Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sobreviure a Netflix

La desaparició de cinemes emblemàtics, la crisi pandèmica i l’èxit de plataformes de consum domèstic fan que alguns projectes apostin per les projeccions com a esdeveniments culturals

L'entrada dels Cinemes Texas, a Gràcia (Barcelona), el tancament de la qual es va fer públic fa un mes / Victor Serri

La segona onada de la COVID-19 està arribant amb força, i moltes de les sales de cinema del nostre país es pregunten si la podran surfejar o si se les engolirà. Després de mesos de reducció d’aforament, estrenes ajornades i certa por generalitzada als espais tancats, les restriccions sanitàries obliguen a tornar a abaixar temporalment la persiana a un sector al qual el confinament de la primavera havia debilitat i deixat en una crisi sense precedents; tot i que, lamentablement, són moltes les sales que ja l’han abaixada definitivament.

Fa gairebé un mes, Barcelona es commovia per la notícia del tancament del cinema Texas; un final similar al que va tenir aquest estiu el Méliès, que s’acomiadava de la ciutat després de gairebé un quart de segle funcionant. Fora de la capital catalana, la situació és encara més preocupant, si fos possible, perquè la crisi econòmica i sanitària d’aquest últim any ha deixat diverses localitats, com Palamós o Cerdanyola del Vallès, entre d’altres, sense cap sala de cinema.

Si la situació excepcional es prolonga en el temps, la Federació de Cinemes d’Espanya (FECE) assegura que, quan acabi l’any, un 96% de les empreses del sector podria tenir greus problemes de solvència. Un dels principals factors que fa trontollar aquesta indústria és la posició que han adoptat moltes de les grans productores de Hollywood, i també algunes d’estatals. Davant la possibilitat de no facturar allò que esperaven, majors com Universal o Disney han decidit o bé ajornar indefinidament algunes de les estrenes més esperades i comercialment potents o bé estrenar-les directament en plataformes en streaming com Netlix o HBO. Tot plegat suposa una amenaça evident per a un negoci basat en exhibidores multisales que, majoritàriament, se sustenten per aquestes grans produccions nord-americanes, que generen milionàries recaptacions i beneficis en qüestió de setmanes.

“La fantasia ‘low cost’de tenir-ho tot en una o dues plataformes acaba en un monopoli empresarial, però també de continguts. Aquests macrocatàlegs dificulten molt que hi hagi una diversitat creativa dignament retribuïda”, apunta Ignasi Franch, president de l’ACCEC

A Ignasi Franch, president de l’Associació Catalana de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica, li preocupa que la situació que ha provocat el confinament serveixi com a precedent i que l’estrena online es converteixi en norma. Assegura que aquest model ens dirigeix cap a un negoci tancat, amb dinàmiques monopolístiques. “Està clar que si una companyia té la capacitat de produir, distribuir i exhibir per si mateixa, té una acumulació de poder i capital amb la qual és molt complicat competir. Si no hi ha una legislació que garanteixi diversitats creatives i empresarials, les grans productores acabaran dominant el panorama”.

Aquest model de negoci, pel qual aposten cada vegada més les plataformes digitals, no ha de preocupar únicament a la propietat de les sales de cinema, sinó a tothom. Pel president de l’ACCEC, “la fantasia low cost de tenir-ho tot en una o dues plataformes acaba en un monopoli empresarial, però també de continguts. Aquests macrocatàlegs dificulten molt que hi hagi una diversitat creativa dignament retribuïda”.

Franch argumenta com les pel·lícules produïdes per plataformes digitals tendeixen a una estandardització de les formes cinematogràfiques. “En moltes ocasions, les decisions artístiques estan condicionades per criteris tecnològics. Per exemple, moltes tenen una fotografia similar, perquè és un tipus d’imatge amb la qual s’asseguren que tots els seus usuaris veuran la pel·lícula en HD sense problemes”.

“Volem que cada sessió sigui una experiència cultural completa; amb presentacions, col·loquis i taules rodones”, diu Albert Triviño, del cinema Zumzeig d’Hostafrancs

Un altre exemple palpable de l’homogeneïtzació de cultura audiovisual a les plataformes és la utilització majoritària del llenguatge més clàssic de Hollywood en les seves produccions; un llenguatge més conegut i acceptat internacionalment, però que deixa poc espai a l’experimentació, a altres narratives.

Una experiència cultural completa

Segons Albert Triviño, programador i coordinador de la sala Zumzeig del barri d’Hostafrancs de Barcelona, les exhibidores són una via imprescindible per oferir aquesta diversitat de narratives –que està en decadència al món de l’streaming– i evitar així la falta de diversitat. El Zumzeig, gestionat per una cooperativa de treball, aposta per una oferta d’exhibició del tot allunyada del model tradicional. “És important que es visualitzin diferents models de cinema, perquè amplien la mirada i el pensament crític dels espectadors. Per això nosaltres apostem per una proposta més alternativa i independent, que va més enllà de la projecció d’una pel·lícula. Volem que cada sessió sigui una experiència cultural completa; per això sempre intentem fer presentacions, col·loquis, taules rodones, etcètera”.

