Corria el 2017 quan Talia Lavin va infiltrar-se en el moviment supremacista després que, en una concentració a Charlottesville (Virgínia), grups de manifestants exhibissin símbols nazis i proclames contra la població jueva. Volia esbrinar qui integrava aquests ambients, d’aquí que comencés a participar en reunions d’aquests grups amb un nom fals.
“Ha sigut emocionant, però també aterridor, dolorós i traumatitzant”, explica Lavin. L’experiència d’aquesta periodista que, arran de difondre la seva recerca, està en la diana dels sectors ultres amb qui compartia xats privats, queda recollida a La cultura del odio (Capitán Swing, 2022), un llibre amb què desemmascara la violència que el supremacisme blanc propaga a través d’internet. Missatges darrere dels quals, ens adverteix, “podria haver-hi qualsevol veí o company de la nostra oficina”.
Qui combrega amb el supremacisme blanc?
Qualsevol pot quedar seduït quan li expliquen una història bonica. No hi ha nivell d’educació, ni barri agradable, ni grau de riquesa que ens previngui d’aquests sentiments tan humans i de la propaganda que s’hi adapta. Però, sens dubte, està més exposat qui es troba perdut respecte al seu paper a la vida o emprenyat davant una injustícia que hagi patit.
S’aprofiten de la vulnerabilitat de l’individu?
Utilitzen el fet que algunes persones necessiten ser reconegudes per convèncer-les que, si participen del moviment, es convertiran en nobles guerrers que salvaran els blancs de ser extingits pels malvats jueus i els seus sequaços. Un discurs malèvol que, per ser creïble, es revesteix d’amenaces, conspiracions i enemics.
Saps si els seus líders ocupen posicions de poder?
A l’administració Trump hi havia supremacistes com Stephen Miller, Steve Bannon o persones del moviment QAnon que havien estat escollides per al Congrés i donants del Comboi de la Llibertat, organitzat per extremistes canadencs que ostenten càrrecs d’alta responsabilitat a l’administració.
És un moviment organitzat?
Cada vegada més. Alguns grups han entrat als consells escolars per evitar que a les aules es parli d’homosexualitat o de la discriminació de la comunitat negra. Però no són les típiques organitzacions d’odi que tots coneixem. Es presenten com a representants de la classe treballadora i això els fa més perillosos.
Han modificat el discurs per adaptar-se?
Continuen emprant les velles teories dels anys vuitanta i noranta sobre un nou ordre mundial, un govern mundial únic, la presa de possessió comunista o el suposat perill que comporten negres, llatins, jueus o persones trans. Només han canviat els mitjans de difusió. Es comuniquen per Telegram, Zello, Discord, recorren a YouTube, Twitter i Facebook i fan servir el bitcoin, la criptomoneda i sistemes per recaptar fons que protegeixen la confidencialitat del donant.
Fins a quin punt s’han aprofitat de la pandèmia?
“Es mostren com a representants de la classe treballadora i això els fa més perillosos”
Se n’han beneficiat, conscients que ha portat molta gent a preguntar-se quin sentit té el món actual, cosa que l’ha fet receptiva a les teories conspiratives sobre el virus i les mesures de salut pública. I els supremacistes són molt oportunistes, per això apareixen a les manifestacions antivacunes. Utilitzen la por i el caos per escampar el seu verí.
També recorren a l’humor?
És una manera de captar qui gosa fer bromes macabres contra els jueus, els negres o els homosexuals que ningú més diria. I així, a força de repetir-les, un s’acostuma a normalitzar la violència contra aquests col·lectius.
En el llibre afirmes que el moviment té poques dones, però que exerceixen un paper crucial.
Per bé que el supremacisme és obertament misogin, assigna a les dones el rol de la gestació i cura dels nens blancs. El catecisme neonazi ho resumeix en catorze paraules: “Hem d’assegurar l’existència del nostre poble i també un futur per als nens blancs”. Una retòrica similar a la que Hitler feia servir per a les dones àries: eren les recipients de la criança, una arma decisiva en la guerra per la supremacia racial.
Com podem combatre el supremacisme?
Cal un esforç col·lectiu que exigeix analitzar l’odi, reconèixer que està en les nostres vides i rebutjar-lo públicament. Qui s’hi uneixi ha de rebre el menyspreu sense cap mena d’equívoc, i les marxes feixistes han de ser contrarestades als carrers, internet, per mitjà de la infiltració, el sabotatge, i també l’escriptura i la recerca. Tolerància zero amb els nazis.
