Vivim en un món on és normal que els gestos, si no generen valor i no són monetitzats, es tornin fútils i es jutgin insubstancials. Justament per això, cal recordar que les nostres pràctiques socials s’integren dins la lògica extractiva i explotadora del capitalisme. L’escola pública no és una excepció i progressivament el professorat claudica davant de la indiscutible hegemonia cultural de les lògiques capitalistes i de la competitivitat. Aquesta hegemonia només troba una oposició parcial, desorientada i desorganitzada. A vegades, també una acceptació entusiasta.
Aquesta lògica empresarial i extractiva s’implementa a l’escola catalana de diverses maneres. Dues de les principals són la implantació del currículum competencial (Decret 175/22) i la innovació digital i tecnològica a les aules.
En aquest últim camp, en febrer de 2024, la Direcció General d’Innovació, Digitalització i Currículum del Departament d’Educació de la Generalitat (amb una direcció, durant el darrer govern, vinculada a la Fundació Bofill) publicà un document titulat “La intel·ligència artificial en l’educació, orientacions i recomanacions per al seu ús als centres”. Al document, es defensa la implementació de la IA a les aules i en la gestió dels centres de la xarxa pública catalana.
Tot i que només es tracta d’un document orientatiu, el text fulmina el diàleg entorn de tota una sèrie de problemàtiques associades amb aquestes tecnologies, escudant-se en una retòrica progressista del “there is no alternative” tecnològic.
La lògica empresarial i extractiva s’implementa a l’escola catalana de dues maneres principals: amb el currículum competencial i la innovació digital i tecnològica a les aules
Mitjançant documents d’aquest tipus, el Departament d’Educació justifica implícitament la normalització de pràctiques extractives a les aules, transformant-les en granges de dades, on la intel·ligència que més aprèn és l’artificial i no la de les filles i fills de la classe treballadora. L’alumnat adopta el paper d’entrenador (en català i castellà) d’aquests models generatius de llenguatge i, juntament amb tota la comunitat educativa, en proveïdors de dades, empaquetades i monetitzades per empreses com Open IA i els seus inversors.
No és exagerat afirmar que implementar de manera acrítica aquesta tecnologia insereix oficialment l’alumnat català en una extensa i complexa xarxa d’explotació internacional relacionada amb la IA: des del cognitariat que s’ocupa de les tasques de programació, fins als censors de continguts que, des de països i regions del Sud Global, filtren les IA de continguts inadequats per protegir la sensibilitat dels usuaris del Nord Global.
És significatiu que el document abordi les problemàtiques relacionades amb la IA només des d’una perspectiva de l’usuari consumidor, focalitzant-se en el del tractament de dades. Tot i que s’emfatitza retòricament la importància de fomentar una consciència crítica, es reconeix obertament que, com a usuaris, hem d’assumir el cost de l’ús gratuït d’aquestes tecnologies: regalar i cedir les nostres dades i, més concretament, el nostre treball. Així, l’actitud crítica es redueix a la consciència impotent i cínica de la fatalitat de l’explotació.
Aquesta proposta s’insereix dins d’una lògica més àmplia i coneguda de mercantilització (editorial, tecnològica) de l’escola pública, concebuda per la iniciativa publico-privada com un territori per colonitzar. L’ús generalitzat i subordinat de la IA als centres públics suposaria la cessió gratuïta de l’economia libidinal de tota la comunitat educativa a l’extractivisme tecnificat i a l’extracció de valor en benefici de l’empresa privada.
La IA es proposa com una eina eficaç per reduir la càrrega de treball del professorat, ja que pot, per exemple, dissenyar i programar les classes. Els coneixements del professorat ja no serien necessaris
Aquesta extracció s’aborda des de diversos fronts. La IA es proposa com una eina eficaç per reduir la càrrega de treball del professorat, ja que pot, per exemple, dissenyar i programar les classes. Els coneixements del professorat ja no serien necessaris. Es requerirà experts en pedagogia i metodologia per implementar a l’aula les dinàmiques creades per la IA. Aquesta visió, que no s’explicita al document, encaixa amb la idea cada vegada més popular que el professor especialista, coneixedor d’una disciplina, és un actiu innecessari, a causa de la seva manca de flexibilitat a l’hora d’adaptar la seva pràctica docent a entorns líquids i flexibles. Entorns on es premia l’adaptabilitat competencial en un context en mutació continua i on un ensenyament estructurat i disciplinari es torna un desavantatge adaptatiu.
La IA també es proposa com una possible solució per la gestió dels centres públics, tot i que això suposaria la cessió voluntària de dades sota gestió pública a empreses privades. La IA podria ser la resposta per una gestió eficaç d’una sèrie de problemàtiques, les causes de les quals no arrelen en el sistema educatiu. Des d’una perspectiva tecnooptimista, es defensa una major eficàcia a l’hora de processar dades i imposar solucions gràcies a l’automatització del procés de decision making, gestionat per una IA. Aquesta possible gestió automatitzada, segurament, es revelaria molt efectiva també per silenciar qualsevol dissidència interna a favor del miratge del solucionisme tecnològic.
Des d’una perspectiva tecnooptimista, es defensa una major eficàcia a l’hora de processar dades i imposar solucions gràcies a l’automatització del procés de decision making
Finalment, totes les recomanacions per enfrontar els perills que comporten les IA, protecció de dades, pèrdua d’autonomia, vigilància o biaixos racistes es resolen amb el mateix adagio: responsabilitat individual. En última instància, és responsabilitat de l’usuari conèixer i acceptar els perills que comporta fer servir aquesta tecnologia; una mica com recomanar respectar la normativa de tràfic als autos de xoc.
Per aquells que experimentin la temptació d’etiquetar-nos de tecnòfobs i troglodites, enemics del progrés i de la innovació, aclarirem que tot el que es rebutja en aquest article és el que Evgeny Morozov anomena “solucionisme tecnològic”. Rebutgem l’ús de la tecnologia com una eina per expropiar recursos públics. Reconeixem el potencial d’aquestes tecnologies, així com el valor que genera el sistema educatiu i, per això mateix, defensem la redistribució i la gestió pública d’aquest valor.
Davant d’aquells que ens criticaran que és inútil i conservador oposar-se al progrés, ja que ara, “els alumnes no necessiten aprendre si tot està en internet”, ens mostrem sorpresos a causa d’aquesta mostra desmesurada de cinisme o d’ingenuïtat. Res ens assegura que serveis ara gratuïts, com Google o ChatGPT, no deixin de ser-ho en un futur no gaire llunyà. Permetre que empreses privades transnacionals i nacionals parasitin el sistema d’educació pública no sembla una estratègia gaire sensata si pensem en la dependència que es generaria respecte a un accés autònom al coneixement, patrimoni comú de la humanitat. En aquest sentit, el cos de professorat encara és la millor garantia de sobirania educativa i de potencial d’emancipació dels fills i filles de la classe treballadora, almenys fins quan els motors de recerca, les bases de dades i les IA no passin a estar sota control públic i siguin d’accés obert, a imatge i semblança d’un dels grans èxits històrics de la humanitat democràtica: les biblioteques.
