Les relacions entre els museus i el seu entorn no sempre són bones. “Molt sovint, els moviments socials els han associat més amb el turisme i la gentrificació que no pas amb el seu component social i, de fet, moltes vegades s’han prioritzat els grans equipaments amb la idea de convertir les ciutats en grans punts turístics”, explica Xavier Roigé, professor d’Antropologia i Museologia de la Universitat de Barcelona. “Però això només correspon a una petita part de la realitat. La majoria de museus són petits i sobreviuen com poden al servei dels ciutadans”, defensa. Aquesta voluntat de treballar per a les comunitats locals és un dels principis de l’ecomuseologia, un corrent que va néixer els anys setanta, i que aposta per substituir la trilogia “edifici, col·lecció i públic”, pròpia dels museus considerats tradicionals, per treballar amb un “territori, un patrimoni i una comunitat”, segons la definició clàssica d’un dels seus fundadors, Hugues de Varine.
Tot i que és difícil calcular el nombre d’ecomuseus dels Països Catalans, Xavier Roigé assenyala que a Catalunya, el País Valencià i les Illes “és on n’hi ha més de l’Estat espanyol”. A la península Ibèrica, l’ecomuseologia hi arriba a finals dels anys vuitanta, més d’una dècada més tard que a l’Estat francès, on es va gestar. Per fer-nos una idea de la vigència del concepte, el 2012, a l’Estat espanyol hi havia una quarantena d’espais que es definien com a “ecomuseus” i una seixantena més que bevien dels principis de l’ecomuseologia.
A Catalunya, un dels més antics que va adoptar aquesta denominació és l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. Inaugurat el 1994 i governat per un consorci d’institucions i entitats, és dirigit per l’antropòleg Jordi Abella des del principi. “L’ecomuseu neix en un moment de grans transformacions, en què desapareix una tradició agrícola i ramadera important, i es veu la necessitat de reivindicar la cultura, el patrimoni i les identitats locals”, explica Abella. “Ens considerem un projecte de desenvolupament local que recupera i gestiona elements patrimonials i els fa servir per elaborar relats que expliquen l’evolució del territori”, apunta el director. Per fer-ho, treballen a partir d’una seu a Esterri d’Àneu (el Pallars Sobirà) i amb diversos edificis històrics, anomenats “radials”, repartits per tota la vall.
“Intentem ser útils a les comunitats locals i respondre a les demandes de cada sector”, continua Abella. Entre les accions de l’ecomuseu, hi ha la recuperació, la conservació i la gestió del patrimoni material i immaterial, l’organització d’exposicions, visites o teatralitzacions en clau contemporània, i la investigació. “Abans de crear qualsevol producte, fem recerca, perquè els relats no siguin recreacions ni idealitzacions. En el cas de l’exposició sobre bruixeria feta amb la Xarxa de Museus de Lleida, Pirineu i Aran, vam fer recerca de memòria oral al territori durant dos anys. Així, amb l’exposició, retornem al territori un coneixement adquirit durant aquest període gràcies a la comunitat”, argumenta. “En altres casos, el que fem és acompanyar sectors locals, com els alumnes de l’escola o el grup de dones d’Esterri, perquè siguin ells els que muntin les exposicions”, afegeix.
D’ecomuseus, n’hi ha de rurals, però també d’urbans i d’industrials. A Castelló d’Empúries, a l’Alt Empordà, el 1995 sortia a subhasta pública una fàbrica de farina que havia estat un molí fariner en època medieval. L’Ajuntament va decidir comprar-la per fer-hi un ecomuseu. “Si no, avui potser seria un bloc de pisos”, aventura Carme Gilabert, directora de l’Ecomuseu Farinera Castelló d’Empúries. Aquesta iniciativa té la particularitat d’estar especialitzada en la industrialització de la farina, un fet que li ha permès convertir-se en una secció del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya i ser el museu de referència per explicar el sector industrial de la farina a casa nostra. “Això vol dir que exercim una feina més enllà del nostre territori i que gestionem la recerca sobre aquest àmbit a Catalunya”, detalla Gilabert. Tanmateix, aquesta mateixa especialització també n’ha limitat la capacitat per explicar la diversitat del territori i, a diferència de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, no té un sistema d’equipaments radials repartits per la zona. “La funció d’ecomuseu la fem per mitjà de les exposicions temporals, que en general parlen de Castelló d’Empúries o de la comarca, i de l’Espai EmpordàNA’t, que és un centre d’interpretació dels quatre parcs naturals de l’Alt i el Baix Empordà”, manifesta Gilabert.
Impuls comunitari
Dels tres principis bàsics dels ecomuseus, el que menys s’ha dut a la pràctica és el de vincular les comunitats locals a la gestió de l’equipament. Encara que, en els dos casos esmentats, la societat civil participa en els òrgans de govern, ho fa a través d’institucions públiques que, “per dur a terme les idees revolucionàries dels ecomuseus”, apunta Abella, han de “fer molts equilibris en un marc administratiu complex”. Per Roigé, “tot i que els ecomuseus europeus continuen tenint un fort component social, han perdut bona part de l’esperit reivindicatiu i fins i tot antigovernamental del principi”. Per ell, “qui més segueix avui l’esperit dels primers ecomuseus són els museus de barri (com el de la comunitat llatinoamericana i caribenya de Nova York o el de la comunitat gai de Berlín) i els museus comunitaris dels indígenes d’Amèrica del Sud. Són espais que no tenen, en general, la voluntat d’atreure turistes, i són plataformes reivindicatives antipàtiques al poder. En el cas, fins i tot, d’aquests museus comunitaris, els temes que s’hi exposen els tria la mateixa comunitat”.
