La regularització extraordinària anunciada pel Govern espanyol representa una oportunitat real per reconèixer la realitat de centenars de milers de persones que fa anys que viuen, treballen i participen activament de la vida quotidiana al nostre país. La proposta estableix, entre altres requisits, haver estat a Espanya abans del 31 de desembre de 2025 i acreditar una permanència continuada mínima de cinc mesos a comptar des del moment de la sol·licitud. Es tracta d’una mesura que pot reduir la vulnerabilitat administrativa, corregir situacions d’exclusió i reforçar la cohesió social.
Perquè aquesta regularització no quedi en paper mullat, cal abordar un dels punts més sensibles del procés: demostrar la residència continuada al territori. I és aquí on el padró municipal juga un paper clau.
El padró és, i continua sent, la via més simple, directa i segura per acreditar la residència efectiva. L’empadronament és un tràmit declaratiu que no genera drets nous, sinó que constata un fet: que la persona resideix habitualment en un municipi. I la Llei és clara i no admet interpretacions discrecionals: tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment, independentment de si viu en una habitació rellogada, en un allotjament informal, en una nau industrial o, fins i tot, al carrer.
L’accés a la regularització acaba depenent, injustament, del codi postal. És una forma de discriminació territorial que contradiu el principi d’igualtat davant la llei
Regularitzar és incloure; negar empadronaments és excloure. Que determinats ajuntaments incompleixin la seva obligació legal d’empadronar a les persones que resideixen al seu municipi pot comportar que milers de persones quedin fora de la regularització tot i complir tots els requisits materials. No és un error administratiu: és una decisió política. Empadronar no és opcional, és complir la llei.
Aquesta desigualtat de criteris entre municipis crea un mapa fragmentat de drets. Mentre alguns ajuntaments actuen amb rigor i faciliten el tràmit, d’altres apliquen interpretacions restrictives i discrecionals que penalitzen especialment les persones en situació d’exclusió residencial. L’accés a la regularització acaba depenent, injustament, del codi postal. És una forma de discriminació territorial que contradiu el principi d’igualtat davant la llei.
Davant d’aquestes pràctiques, és imprescindible que l’Administració estatal estableixi criteris clars i homogenis i que accepti proves alternatives de residència quan un ajuntament incompleix la seva obligació d’empadronar. Rebutjar aquestes proves és confondre l’instrument amb la realitat. El padró acredita la residència, però no la crea. Les persones no deixen d’existir perquè un registre decideixi no inscriure-les.
En absència de padró, cal admetre informes socials, documentació sanitària, certificats escolars, rebuts, enviaments de diners o qualsevol altre indici raonable de vida al territori
Si l’objectiu de la regularització és reconèixer una realitat existent, negar evidències de residència només perquè no consten inscrites en un registre equival a perpetuar l’exclusió administrativa que es vol resoldre. Per això, en absència de padró, cal admetre informes socials, documentació sanitària, certificats escolars, rebuts, enviaments de diners o qualsevol altre indici raonable de vida al territori. La vida quotidiana deixa rastre, encara que el registre municipal l’ignori.
La realitat no desapareix perquè un ajuntament denegui la inscripció en el padró: les persones hi són, treballen, es relacionen i formen part de la comunitat. L’Estat ha de garantir que el padró compleixi la funció que la llei li atribueix, ser un instrument de reconeixement de la residència, no un mecanisme de control. I fins que aquesta garantia no sigui real i efectiva, ha d’admetre sense excepcions altres proves que acreditin la residència efectiva.
Si volem que aquesta regularització sigui una oportunitat real no només per a les persones migrades, sinó per al conjunt de la ciutadania, cal assegurar que totes les persones que viuen entre nosaltres, estiguin o no empadronades, puguin accedir al procediment sense excepcions. No podem permetre que un tràmit municipal es converteixi en una barrera que exclou qui compleix tots els requisits. Quan un ajuntament decideix no empadronar, no només incompleix la llei, sinó que condiciona de manera injusta el futur d’una persona.
Si aspirem a una societat cohesionada, inclusiva i justa, és imprescindible que la regularització no depengui d’una finestreta municipal. La dignitat i els drets no poden quedar supeditats a una pràctica administrativa desigual.
