Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Energia per la vida: quan menys és més

Ecologistes en Acció de Catalunya posa el focus en la importància d'acceptar els límits en la generació d'energia i per tant, en el consum. La transició energètica, denuncien, és una disrupció tecnològica: canviem les fonts fòssils i nuclears per fonts renovables, quan les renovables també tenen limitacions. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Joan Manel Pérez

Si algú ens demana com imaginem el futur des del punt de vista energètic, segurament la imatge d’unes plaques solars o uns aerogeneradors ens vindrà immediatament al cap. En el discurs dominant, la transició energètica se simplifica a un mer canvi gradual en les fonts d’abastament energètic. La pregunta que marca les agendes polítiques, corporatives i fins i tot socials és: com satisfer la nostra actual demanda d’energia a partir de fonts renovables? La nostra actual demanda d’energia… Què hi ha de necessari i què de superflu en la nostra actual demanda d’energia? És compatible aquesta demanda amb els límits biofísics del planeta? És compatible amb els límits ètics de les conseqüències socials i ambientals del nostre abastament? Per què aquestes preguntes no marquen les agendes?

Volem parlar de límits. Cal que parlem de límits. Però és un tema gairebé tabú. Una paraula incòmode. Incòmode pel model socioeconòmic, que hi creix d’esquenes: al crit de “Más madera”, va cremant el mateix tren per alimentar la màquina mentre avança cap al destí anunciat. Límits. Una paraula incòmode també per totes nosaltres, immerses en un model de consum aliè a les conseqüències dels nostres actes de consum i rebuig.

És imprescindible un debat col·lectiu, ampli, democràtic sobre quines són realment les necessitats a satisfer com a humanitat. Hem d’analitzar bé què fem amb la matèria i energia disponible

L’energia – i la matèria– ens permeten donar resposta a unes necessitats humanes, socials. Els límits energètics –i materials– (cal tornar a dir que estem en un planeta finit?) ens obliguen a reflexionar profundament sobre quina pot ser la demanda d’energia i de matèria que podem permetre’ns sense acabar desmantellant el mateix tren, el planeta que ens acull i que ens pateix. L’existència de límits ens força a destriar necessitats de luxe com a pas previ o, com a mínim, paral·lel a la transició tecnològica que el discurs i les polítiques dominants prioritzen. És imprescindible un debat col·lectiu, ampli, democràtic sobre quines són realment les necessitats a satisfer com a humanitat. Hem d’analitzar bé què fem amb la matèria i energia disponible: decidir què produïm, com ho produïm i perquè ho produïm. De manera democràtica i responsable, pensant en les conseqüències que les nostres decisions tindran per a totes: d’acord amb criteris de justícia social i ambiental. Aquest anar desbrossant l’activitat humana a l’essencial no s’està produint. El debat s’ignora, s’obvia inconscientment o a consciència en favor d’uns plans a curt termini.

Desbrossar l’activitat humana a l’essencial. Quines necessitats caldria garantir? Quines serien les necessitats humanes essencials? Potser amb la COVID, amb l’aturada forçosa, tot i que parcial, del tren capitalista, hem pogut entreveure quines són. D’alguna manera, s’ha prioritzat les activitats destinades al manteniment de la vida, òbviament, la sanitat, la cura dels més vulnerables, l’alimentació, la neteja… ha guanyat terreny allò relacional i s’ha vist reduïda l’esfera material de la vida humana. El lema ecofeminista de posar la vida al centre s’ha fet visible durant el confinament.

La transició energètica és certament una disrupció tecnològica: canviem les fonts fòssils i nuclears per fonts renovables. És veritat que és un canvi imprescindible. Tanmateix no és l’únic. I no és, sobretot, el canvi transcendental. El gir necessari ha de venir d’una disrupció més profunda, mental, social, cultural i econòmica que es focalitzi sobre el manteniment, la reproducció i la cura de la vida. Que els nostres actes i les nostres polítiques s’orientin en primer lloc a aquesta defensa. I d’això no estem parlant. No des de les posicions privilegiades de poder a les nostres societats.

