Blanca por dentro, verde por fuera; si quieres que te lo diga, espera. Si no tenies ganes d’allargar més el joc, feies una pausa molt llarga apujant les celles entre es i pera. Si tenies ganes de mantenir-te en el poder, ho deies molt de pressa (espera!) i l’altra nena no s’adonava que era una pera el que s’amagava rere les paraules. Corries el risc, però, que llancés la tovallola i volgués canviar de joc.
“Esperamos siempre, siempre hay esperanza. Hasta final de septiembre. Siempre esperamos, buscamos siempre”, diu un temporer mirant a càmera. L’escolto, miro les peres que cullen (es-pera), les condicions en què viuen (espera?). És el documental El cost de la fruita, de Clara Barbal i Pablo Rogero (la Directa n’acull la preestrena i la pots veure fins al 19 de juny). “Esperamos siempre…” I van treballant, mentre esperen. Que es compleixi el conveni que obliga el contractant a garantir allotjament als treballadors i a pagar sis euros l’hora. Seguir treballant-ne deu, dotze, sota el sol a quaranta o quaranta-dos graus. Poder dutxar-se en tornar de la feina, poder dormir en un lloc amb condicions. Per poder treballar correctament, l’endemà.
Poc sabien, mentre parlaven a càmera, que ara ens vindria el coronavirus i, amb ell, aquest aflorar de misèries que ja hi eren, aquest radicalitzar-se les injustícies i les desigualtats, aquest evidenciar-se que el virus no és origen de cap d’elles
Esperar, desesperar. “Cada año pienso que va a mejorar, pero no… vuelvo atrás”, diu un altre temporer. Porta gairebé trenta anys a l’Estat, collint olives a Jaén, taronges a València, peres i préssecs a Lleida. De poc li ha servit la tramitació de la nacionalitat espanyola, diu. Tant ell com el company esperançat vesteixen camises polides, malgrat que la bassa d’on han de treure l’aigua i els matolls que fan d’estenedors. Poc sabien, mentre parlaven a càmera l’estiu passat o l’anterior, que ara ens vindria el coronavirus i, amb ell, aquest aflorar de misèries que ja hi eren, aquest radicalitzar-se les injustícies i les desigualtats, aquest evidenciar-se que el virus no és origen de cap d’elles. Hi insisteixen des de la campanya Fruita amb justícia social, ho diuen des de #RegularitzacióJa, ho cridem des de tantes bandes.
I com que el crit per l’assassinat de George Floyd a mans de la policia ha assolit aquest ressò, al programa suposadament d’anàlisi de l’actualitat de referència de la tele pública el cap de setmana, el FAQs, aborden el tema del racisme i també de la situació dels temporers de la fruita. Ho fan convidant una escriptora afrofeminista, un temporer i un actor. Espera: què hi pinta l’actor? Es veu que l’altre dia es va emocionar durant una conversa a Instagram amb el temporer, quan aquest li explicava les condicions en què viuen i treballen. I és per això que ara ocupa un lloc central, en atenció i en minuts, en aquest moment d’anàlisi periodística per parlar de racisme.
Manquen miralls per mirar-nos a la cara i veure-hi els nostres avis i besavis jornalers, per aguantar-nos la mirada quan critiquem la palla a l’ull aliè, per copsar el que queda de l’altre en aquesta superfície de vidre
Sembla anàlisi, però no ho és. Oro parece, plata no es, quien no lo adivine, tonto es. I no, si ens la colen, no és perquè siguem ximples, però sí que ens tracten de ximples i, com més ens hi tracten, més podem esdevenir-ho. Penso com es podrien haver emprat aquests minuts per detenir-se en escoltar només les veus de temporeres i també de qui pateix el racisme cada dia a casa nostra i en analitzar amb cura dades i situacions. Com ara, que a casa nostra la policia t’atura fins a 42 vegades més pel carrer si no tens la pell blanca, tal com denuncia el Grup d’Experts de les Nacions Unides sobre Afrodescendents i tantes entitats i col·lectius antiracistes. No són un famós plorant a Instagram, però potser hauria estat interessant recollir aquestes veus i aquesta denúncia, en aquests dies en què tanta gent ens hem espantat en veure la policia girar la cantonada i hem repassat mentalment si era la franja horària correcta i si el nostre motiu de ser allà, permès. Però no. I encara hem d’agrair que el tema surti en prime time perquè algú va gravar amb el mòbil aquell assassinat a Minneapolis, perquè un famós l’altre dia va arrencar a plorar escoltant un temporer.
Una última endevinalla surt del calaix de les cantarelles infantils al meu cap: Soy bonito por delante y algo feo por detrás, me transformo a cada instante, ya que imito a los demás. Sí, manquen miralls, que corrin de mà en mà, per mirar-nos a la cara i veure-hi els nostres avis i besavis jornalers, per aguantar-nos la mirada quan critiquem la palla a l’ull aliè, per copsar el que queda de l’altre en aquesta superfície de vidre, de qui s’hi acaba de mirar, per adonar-nos que això és el que el fa bonito por delante, no només el que ara hi veiem.
