Amb només 35 anys, Dipo Faloyin és ja un experimentat periodista en la cobertura de temes culturals i socials a l’Àfrica. Va néixer a Chicago (EUA) i va créixer a Lagos (Nigèria), i actualment és redactor en cap de la revista VICE. Recentment, ha escrit el llibre “Àfrica no és un país”, publicat per l’editorial Capitan Swing, per intentar desfer els estereotips negatius més habituals vinculats a l’Àfrica. Així mateix, Faloyin ofereix al llibre exemples dels canvis positius que hi tenen lloc i tracta diversos debats en les relacions entre el continent i Occident, com el retorn de les peces d’art espoliades presents als museus europeus, entre altres. Ens trobem amb ell al Regne Unit.
De tots els estereotips sobre l’Àfrica, quin és el que troba més ofensiu?
Tots els estereotips són frustrants. Però un dels pitjors és la idea que Àfrica és només pobresa i safaris plens d’animals exòtics, i res més. Aquest és el principal estereotip que vull combatre al llibre. Després, tot deriva d’aquests estereotips, el fet de reduir-nos a la base de la nostra identitat obvia que som un grup de gent divers amb experiències que són diferents i variades, com a les altres regions del món. Se’ns presenta com una gent impotent, simple, amb l’única ambició de sobreviure a la pobresa. I aquesta visió la trobes a totes les expressions de la cultura popular [occidental]: a llibres, pel·lícules, a la televisió. Però les coses estan començant a canviar.
“Se’ns presenta com una gent impotent, simple, amb l’única ambició de sobreviure a la pobresa. I aquesta visió la trobes a totes les expressions de la cultura popular occidental”
Ens pot donar alguns exemples d’aquest canvi?
L’esperança ve de les noves generacions que volen relacionar-se amb el continent real. Faig moltes xerrades aquí, al Regne Unit, i els joves volen fer les coses diferents, i aprendre sobre com la gent viu de veritat, quines són les seves expressions de cultura popular, com la música afrobeats o el Nolywood [el Hollywood nigerià]. També aprenen sobre els moviments d’activistes de tot el continent. Però fa falta encara molt de treball.
Aquests joves són majoritàriament d’origen africà o també n’hi ha de blancs?
És una barreja. Hi ha un canvi entre el jovent, certament també de la diàspora, sobretot a partir del moviment Black Lives Matter, en com es relacionen i debaten conceptes com la Història, la diversitat, la raça o el colonialisme.
En el llibre assenyala algunes obres clàssiques, com Memòries d’Àfrica, per difondre aquests estereotips. Aconsella que es deixin de veure?
El més important és entendre per què són problemàtiques en la seva descripció d’Àfrica. Després, el que cadascú vol fer a un nivell personal, és la seva decisió. En definitiva, el més important és que no continuem reproduint aquestes idees en les noves produccions culturals.
Creu que avui en dia, a Europa, el racisme, present en aquests estereotips, és més de tipus banal més que no pas violent?
Sí, el racisme es manifesta ara d’una manera diferent. Per exemple, es pot percebre en el missatge d’algunes campanyes caritatives, que sovint tenen bones intencions i simplement no ho saben fer millor. La gent ha crescut amb aquestes idees. En el moment de la seva creació, sí que hi havia una motivació violenta, el colonialisme. Per això és important lluitar contra aquests estereotips.
Què aconsellaria a algú que vol fer un exercici de solidaritat amb Àfrica?
La gent s’hauria de relacionar amb Àfrica de la mateixa manera que ho fa amb la resta del món. Per tant, no crec que s’hagin de tallar les relacions. Però aquestes s’han de basar en la realitat, en saber diferenciar la situació específica de cada país o regió i no sobre la base de les idees mítiques de què és Àfrica.
“La idea que ‘cal ajudar l’Àfrica’ forma part del problema perquè dona a entendre que els africans no poden prendre cura de si mateixos”
La idea que “cal ajudar l’Àfrica” forma part del problema perquè dona a entendre que els africans no poden prendre cura de si mateixos. Aquesta mentalitat obvia que hi ha històries d’èxit al continent, gent normal fent coses meravelloses. I, és clar, també hi ha històries de patiment.