A la península Ibèrica, l’ecomuseologia arriba a finals dels anys vuitanta, més d’una dècada més tard del seu naixement
Als Països Catalans, molts ecomuseus van ser impulsats per associacions culturals privades, però avui dia la majoria són públics. Això s’explica per les dificultats de subsistència, però també per la “visió negativa que tenen dels museus els moviments socials i perquè els centres cívics, els casals i els ateneus sovint ja inclouen espais expositius i fan aquesta funció”, analitza Roigé. Tot i això, d’iniciatives associatives, també se’n troben. Al barri del Raval de Barcelona s’hi va inaugurar ara fa un any l’Ecomuseu Urbà Gitano (EMUGBA), una iniciativa de l’associació Carabutsí per “conservar el patrimoni de la històrica comunitat gitana que hi ha hagut al Raval i que ha hagut d’anar-se’n a altres barris per culpa de la gentrificació”, explica Sam Garcia, president de l’associació.
L’EMUGBA parteix de la recerca d’un grup de joves gitanes que van anar casa per casa entrevistant la gent gran i digitalitzant i arxivant les fotografies que els cedien. “És una feina feta des de la mateixa comunitat i l’hem feta a la nostra manera. No som arxivers, però no tenia sentit que la feina no la fes un gitano”, defensa Garcia. D’aquest treball han sorgit 7.000 documents, que serveixen perquè “els mateixos gitanos coneguin la història del seu poble” i perquè “els paios comprenguin la cultura i els valors gitanos”, apunta. L’EMUGBA ofereix activitats de formació d’adults o reforç escolar i “és aleshores quan més gitanos venen”. Malgrat que el lloguer que paguen és un lloguer social, la manca de finançament no els permet tenir cap persona contractada permanentment. “Depenem molt de les subvencions, i jo mateix ara soc aquí treballant, però estic a l’atur”, confessa el director. “Per això, oferim la possibilitat de ser mecenes del projecte i aprofitem els ingressos de les rutes, els tallers o els espectacles que oferim. A través d’aquests espectacles, també donem feina a la comunitat gitana”, explica Garcia.
Precarietat generalitzada
La precarietat d’aquests projectes en complica sovint la supervivència. A la vall de Vernissa, a la comarca de la Safor, hi va néixer l’any 2006 l’Ecomuseu Vernissa Viu, un projecte del Col·lectiu Vall de Vernissa per “convertir el territori en un ecomuseu i demostrar que el turisme i la rajola no eren l’únic model econòmic possible”, apunta Xavi Ródenas, un dels coordinadors de la iniciativa. “Es tractava de generar coneixement sobre la vall, guanyar autoestima i generar economia local per mitjà de visites guiades al patrimoni històric i natural, acords de custòdia del territori, distribució directa de productes agrícoles, cursos o voluntariats”, enumera. El projecte va durar uns set anys i es va anar apagant de mica en mica. “Estàvem esgotats de no rebre cap suport de les administracions valencianes i amb l’arribada del Botànic, que ho hauria fet tot més fàcil, ja estàvem massa cansats”, es lamenta. “Ara per ara l’ecomuseu no funciona, però això no impedeix que puga renàixer. El Col·lectiu Vall de Vernissa no el dona per mort”, conclou.
Malgrat que aquests projectes poden ser més fidels als primers ecomuseus, perquè els gestionen directament les comunitats, la manca de recursos impedeix sovint que puguin ser gaire ambiciosos i acaben depenent de les subvencions. “Tot i que la idea de museu social és molt forta”, apunta Roigé, “els museus han de viure i han de tenir personal”. Però entre les iniciatives públiques, també es fa notar la manca de recursos. “El fet de pertànyer a un ajuntament limita la contractació de personal”, diu Gilabert, que també considera que “el projecte de l’Ecomuseu Farinera ha evolucionat més cap a un museu social que no pas cap a un ecomuseu, però no ha perdut de vista la relació amb el territori”.
Tot i que avui dia no n’hi ha tants, d’ecomuseus, la influència de l’ecomuseologia ha forçat molts espais expositius convencionals a definir-se com a museus socials. “De vegades em fa por que s’acabi convertint en una moda”, es lamenta Jordi Abella, que aposta perquè “el país s’hi impliqui i creï una estructura d’equipaments patrimonials, com la de les biblioteques o els arxius, per conservar patrimonis i fer recerca, però també per acompanyar processos i ajudar a definir debats com el dels Jocs Olímpics o la reintroducció de l’os”. “El patrimoni és una part indestriable de la nostra personalitat cultural com a territori”, defensa, i “tenim l’obligació de preservar-lo per a les generacions futures”, remata Gilabert. Ara bé, per fer-ho, la consigna és clara: com diu Abella, “o demostrem que som útils a la societat o desapareixerem”.
