grans enunciats o els grans discursos polítics tenen poca capacitat de transformació i són els relats que sorgeixen des de la base social i que no duen aparellada cap sigla política els que estan capgirant i qüestionant el sistema de valors de la societat, com podria ser el feminisme o l’ecologisme.
En els darrers anys els concerts s’han desplaçat dels carrers i les places dels pobles als festivals… Com influeix això en l’escena i en la formació de noves bandes?
“La música està concentrant-se als grans festivals i estem perdent-nos molts grups que estan aportant coses molt boniques”
C.C.: A la nostra zona, a Pego o a la Marina Alta, està complicat primerament perquè hi ha menys llocs on compartir música que fa deu anys. També és veritat que la música està concentrant-se als grans festivals i estem perdent-nos molts grups que estan aportant coses molt boniques. Aquests grups nous que ara ixen, com que no tenen una escena potent des de la base ni llocs on poder tocar i mostrar-se en directe, tenen més complicat el fet de poder entrar en el circuit dels grans festivals i això segurament influeix en l’aparició de més bandes. És com que aquest circuit local o més pròxim s’ha esborrat.
P.C.: També és veritat que s’han perdut festivals que tenien un vessant polític i un vessant actiu molt important, com l’Arrels ací a la Marina Alta. Al final estem veient com una xarxa empresarial està apoderant-se dels grans esdeveniments sense que hi haja un rerefons més enllà de la festa o l’oci. Crec que hauríem de mirar una mica enrere per recordar que va ser el teixit associatiu i els col·lectius qui van fer que la nostra música, la música en valencià, estiga on està.
J.B.: D’altra banda, en l’aspecte laboral, la gran oferta de festivals implica que les empreses que hi ha al darrere han d’abaratir costos per ser competitives i això influeix en la precarització de les condicions laborals tant dels músics com dels treballadors.
Com es va fer el salt professionalitzador de la banda? Hi va a ver algun punt d’inflexió que us va empènyer a dedicar-vos a la música a temps complet?
C.C.: Jo crec que en el nostre grup ha sigut un poc curiós. Des que vam començar no sabíem on volíem arribar però d’alguna manera volíem que la música formara part important de les nostres vides.
J.B.: En un principi no ha sigut mai la finalitat del grup. Ens agradava tocar i el nostre objectiu era arribar a la màxima gent possible i si això suposava que econòmicament poguerem viure de la música, doncs millor.
C.C.: A la fi és molt complicat que els grups es puguen dedicar a la música perquè depens de molts factors. En el nostre cas vivim al poble en cases que no ens suposen un lloguer elevat ni una hipoteca. Segurament si visquerem a la ciutat no ens seria viable.
P.C.: El sector cultural per a la majoria de músics i altres treballadors és precari. Podem viure de la música però per baix d’un sou mínim garantitzat i sense dret a atur ni a subsidis.
Com encareu aquest gira de presentació que inicieu en pocs mesos?
P.C.: La gira es presenta intensa i frenètica. Tenim ja moltes propostes i dates tancades. Abans que res, per a la banda és imprescindible presentar les cançons en un circuit de sales arreu del territori. Ens agrada molt tocar en sales, el vincle que es crea amb el públic no és comparable amb altres concerts. De moment iniciarem la presentació de Translúcid a Ondara el dia 1 de febrer i a partir d’aquí els mesos de febrer i març estarem a Barcelona, Manresa, Valls, Alacant, Granada, Bilbao, pamplona, Madrid, Santiago, Salt, Múrcia, València… També ens falta acabar d’enllestir una escapada en forma de Tour que farem per Europa.
