Fa un mes, llegia un article de Brigitte Vasallo sobre maternitat que em va sacsejar. En general ja ho té, això, la Vasallo, i és el què m’agrada. Però en aquest cas, no hi estava gens d’acord. Primer, em vaig indignar –jo sola i amb mi mateixa, com podreu imaginar– però després, vaig decidir fer un exercici. Jo, que predico que de la maternitat n’hem de parlar més i millor, vaig decidir respondre-li. Llegir molt, i respondre-li. Sense pretendre cap posteritat, espero només obrir debats.
La sempre sàvia Vasallo explica que la gent, en general, se sorprèn quan descobreixen que té una criatura. Tant “feminista, bollera, guerrera, poli-multi-amorosa i dissident” la veuen que no els hi entra al cap. I ella, a la pregunta de “Ah, però… ets mare?” respon: “Si aquesta és la pregunta, la resposta és no. Jo no soc mare. Soc mare únicament del meu fill i la meva maternitat està definida a la relació que ell i jo tenim, únicament. Soc sa mare. Res més. Ni res menys”. I continua: “Hem lluitat per desmuntar la construcció segons la qual no tenir fills ens convertia en no-dones, en dones vingudes a menys. Ara ens toca també dinamitar el concepte segons el qual deixem de ser dones precisament en tenir-los i convertir-nos en aquesta cosa abstracta, despolititzada, dessexualitzada i dessocialitzada que és La Mare“. La cursiva és meva.
Adrianne Rich –que per cert era feminista, lesbiana, molt guerrera i tenia tres fills– va publicar el 1976 Of Women Born, un text que ha marcat tot el pensament sobre maternitats feministes des d’aleshores. Rich bàsicament va establir la diferència entre la maternitat com a institució del patriarcat imposada sobre les dones, i el fet de maternar com a experiència de les dones –o de qualsevol persona que maternés. Una experiència que, un cop alliberada de la pàtina casposa, repressiva i moralista del patriarcat, era potencialment empoderadora i alliberadora.
Per mi, el que Rich explica que el patriarcat fa a la maternitat s’assembla molt al que el racisme fa a la negritud de la pell. Òbviament, el problema no està en el color fosc, sinó en la visió que en propaga el racisme. I, de fet, la racialitat, un cop alliberada dels estereotips que li imposa la nostra societat racista, és potencialment empoderadora i font d’orgull.
Ens calen referents de maternitats feministes, que ser mare sigui tan complex com ser dona
Clar, el problema és que qui pregunta “ah, però… ets mare?” ho fa des de la visió patriarcal de la maternitat, des de l’estereotip de l’àngel de la llar, la superwoman o la mare natural-intensiva. I cap de les tres té temps per a ser “poli-multi-amorosa i dissident”, evidentment. Però és en la ment de la persona que pregunta –i en la societat que l’ha programat– que hi ha l’error, no en la maternitat. L’hem de desprogramar. I, per fer-ho, no necessitem menys “feministes, bolleres, guerreres, poli-multi-amoroses i dissidents” que s’afirmin com a mares, sinó més! “Sí, soc mare, i si et sorprèn, fes-t’ho mirar”, diria jo.
Per això, la “cosa abstracta, despolititzada, dessexualitzada i dessocialitzada que és La Mare” que diu Vasallo, no ho som les mares en si. Ho és un estereotip patriarcal sobre el qual cada dia milers de dones ens pixem amb les nostres pràctiques maternes. Si ser mare fos això –ara parafrasejant-la a ella–, “qui de nosaltres, lluitadores, pensadores, reivindicatives, prendria partit per un ser mare en aquests termes de davantal i taula braser, encara que sigui 2.0?” Cap. Però és que la maternitat és molt més complexa i interessant que la ficció patriarcal i per això som mares. Som mares malgrat tot i contra tot, maternem als racons de la història reinventant-nos com fer-ho, soles o acompanyades. I no sempre és fàcil.
