Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Emergència d’un nou model habitacional en temps de pandèmia

L'autor, des de la xarxa de col·lectius i entitats de València EntreBarris, reclama a les administracions que les mesures que decretin per combatre l'epidèmia de la COVID-19 no siguin únicament de caràcter restrictiu (que impacten, principalment, en els sectors socials amb més risc d'exclusió) sinó que garanteixin els drets fonamentals de tota la població, particularment el dret a un sostre digne. En aquest sentit, plantegen que s'aprofiti el context sanitari per a impulsar un nou marc juridicolegal que posi per davant l’ús social de l’habitatge a l’ús mercantilista. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Roser Pineda

Des de ja fa diverses setmanes, els epidemiòlegs experts coincideixen en el fet que estem en plena segona onada de coronavirus. Per a intentar frenar els contagis s’han plantejat –i s’estan plantejant– tot un conjunt de mesures de diferent impacte en la societat que, si bé no entrem a avaluar el seu impacte sanitari perquè considerem que no som les adequades per valorar-lo, han suposat una major restricció de la mobilitat.

En aquest sentit, les noves mesures tenen un major impacte en les classes socials més desfavorides i excloses del sistema, cosa que augmenta el risc d’exclusió social, que, segons alguns estudis, podria afectar el 31% de la població. L’aïllament social de les persones majors, per exemple, és una de les representacions més clares. Això no obstant, un dels problemes que sembla aflorar novament, tant a conseqüència de la pandèmia com del model habitacional actual, és el risc d’exclusió residencial.

En la nostra societat, la llar s’estructura com un eix fonamental i primordial per al creixement com a ciutadanes, així com el principal lloc de cohesió familiar. Així, esdevé un element imprescindible

Cal recordar i remarcar que el dret a l’habitatge digne i adequat es troba reconegut tant en la Constitució espanyola com en la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea –en l’àmbit europeu–, o en textos internacionals com el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, entre molts altres. Més enllà dels pretextos legals, hem d’entendre el dret a l’habitatge com una eina d’inclusió social i, per tant, cal que l’administració garantisca aquest dret i implemente polítiques socials bàsiques, eficaces i inclusives per a evitar que ningú quede exclòs de poder gaudir d’aquest dret tan essencial i bàsic. En la nostra societat, la llar s’estructura com un eix fonamental i primordial per al creixement com a ciutadanes, així com el principal lloc de cohesió familiar. Així, esdevé un element imprescindible.

Si bé durant el passat estat d’alarma es van aprovar un conjunt de mesures per a evitar, entre d’altres, l’augment d’aquest risc d’exclusió habitacional, hem de remarcar que en plena segona onada no s’han implementat o prorrogat de nou aquestes mesures –les notificacions de desnonament es van reactivar en setembre, per exemple. S’ha obviat així el fet que si una família tenia problemes per a afrontar les despeses derivades del lloguer en ple estat d’alarma, segurament les seguirà tenint a posteriori o durant la segona onada, precisament per la greu crisi econòmica que comencem a patir.

Igualment, també cal destacar que les mesures implementades en l’estat d’alarma –com les ajudes econòmiques– en part deixaven fora, totalment o parcialment, diferents col·lectius tradicionalment exclosos, com podrien ser persones sense llar, immigrants en situació irregular, menors estrangers no acompanyats o persones que s’han vist obligades a ocupar.

Per a evitar el risc d’exclusió habitacional no és suficient implementar xicotetes mesures temporals per a mitigar els efectes de la pandèmia, sinó que cal anar més enllà i apostar per un nou model habitacional

Per a evitar el risc d’exclusió habitacional no és suficient implementar xicotetes mesures temporals per a mitigar els efectes de la pandèmia, sinó que cal anar més enllà i apostar per un nou model habitacional, que actualitze els seus fonaments i pose per davant l’ús social de l’habitatge a l’ús mercantilista; augmentant la intervenció en el mercat immobiliari per a evitar noves bombolles i facilitar així l’accés de totes les ciutadanes a l’habitatge.

D’igual manera, seria necessari una modificació de l’actual Llei d’arrendaments urbans. Si bé sempre s’ha dit que aquesta llei s’ha decantat o ha afavorit més o menys els propietaris dels immobles –en funció del color polític del govern de cada moment–, cal oferir una major protecció a les inquilines, sobretot quan els propietaris són grans tenidors o bancs i empreses que es dediquen a l’especulació.

Tot i així, considerem que l’administració hauria de fer un pas endavant i apostar per la recuperació d’habitatges de la Sareb, per ampliar així el ridícul parc de vivenda públic existent i establir a la vegada unes majors sancions per les vivendes deshabitades. En aquest sentit, cal que l’administració recupere la posició de superioritat que sempre ha ostentat i que, actuant en benefici de les ciutadanes, siga qui valore quins habitatges de la Sareb cal adquirir per a lloguer social, i no a l’inrevés, és a dir, que aquesta entitat dispose d’un catàleg de finques i habitatges –sovint en males condicions– que està disposada a destinar per a lloguers socials.

Buscar encaixos cooperativistes o alternatius en el paradigma habitacional actual pot ajudar a mitigar l’actual situació que viu el parc immobiliari estatal, amb una bombolla en els lloguers, alhora que brindar una major protecció a col·lectius exclosos

A la vegada, cal apostar per models d’habitatge alternatius, alguns d’aquests presents a Catalunya, d’altres que es troben en altres estats europeus. Buscar encaixos cooperativistes o alternatius en el paradigma habitacional actual pot ajudar a mitigar l’actual situació que viu el parc immobiliari estatal, amb una bombolla en els lloguers, alhora que brindar una major protecció a col·lectius exclosos amb diferents necessitats –víctimes de violència de gènere, menors estrangers no acompanyats, persones drogodependents, etc.

Finalment, no volíem acabar sense deixar de parlar dels moviments veïnals. Aquests, lluny de caure en clixés i prejudicis, s’han configurat com el veritable i més proper defensor del dret de l’habitatge, així com el principal dinamitzador dels barris, no només en situacions complicades com en l’emergència sanitària actual sinó també en el dia a dia, buscant solucions als problemes i necessitats del barri. Així, s’han configurat com a espais que volen recuperar l’essència del barri, de tenir un espai per a totes les veïnes en un moment actual on el capitalisme ha esmicolat tots els espais de cohesió de les ciutadanes i treballadores, fins a arribar i mercantilitzar l’espai més personalíssim materialment parlant: la llar. És per això que, per la imminent crisi que vindrà –i que comencem a patir–, calen moviments veïnals propers i de defensa dels nostres drets, teixint xarxes de solidaritat entre les veïnes, sent capaços de teixir relacions amb altres moviments. La lluita veïnal no deixa de ser una lluita interseccional que inevitablement es mescla amb altres lluites. Construïm així un moviment veïnal inclusiu, combatiu i garant dels nostres drets, essent així la primera pedra per a la recuperació dels nostres drets i dels nostres espais.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU