Una de les potes principals de la crisi global actual és la greu situació de pèrdua de biodiversitat en què ens trobem immerses. Segons les darreres dades, a Catalunya, les poblacions de fauna salvatge s’han reduït un 28 % entre el 2002 i el 2023, i aquest percentatge s’enfila fins al 35 % a escala mundial. Les causes d’aquesta regressió són diverses, però totes naveguen en la direcció del progrés marcat per l’actual model socioeconòmic: el canvi en els usos del sòl, l’explotació de recursos, el canvi climàtic, la contaminació i la introducció d’espècies exòtiques invasores.
Es planteja un repte enorme, que ens interpel·la directament com a territori: Catalunya representa només el 0,7 % de la superfície de la Unió Europea, però acull prop del 25 % de la biodiversitat coneguda a escala continental. És una responsabilitat col·lectiva que no podem ignorar.
Ens cal adaptar les activitats humanes als ritmes de la natura, recuperant els equilibris ecosistèmics que hem trencat. Però, com podem fer-ho? Davant d’aquest repte, les propostes plantejades des del decreixement són essencials. L’activitat econòmica no pot estar centrada en l’acumulació de beneficis (i la destrucció que duu implícita), sinó que ha de donar resposta a una planificació democràtica de les necessitats humanes, entenent-nos com a éssers no aliens a la natura sinó que en formem part. Hem de passar del “com més, millor” a la construcció d’una vida senzilla perquè tothom pugui simplement viure.
El paradigma del decreixement ens ha d’ajudar a aproximar-nos a les polítiques necessàries per redefinir la nostra relació amb la vida no humana. Ens cal integrar la reducció en la producció i consum de materials i energia en totes les propostes que fem des de l’ecologisme. Però com treballem específicament per recuperar la natura que hem perdut al nostre territori i revertir les tendències actuals, incorporant aquesta mirada?
Un dels instruments més rellevants en aquest sentit és la nova llei europea de restauració de la natura, aprovada recentment. El text obliga els estats membres a restaurar, com a mínim, el 20 % dels ecosistemes terrestres i marins en un termini de cinc anys, i a assolir el 100 % abans del 2050. La norma inclou tots els espais naturals –tant públics com privats– i estableix un full de ruta ambiciós per reconnectar les nostres societats amb els sistemes naturals dels quals depenem.
Redefinir la nostra relació amb la natura no és només una qüestió ecològica, sinó també cultural i ètica. Recuperar el que hem perdut significa reaprendre a viure amb menys, però millor, dins dels límits del planeta.
Alguns dels principals àmbits de recuperació de la biodiversitat són els ecosistemes fluvials i els espais oberts. En tots dos casos, la renaturalització i la custòdia del territori poden jugar-hi un paper decisiu. Les zones humides són, de fet, alguns dels ecosistemes més fràgils i vulnerables: només a Catalunya s’ha perdut el 54 % dels individus de fauna salvatge en espais fluvials. Les amenaces són ben conegudes: urbanització, espècies exòtiques invasores i un model agrícola intensiu que, amb la contaminació per nitrats i pesticides, agreuja encara més la situació.
El paradigma decreixentista ens ha d’empènyer a adaptar les nostres activitats als ritmes de la natura i a recuperar els equilibris dels ecosistemes. La custòdia del territori permet treballar de forma col·laborativa per generar espais més resilients i participatius, construint vincles locals per preservar i restaurar els entorns naturals
Per revertir aquesta tendència, la custòdia fluvial s’ha convertit en una eina clau. Aquest 2025 celebrem deu anys del primer acord signat per implantar aquesta pràctica, i avui podem trobar nombrosos exemples de cogestió de rius i rieres arreu del país. Un dels casos més destacats és el de l’Associació Mediambiental la Sínia, que des de fa anys practica la custòdia fluvial al riu Gaià a través d’un conveni amb l’Agència Catalana de l’Aigua. Amb entusiasme, coneixement tècnic i implicació comunitària, l’entitat ha aconseguit que el veïnat dels pobles de la conca passi de viure d’esquena al riu a participar activament en la seva conservació.
Les seves accions van des de la recuperació del bosc de ribera i dels hàbitats aquàtics fins al seguiment de la biodiversitat, l’avaluació periòdica de la qualitat del riu o l’arranjament de camins. Tot plegat amb el suport del voluntariat i en coordinació amb els ajuntaments mitjançant la Taula del Gaià. Els resultats són visibles: el retorn d’espècies pròpies dels rius mediterranis, com la tortuga de rierol, o la nidificació del corriol camanegre a la platja de Tamarit, són símbols d’aquesta recuperació.
Pel que fa als espais oberts, la col·laboració amb el sector agrícola és igualment fonamental. L’agricultura ha estat una de les grans damnificades del mite del creixement infinit. L’aposta per un model intensiu, ple d’injustícies socials i ambientals, ha generat males pràctiques i ha condemnat molts petits productors a l’abandonament. Davant d’això, la petita pagesia, l’agroecologia, la ramaderia extensiva, el silvopastoralisme o els circuits curts de comercialització avancen a contracorrent del model imperant, amb totes les dificultats que això implica. Sabem que necessitem aturar la pèrdua de pol·linitzadors ràpidament, perquè d’això també depèn la salut humana. Però sabem com canviar ràpidament el model agrícola a un que aposti per pràctiques més regeneratives?
De nou, la custòdia del territori, a través de la custòdia agrària, ens obre finestres de possibilitat per avançar en aquest camí. A través d’acords voluntaris signats entre una entitat de custòdia i la persona propietària o gestora d’una finca agrícola, s’estableix una col·laboració que beneficia la pagesia i la conservació de la biodiversitat. La Xarxa de Custòdia Agrària del Baix Penedès, impulsada per l’associació GEVEN, pretén revertir l’abandonament del camp i la fragmentació dels hàbitats d’un territori principalment vitivinícola molt lligat a la seva història agrària, a través d’acords de custòdia amb les productores, que són grans coneixedores de l’entorn.
L’entitat ofereix formació i acompanyament a la pagesia per implementar pràctiques sostenibles i, sovint amb l’ajut del voluntariat, impulsa projectes per recuperar hàbitats, com la creació de basses per a amfibis o refugis per a ratpenats. En formen part productores com Sicus, Torclum, Cal Camat Agroeco o Un Sol Cel, que treballen la terra amb criteris agroecològics i respectuosos amb la biodiversitat, produint melmelades, vins, llegums i blats antics, taronges o ametlles, entre d’altres.
Veiem, doncs, com, davant dels reptes globals, ens cal apostar fort per la relocalització de les solucions. Tornant a donar valor a les xarxes locals, treballant en comú per trobar solucions compartides, de la mà de la pagesia, les entitats naturalistes, el veïnatge i les administracions. Plegades, podrem posar límits a aquells qui creuen que el planeta no en té, i construir, enxarxades, un món on les persones visquem realment en equilibri amb la natura.