Triviño destaca positivament que, en aquest model de sala de cinema, les col·laboracions són més diverses, cosa que dona certa independència de les majors, que es tradueix en certa estabilitat, tenint en compte la posició actual d’aquestes companyies. Tot i això, és conscient de la vulnerabilitat en què es troben la majoria de cinemes independents, per la qual cosa veu necessària la intervenció de l’administració pública per preservar aquests espais, principalment amb una regulació dels lloguers de les sales.

Llevat d’això, aquest programador no només té plena confiança en la viabilitat del projecte, sinó que considera que transformar la sala de cinema en un espai proper, en el qual potenciar el debat i el pensament crític amb activitats més enllà de la projecció de la pel·lícula, és un model amb què les plataformes no poden competir i, per tant, és el que té futur en el sector. “Després del desconfinament hem tingut entre un 60% i 70% del públic que teníem abans de la pandèmia. Això vol dir que hi ha un cert grau de fidelització, gent que confia en la nostra proposta com a sala”.

Col·loqui després d’un passi a la sala Zumzeig d’Hostafrancs |Arxiu

Xavier Bachs, programador de l’únic cinema de Sant Feliu de Llobregat, el CineBaix, comparteix aquesta opinió, i la corrobora amb la seva pròpia experiència. “Vam passar La mort de Guillem, que està disponible online, i vam convidar al seu director a fer un col·loqui, que també vam retransmetre en streaming al nostre web. Vam omplir la sala i, a més, es van connectar unes seixanta persones al col·loqui en línia. Jo penso que, si es fa cinema des del vessant cultural, la gent ve. Però s’ha d’enfocar d’aquesta manera, no com un acte purament d’entreteniment”.

Tot i l’èxit de les sessions d’aquest estil, assegura que han perdut entre un 40% i 45% d’audiència respecte a l’any anterior. Bachs atribueix aquesta reducció a la desaparició del perfil d’espectador que busca les pel·lícules més comercials, que la multisala combina amb pel·lícules més independents. “Això explica que l’Splau [de Cornellà de Llobregat], que està només a quatre quilòmetres i és més gran i conegut, estigui rebent només un 30% de l’audiència, mentre que nosaltres no baixem del 50%”.

“També s’ha de tenir en compte que hi ha gent que no té cotxe, o que no li agraden els centres comercials. Si aquestes persones no tenen un cinema de proximitat, no hi van. Són espectadors que perd el cinema”. Per això, Bachs destaca la importància que en els nuclis descentralitzats es pugui consumir cinema. Afirma que generen un model cultural molt positiu tant en l’àmbit econòmic com social, perquè implica menys contaminació, més economia local i més debat cultural als pobles.

Un municipi, un cinema

De fet, és un model que ja existeix a l’Estat francès, on les administracions públiques s’encarreguen de mantenir cinemes petits arreu del país, dins dels quals sempre s’ha de projectar un gran percentatge mínim d’audiovisual francès i europeu. D’aquesta manera, d’una banda, potencien una bona producció i distribució del cinema local, i de l’altra, donen estabilitat i força a les sales, com explica Bachs.

“És una concepció cultural de país, que aquí costa molt. A França, tots els pobles, fins i tot aquells amb menys de 2.000 habitants, tenen el seu cinema. Si tots els pobles tenen un poliesportiu i una església, per què no un cinema? L’audiovisual s’ha de començar a considerar com el que és, part de la cultura”. Evidentment, per preservar aquesta infraestructura cinematogràfica cal inversió en el sector.

“A França, tots els pobles, fins i tot aquells amb menys de 2.000 habitants, tenen el seu cinema. Si tots els pobles tenen un poliesportiu i una església, per què no un cinema? L’audiovisual s’ha de començar a considerar com el que és, part de la cultura”, remarca Xavier Bachs, del CineBaix de Sant Feliu de Llobregat

En aquesta línia, l’Acadèmia del Cinema Català reclama des de fa temps que un 2% del pressupost de la Generalitat de Catalunya es destini a cultura, donat que és la mitjana europea. L’any passat, el discurs d’Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, als darrers Premis Gaudí, va anar directament dirigit a la classe política: “Si interessa tant la cultura, com és possible que la Generalitat només li dediqui el 0,7% del pressupost? És una misèria si ho comparem amb els països del nostre entorn”. Perquè, segons la mateixa acadèmia, la despesa en cultura per habitant i any a Catalunya és de 30 euros, mentre que a l’Estat francès és de 476 euros.

Convertir la projecció en cinemes en un esdeveniment cultural i compartit amb el teixit social amb l’ajuda de les administracions públiques, és la fórmula de subsistència per a les veus que defensen el model de projecció en sales públiques. Potser el més difícil serà deixar de considerar les pel·lícules un simple entreteniment per passar a veure-les com un element imprescindible per al nostre desenvolupament com a societat. Però comença a ser una necessitat urgent perquè, com va dir Passola, “una societat sense cultura és una societat incompleta”.

Article publicat al número 511 publicación número 511 de la Directa

Articles relacionats