Les renovables no són alienes a les problemàtiques socials i ambientals de l’extractivisme ni de la globalització. La majoria de plaques fotovoltaiques en l’actualitat es fabriquen a la Xina, utilitzant combustibles fòssils per la seva producció

Parlem de límits. Les limitacions de les energies fòssils i nuclear són cada cop més conegudes i assumides gràcies a la infatigable tasca divulgadora d’alguns herois del col·lapse. Els límits del peak oil i del peak everything, com ara l’urani, serveixen per introduir la idea de límit material, davant el qual cal reaccionar. Les renovables també tenen limitacions, com ara, la seva Taxa de Retorn Energètic (TRE), que ve a ser com quants kWh obtinc per cada kWh invertit en la seva obtenció. Una TRE que és molt inferior a la del petroli barat que ens ha portat fins aquí. Electrificar la societat a un nivell d’ús de l’energia una mica inferior a l’actual, implicaria extreure el 60% de les reserves de Cu mundials. Les renovables, a més, necessiten ocupar més superfície per kWh obtingut. Entren, per tant, en competència per l’ús del sol amb la sobirania alimentària i el medi natural, la defensa de la biodiversitat.

Seguim parlant de límits. Les renovables no són alienes a les problemàtiques socials i ambientals de l’extractivisme ni de la globalització. La majoria de plaques fotovoltaiques en l’actualitat es fabriquen a la Xina, utilitzant combustibles fòssils per la seva producció, emetent gasos d’efecte hivernacle en el seu transport i en condicions laborals que caldria posar en el punt de mira del comerç just.

A Catalunya, la proliferació de projectes de parcs d’aerogeneradors a les zones del territori afavorides pels vents posa de manifest el problema de no abordar el debat sobre quantitat i usos de l’energia generada. Si mirem el mapa de la possible ubicació de la generació eòlica d’acord amb circumstàncies de vent favorable i el consum energètic territorial, el desequilibri és flagrant. L’energia és generada en unes zones del territori i el consum es produeix en unes altres: bàsicament l’àrea metropolitana de Barcelona i les poblacions costaneres. No ens indica això que, abans de planificar la instal·lació d’infraestructures, s’hauria de planificar la reducció de consums per part dels nuclis més devoradors d’energia?

Una generació distribuïda en renovables de petita escala sota control comunitari permet treballar per mitigar el canvi climàtic

Les renovables tenen un avantatge tecnològic que pot ser alhora estratègic per assolir el canvi de prioritats: permeten passar de la gran central de generació d’energia a les petites instal·lacions comunitàries o ciutadanes, en un model distribuït on les persones, i no les corporacions, tindrien el control. Un control més repartit i democràtic. És una disrupció tecnològica sí, però sobretot una disrupció social, cultural i econòmica, que planteja grans reptes. Facilitar el camí de cadascuna de nosaltres de consumidor passiu – i les seves comoditats- a agent de transformació socioambiental a través de l’energia, no és una tasca fàcil. Però hauria de ser prioritària i incentivada per les lleis de transició, que sembla que volen relegar el paper del ciutadà a un mer agent marginal del mercat, econòmic i apolític.

Les propostes locals de propietat comunitària adaptades al seu territori són la millor garantia d’una transició cap a un nou model energètic. Una generació distribuïda en renovables de petita escala sota control comunitari permet treballar per mitigar el canvi climàtic, minimitzar els impactes socials i ambientals de les grans infraestructures de generació i transport, reduir les pèrdues per transport, canvia –revoluciona– el model de relació camp-ciutat-medi natural, augmenta la resiliència de la comunitat als moments de crisi. La propietat de les infraestructures canvia de mans i es modifiquen en conseqüència les decisions que es prenen i les preguntes que es fan. El control ciutadà és fonamental per poder garantir el debat desinteressat i honest sobre quanta energia necessitem i per a què.

Podem cobrir amb renovables tota l’activitat humana actual? Tota aquesta activitat genera benestar social i ambiental? Quina mena de benestar? Ho genera per totes? A quin preu? És assumible, és desitjable, donades les seves conseqüències humanitàries? És possible reduir el nostre consum material i energètic? Quines són les necessitats humanes que hem de cobrir per garantir una vida digna per a totes, les que hi són ara i les que vindran? Quanta energia necessitem per fer-ho? Passaran aquestes preguntes a les agendes polítiques?