L’esforç del règim franquista per construir un statu quo nou i esborrar tot rastre de la legalitat republicana anterior va arribar al punt de paranoia que l’any 1939, un cop ja “cautivo y desarmado” l’exèrcit roig, un decret governamental va declarar nul·les totes les competicions esportives que s’haguessin disputat durant els anys de la contesa bèl·lica en la zona sota control del Govern de la República: com si no s’haguessin jugat mai.
És cert que l’esclat de les hostilitats bèl·liques va paralitzar bona part de l’activitat esportiva en les dues Espanyes. L’octubre de 1936, la Federació Espanyola de Futbol, davant de l’evidència que la guerra aniria per llarg, va declarar oficialment suspeses totes les competicions, inclosa una lliga, que ja hauria d’haver començat, fins a nova ordre, tot i que s’obria la porta a què les federacions territorials que estiguessin en condicions de fer-ho organitzessin els seus propis campionats.
En les zones on el front encara es veia una mica lluny, com Catalunya, tal com diu el tòpic, la vida, i el futbol, continuaven. La majoria de grans clubs havien estat col·lectivitzats per escamots de treballadors (així com la mateixa federació catalana, controlada per la CNT) però amb tot, durant l’últim trimestre de l’any es va poder celebrar el Campionat de Catalunya (competició encara força important a l’època) que es va endur l’Espanyol, lluitant pel títol frec a frec amb el Barça fins al final.
El torneig, que en principi s’havia d’anomenar Copa Mare Nostrum, finalment es va acabar coneixent com a Copa President de la República o Copa de l’Espanya Lliure
Poc després, per iniciativa de les federacions catalana i valenciana, es va planejar un nou torneig que va rebre el nom de Lliga Mediterrània o Lliga Llevant-Catalunya. Després de diversos avatars organitzatius, que alguns clubs convidats (com el Múrcia, el Cartagena o l’Hércules) haguessin de renunciar a participar-hi, i d’unes gestions frustrades per tal que els dos equips de Madrid i l’Athletic de Bilbao també hi prenguessin part, finalment la competició es va tancar amb vuit equips, quatre per federació organitzadora: el FC Barcelona, el CD Espanyol (que havia perdut el “reial” en aquells temps republicans), el FC Girona, el València FC, el Llevant FC, el Gimnàstic Club de València, el Granollers i l’Athlètic de Castelló. Es va disputar entre gener i maig del 1937, amb un sistema tradicional d’enfrontaments de tots contra tots a doble volta, i va acabar guanyant el Barça imposant-se per un punt a l’Espanyol en una trepidant última jornada.
Tot seguit, per iniciativa gairebé personal del president del València, Josep Rodríguez Tortajada, es va preparar un nou torneig per estirar el filó competitiu. La idea era que fos eliminatori i hi participessin els primers classificats de la Lliga Mediterrània. Però, com tot era inestable en aquella època, hi va haver moviments d’última hora: el FC Barcelona va lligar una llarga gira per Mèxic i els Estats Units i va renunciar a participar-hi. Això va permetre l’accés del Llevant. El torneig, que en principi s’havia d’anomenar Copa Mare Nostrum, finalment es va acabar coneixent com a Copa President de la República o Copa de l’Espanya Lliure. Es va jugar amb una lligueta entre tots quatre equips (Espanyol, Girona, Llevant i València). Encara que tots els partits s’havien de jugar al camp de Mestalla, finalment, per motius de seguretat, els últims encontres es van celebrar a Catalunya. La final va tenir lloc en una data curiosa: el 18 de juliol de 1937, un any exacte més tard de la insurrecció militar contra el Govern republicà i l’inici de la guerra, al camp de Sarrià, entre el València i el Llevant. El Llevant va aixecar la copa després d’imposar-se per un a zero amb un gol marcat a les acaballes del partit.
Cal tenir en compte que aquell Llevant FC, guanyador de la Copa de l’Espanya Lliure, no era exactament el club que els últims anys ha militat a la Primera Divisió del futbol espanyol, el Llevant Unió Esportiva, que va sorgir en acabar la Guerra Civil, com a fusió entre l’antic Llevant (que vestia amb franjes blanquinegres) i el Gimnàstic Club de València (que va aportar al nou club els colors blaugrana i el malnom de granotes per a la seva afició).
Aval del Congrés espanyol
L’any 2007, a instàncies del Llevant UE, el grup d’Izquierda Unida a la comissió i cultura del Congrés dels Diputats va presentar una proposició no de Llei que instava a la Secretaria General de l’Esport i la Federació Espanyola de Futbol a donar rang d’oficialitat a la copa guanyada pel club el 1937 i que fos inscrita al palmarès oficial de la copa d’Espanya (del rei, del president de la República o del Generalísimo, segons les circumstàncies) que es disputa des de l’any 1903. La moció també recomanava a la resta de federacions i unions esportives a donar validesa als tornejos celebrats en la zona republicana durant el trienni bèl·lic.
La Federació Espanyola de Futbol, presidida per Ángel Maria Villar, va posposar la decisió final durant dos anys, però finalment, en l’assemblea general de juliol de 2009 va acabar desestimant la petició del Llevant de reconèixer el que seria únic títol oficial de la seva història. Ho va fer per 123 vots en contra i només dues abstencions (del València i el Vila-real) i un dictamen previ del Centre d’Investigacions d’Història i Estadística del Futbol Espanyol. Aquest informe argumentava que la Copa de l’Espanya Lliure no podia ser validada perquè havia estat organitzada per iniciativa privada d’un club i la federació espanyola, única amb potestat per autoritzar competicions oficials, seguia existint l’any 1937, era reconeguda per les autoritats de la República, i havia decretat la suspensió de les competicions.
El primer argument té diversos precedents que el qüestionen: l’any 1903, la primera Copa del Rei segons l’estadística oficial, es va disputar per iniciativa de Carlos Padrós (el català que presidia el Real Madrid) i hi van participar, per invitació, el club de Chamartín, el Club Espanyol i l’Athlètic Club de Bilbao, que resultaria guanyador. Llavors encara no s’havia fundat la federació espanyola. Més curiosos, són els casos dels anys 1910 i 1913 quan, a causa enfrontaments entre els clubs, es van disputar dues copes, amb dos campions, tots quatre reconeguts per l’organisme federatiu.
La Federació Espanyola de Futbol, presidida per Ángel Maria Villar, va posposar la decisió final durant dos anys però, en l’assemblea general de juliol de 2009 va acabar desestimant la petició del Llevant
Cal tenir en compte també, que l’estiu 1939, amb la ferida de la guerra encara tendra, ja es va jugar una Copa de l’Espanya Alliberada -la denominació Copa del Generalísimo s’adoptaria l’any següent- però només la van jugar 13 equips (sense representants catalans, valencians, de les Illes, de Múrcia, del País Basc ni de Madrid). Curiosament, la final es va jugar a Montjuïc i el Sevilla va imposar-se per 6 a 2 al Racing de Ferrol, l’equip de la ciutat natal del dictador.
Arran de la petició del Llevant, la directiva del Barça presidida per Joan Laporta va manifestar la seva intenció de reclamar el reconeixement d’oficialitat per a la Lliga Mediterrània obtinguda el 1937, ja fos com un títol convalidable a la resta de lligues estatals que es juguen des de la temporada 1928-29, o com trofeu específic, però oficial al cap i a la fi. A l’hora de la veritat, però, a data d’avui no consta que el club blaugrana hagi fet mai cap gestió seriosa en l’àmbit federatiu per obtenir aquesta reparació històrica.