“Abstracta”. No és cert que les mares siguin abstractes, sense mares no hi ha criatures ni persones, i això és molt palpable. I això no és ser biologicista ni essencialista: si no hi ha mares, o sigui persones que maternen, que crien, no hi ha persones. O com a mínim, no hi ha persones sanes. I parlo de mares i no de pares com a genèric, perquè, primer, un 90% de les persones que maternen s’identifiquen com a dones –per simplificar direm dones–, i segon, si parlo de maternar, totes entenem de què estic parlant, si parlo de paternar… mmm doncs no. Potser algun dia els homes lliuraran la seva lluita per dotar de sentit aquest concepte buit. Mentrestant, jo sé què és maternar i vull que el meu company materni amb mi, no altra cosa.
Precisament perquè el patriarcat i les dretes s’han apropiat de la identitat de la mare sabem que no és un concepte despolititzat
“Despolititzada”. Precisament perquè el patriarcat i les dretes s’han apropiat de la identitat de la mare (fent-la sobretot angelical) sabem que no és un concepte despolititzat. La mare patriarcal té una identitat molt forta, nefasta per a les dones, però fortíssima. Per això, les mares sentim culpa quan no arribem a tot, quan no som nosaltres qui atenem en primera persona, quan descansem o ens agafem temps per nosaltres… quan no complim amb l’estereotip amb el qual ens han bombardejat. Hem de reaprendre altres maneres de maternar, ens calen referents de maternitats feministes, molts i variats. Que ser mare sigui tan complex com ser dona.
La Vasallo té raó en moltes coses –sospito que al final, estem dient el mateix des de perspectives fins i tot similars- i una d’elles és que el patriarcat ha creat per a nosaltres, les mares culturalment de classe mitjana del s. XXI, un nou estereotip potencialment alienant, que s’alimenta d’algunes veritats per crear la mama perfecta que mai arribaràs a ser. La mare intensiva, o com diu ella, “la criadora natural extrema”.
Andrea O’Reilly, mare del primer i penso que l’únic departament universitari que s’ocupa únicament de maternitats feministes, ha escrit intensivament sobre la maternitat intensiva i explica que emergeix al voltant dels noranta, i que tot i que ve de “l’àngel de la llar” dels cinquanta, és “un discurs sobre maternitat específic del seu període històric”. Una idea que es caracteritza per “mesurar el bon maternar d’acord amb la quantitat de temps, diners i energia que la mare dedica a la criança”, i com més de tot, millor. Com si un bebè menor de dos anys i un nen de cinc anys o deu necessitessin el mateix; o establint que la mare, si gaudeix d’espais per tenir un grup de punk o lligar, automàticament es converteix en mala mare. Però el pitjor de tot és que si això fos cert, convertiria en males mares a totes les mares amb pocs recursos econòmics. O sigui, les maternitats intensives no només són impossibles, són classistes.
És responsabilitat d’una societat pretesament lliure acomodar i acompanyar a les mares
Que els bebès –menors de dos anys– necessitin molta proximitat física amb la seva mare o adult de referència –la mare normalment també la necessita– no vol dir que això sempre hagi de ser així. Ni que la lactància materna sigui obligatòria, ni el collit, ni els parts naturals ni les joguines ecològiques noves que valen un ull de la cara. No hem de confondre un maternar que respon a les necessitats de les criatures i de les mares –o una mare present, cosa que no vol dir literalment sempre present, repetim-ho–, amb un maternar que només respongui a les necessitats dels infants. Com no té sentit criar pensant només en els adults. En tots dos últims casos, faríem persones insanes!
La Vasallo diu que no podem desaparèixer en la maternitat, i jo afegiria que tampoc podem desaparèixer de les nostres feines, ni de les nostres parelles. Penso que la maternitat feminista ens ha de permetre definir-nos com vulguem, també com a mares. I que hem d’entendre la maternitat des de la interseccionalitat. Serem mares i dones, blanques, negres, musulmanes, queer o el que vulguem ser. Afegint les capes de complexitat que faci falta fins a sentir-nos còmodes, representades i lliures. Fins que aconseguim “els atributs que continguin la complexitat de relacions, experiències, passions, desitjos, pors i errors que som”, que diu la sàvia. Jo tampoc vull escollir entre ser mare i ser dona. Tampoc en sabria. Però és que a més, si aconseguim entendre el fet de ser mare com una identitat social, entendrem també que és responsabilitat d’una societat pretesament lliure acomodar i acompanyar a les mares. I aquesta hauria de ser la base de la reivindicació de les maternitats feministes: maternitzar la societat i ser totes mares, tinguem o no criatures. Especialment si no les tenim.