Quines són les històries que passen al continent i que els mitjans occidentals ignoren a les seves cobertures?
Acabo el llibre fent esment de les coses que fan els joves per superar els seus reptes. Hi ha matisos de la vida del dia a dia que es perden, històries divertides, altres d’amor, moltes d’elles excepcionals. Hi ha molta diversitat que no s’explica. Tenim magnífics escriptors, artistes i músics que fan creacions cada dia, que expliquen les històries de les seves comunitats. I seria bo que es coneguessin més.
Creu que a Europa no hi ha un reconeixement del mal fet pel colonialisme perquè tenen por de possibles conseqüències, com per exemple demandes de retorn de peces d’art espoliades?
Les peces robades constitueixen un vertader repte per la gent que vol explicar la seva pròpia història, presentar la seva pròpia cultura, i les nocions racistes serveixen perquè les institucions europees continuïn mantenint aquests objectes. La gent creu que els africans no seran capaços de fer-se càrrec de la cura d’aquests objectes, de la seva pròpia herència cultural.
“Les peces robades constitueixen un vertader repte per la gent que vol explicar la seva pròpia història, les nocions racistes serveixen perquè les institucions europees continuïn mantenint aquests objectes”
I això, és clar, és un mite creat durant la Conferència de Berlin. Si tinguéssim una millor comprensió del que va ser el colonialisme, seria més difícil per aquests museus fer servir aquests arguments.
Hi ha un corrent de pessimisme sobre el futur del món. És vostè optimista, almenys pel que fa a l’Àfrica?
Soc optimista, i no pel sol fet de ser-ho, sinó per la feina dels joves sobre el terreny, el seu interès en la igualtat cultural, en el canvi climàtic, la tolerància religiosa, en la lluita per superar les divisions ètniques… Gràcies a ells, ja hi ha progrés i hi ha motius per a ser optimistes sobre el futur del continent.
Hi ha estudis que mostren la recessió de la democràcia al món els darrers anys. A l’Àfrica la tendència és la mateixa?
No crec que hi hagi una tendència en tot el continent en aquest sentit entenent la democràcia com un sistema que permet a la gent triar els seus líders. Però en algunes excolònies franceses on la gent creu que la influència de França és encara insuportable, hi ha una pulsió per reavaluar els sistemes de governança heretats, la gent creu que no responen a la cultura local. Aquest procés a vegades és difícil quan hi ha diferències ètniques. S’ha de tenir en compte que hi ha diversos models de democràcia, no hi ha el mateix model al Regne Unit que als EUA. Hi ha pobles que encara busquen el seu camí.
“En algunes excolònies franceses on la gent creu que la influència de França és encara insuportable, hi ha una pulsió per reavaluar els sistemes de governança heretats”
Un dels problemes per a l’estabilització dels nous Estats després de les independències va ser les divisions ètniques arbitràries. Està a favor de refer les fronteres?
Entenc per què en el seu moment [els líders] no van voler discutir sobre les fronteres. Es veia que el procés seria complicat a l’hora de decidir qui es queda quina terra, per a qui són els recursos naturals. A més, es temia que els països grans tinguessin massa influència i imposessin la seva voluntat en els països més petits. I això continua sent un repte avui dia. Al Sudan ho van fer. Però per fer-ho a escala continental hauria de ser un procés orgànic, liderat per la gent.
Com avalua el rol de la Unió Africana en la gestió dels conflictes?
És complicat. A vegades, penses que hauria de tenir una més gran influència, però es correria el risc que la gent cregués que una organització llunyana, dominada pels països grans, els està forçant en una certa direcció. S’ha de buscar un equilibri, per bé que és evident que la seva influència ha anat a la baixa amb el pas dels anys. Potser és millor i seria més efectiu que qui s’involucri siguin les organitzacions regionals, com l’CEDEAO (Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica Occidental).
