Fa cinc hores que està sota un sol que pica sense pietat, asseguda a una cadira incòmoda a dos metres sobre la sorra i amb protecció escassa. Encara li queden cinc hores més tot i que el sol comença a baixar i el torn es farà més suportable a partir d’ara. Avui les banyistes són una majoria de famílies i parelletes sense ganes de fer l’idiota a l’aigua; el mar està tranquil, poc vent i poca onada: poca acció. I per una banda això és positiu, però per l’altra cal no deixar-se endur pel tedi o l’ensopiment. Un pensament que la manté desperta però també la irrita, és l’estereotip de la socorrista indolent, de la socorrista privilegiada, que cobra per gaudir del bon temps i els favors de les banyistes. I així passa les hores sota el sol, hores i hores vigilant, concentrada, fins que de sobte, la vida d’algú depèn del seu bon entrenament. És una feina fotuda, la seva, i la gent no se n’adona.
Deu hores seguides a la cadira amb pocs descansos, si és que n’hi ha, set dies a la setmana durant els mesos d’estiu i amb salaris que freguen el mínim interprofessional
Segons Salvador Zettelmann, socorrista i membre de la CGT, aquest perfil de treballadora estacional està, a més, maltractada per les empreses que les contracten a gairebé totes les platges catalanes fora de la capital. Deu hores seguides a la cadira amb pocs descansos, si és que n’hi ha, set dies a la setmana durant els mesos d’estiu i amb salaris que freguen el mínim interprofessional. Els equips no són sempre adequats, a més: no els donen ulleres de sol o roba amb protecció contra els raigs ultraviolats. I saben d’un cas on fins i tot l’empresa manava les socorristes que s’enduguessin la ràdio a casa per carregar-la per l’endemà.
Al mig de tot aquest panorama, la platja de Barcelona és un oasi pel que fa a les condicions laborals: els salaris són més alts, les jornades més curtes i les hores de vigilància a la cadira s’alternen amb les tasques a cobert, a les garites. Tot plegat, ens explica el Salvador, perquè són una plantilla de cent socorristes, afiliats la gran majoria al seu sindicat, que en els darrers anys han aconseguit una sèrie d’èxits que els distingeixen de la resta de platges per la seva trajectòria combativa. Què succeeix a la resta de la costa catalana? Que cada municipi s’encarrega de la seva platja i per tant les concessions són més petites i les plantilles més minses i menys consolidades. Complicat, en aquest context, aconseguir res mitjançant acció sindical.
En els darrers mesos, la patronal del sector, l’Associació d’Empreses Catalanes de Salvament Aquàtic (AECSA), ha començat una campanya mediàtica alarmant on afirmava que enguany Catalunya corria el risc de quedar-se sense socorristes. Titulars a El Periódico, al Diari de Tarragona, a la Cadena Cope. “La temporada perilla perquè no hi ha personal”. La raó d’això, segons el seu president Albert Calabuig, és la “restrictiva” normativa del Principat que obliga a tot socorrista a estar inscrit al Registre Oficial de Professionals de l’Esport de Catalunya, és a dir, a tenir una formació reglada o un títol convalidable. Amb aquesta campanya, ens expliquen des de la CGT, la patronal pressiona l’administració pública per tal que s’ajorni la quarta moratòria (des de 2015) a les sancions d’aquesta norma. I que les empreses puguin seguir contractant personal en situació irregular sense haver de patir per les sancions. En aquests quatre anys, el personal ha estat gent vinguda d’altres indrets de l’Estat o del món, amb formació sovint deficient i que –en qualsevol cas– ni estan inscrits al Registre ni se’ls espera. “Si tothom ens fa la punyeta”, diu Calabuig, “i no poden venir d’altres parts d’Espanya, és molt difícil treballar”.
La raó d’aquesta suposada manca de socorristes, segons Zettelmann, són les condicions laborals del sector, que dificulten que algú amb una formació reglada o uns coneixements adequats com els que es requereixen a Catalunya accepti treballar-hi amb una certa continuïtat
La veritable raó d’aquesta suposada manca de socorristes, segons Zettelmann, són les condicions laborals del sector, que dificulten que algú amb una formació reglada o unes capacitats i uns coneixements adequats com els que es requereixen a Catalunya accepti treballar-hi amb una certa continuïtat. De nou, Barcelona com a exemple contrari: a la capital, on les condicions són bones, hi ha cua per aconseguir una plaça, i el Salvador mateix fa deu anys que treballa temporades llargues d’abril a octubre. Des de l’AECSA responen que ja estan negociant pujades salarials amb els sindicats però “no amb la CGT”, que són “molt dràstics i molt bel·ligerants”. I posen el dit a la nafra de les administracions públiques: a nosaltres ja ens agradaria pagar més, diuen, però els plecs de condicions dels ajuntaments són els que són.
Mentrestant, segons el representant de la CGT, les grans empreses del sector com Eulen, Aunar o Proactiva (de l’activista pro-refugiats Òscar Camps), segueixen contractant gent amb menor qualificació, que busquen ocupacions temporals, sovint amb situacions jurídiques poc estables i que, davant el menor abús per part de l’empresa no estan en condicions de reivindicar millores i es veuen abocades a marxar.
