L’octubre de 1997, Sebastián Bordón va viatjar amb la resta dels seus companys i professors a la província argentina de Mendoza per celebrar la seva recent graduació a l’Escola d’ensenyament mitjà número 13 de la localitat de Moreno. Era un jove de divuit anys, “aficionat a la cúmbia, seguidor del Racing [l’equip de futbol Racing Club d’Avellaneda], enamorat, ple de somnis i que volia ser comentarista d’esports”, explica la seva mare, Miriam Medina. Malauradament, durant el viatge va patir un desequilibri emocional que li va impedir continuar amb la ruta marcada. Davant d’aquesta situació, el professorat a càrrec del grup va optar per deixar-lo en mans de la policia provincial al destacament del Nihuil. Medina encara no entén per què es va decidir fer-ho d’aquesta manera. Mentrestant, el pare, Luis Bordón, es desplaçava des de la província de Buenos Aires per recollir-lo.
Després que el jove quedés sota custòdia policial, es va perdre completament el seu rastre. La policia assegurava que havia escapat i que l’estaven cercant. El seu pare va recórrer tota la província de Mendoza buscant-lo, i Medina va picar totes les portes que coneixia clamant ajuda per localitzar el seu fill. “En aquest procés va ser vital l’acompanyament dels meus veïns –explica–. Jo era docent, tots ens coneixíem i teníem les necessitats comunes d’un barri popular”, explica. Però “la matinada del 7 d’octubre de 1997, la vigília de la primera gran manifestació per la desaparició del meu fill, a les quatre i vint de la matinada, vaig sentir al meu cos la seva mort. Alguna cosa es va desprendre de mi”.
Deu dies després que s’hagués perdut la pista de Sebastián Bordón, el 12 d’octubre, un grup de persones, veïnes de Miriam Medina, que s’havien desplaçat a Mendoza per participar de la cerca, trobaven el cos sense vida del noi a l’indret conegut com a canó Atauel, a dos quilòmetres del destacament policial del Nihuil. El dia que el van trobar hauria complert 19 anys. Les investigacions posteriors confirmarien dues coses: per una banda, que les sensacions de la mare eren certes, perquè la mort s’havia produït en els mateixos dies en els quals ella ho va sentir al seu cos; per l’altra, que Sebastián havia estat brutalment colpejat, però que el motiu definitiu de la mort va ser l’abandonament posterior: la inanició i la falta d’atenció mèdica en van ser una causa determinant.
“Mentre no canviem les forces de seguretat de l’Estat seguirem plorant joves. Necessitem acabar amb la doctrina de l’enemic intern, que converteix en objectius els fills dels barris populars”
“Enlloc t’expliquen com es busca un fill desaparegut”, explica Medina, qui també recorda com, en tot el procés, hi va haver unes persones essencials: “A l’Argentina, quan et trobes en una situació d’aquesta mena, quan no saps si el teu fill passa gana, set, on està, qui el té o què li estan fent, immediatament penses en les Madres de Plaza de Mayo”, recorda. Mentre la seva presidenta, Hebe de Bonafini, va posar en contacte la família amb els advocats que defensarien la seva causa, altres membres històriques, com Nora Cortiñas i Pepa Noia –una de les primeres madres que es van concentrar a la plaça de Mayo de Buenos Aires– organitzava talls de carretera amb l’ajut del veïnat de la família Morón. “Les madres són mares, jo les estimo amb tota la meva ànima”, continua Medina, qui no oblida com també va ser la mateixa De Bonafini la primera persona que va presentar-se a la vetlla del seu fill, amb un ram de flors que li havien regalat el músic Fito Páez i l’actriu Cecilia Roth, i que la presidenta de les Madres va voler oferir al jove.
Per l’assassinat de Sebastián Bordón va ser condemnat a dos anys de presó el caporal Esteban Merelo; a deu anys, els policies Roberto Gualpa i Abelardo Cubillos; a dotze, l’oficial Daniel Gómez, i a quinze, el comissari Hugo Trentini, a qui més endavant també recauria una condemna per diversos delictes de lesa humanitat comesos durant la darrera dictadura cívic-militar argentina.“El meu fill va patir els mateixos mètodes emprats per la dictadura: tortura, assassinat i desaparició”, apunta Medina, que tampoc oblida les acusacions que li va etzibar el jutge del cas, que l’assenyalava per “estar polititzant la causa”, així com la campanya de desprestigi patida per la seva família al llarg del judici.
“El meu fill va patir els mateixos mètodes emprats per la dictadura: tortura, assassinat i desaparició”, apunta Medina, que tampoc oblida les acusacions que li va etzibar el jutge del cas, que l’assenyalava per “estar polititzant la causa”
Les sentències del procés van anar acompanyades d’altres mesures, com l’escapçament de la cúpula policial de la província, o la designació de cossos civils perquè supervisessin les seves actuacions. “Amb tot, mentre no canviem les forces de seguretat de l’Estat, continuarem plorant joves. Necessitem acabar amb la doctrina de l’enemic intern, que converteix en objectius els fills dels barris populars”, proclama Medina, qui conclou: “La mort no té tornada enrere, un fet com aquest és irreparable”.
Enmig de tot aquest llarg procés, Medina es va il·lusionar amb l’arribada a la presidència de Néstor Kirchner i es va sentir convocada a participar en la transformació social que es plantejava. “Per tornar a la gent una mica de tot el que van fer per al meu fill, al barri vam crear una escola infantil que duu el seu nom. Està adreçat a les mares treballadores que no tenen on deixar els seus infants. És un espai per a la memòria i la tendresa”, explica sobre aquest projecte.“Després que et matin un fill, o connectes de nou amb la vida, o pots acabar feta un desastre. En el meu cas, vaig optar per sortir a lluitar i canviar la realitat”, afirma Medina.
El cas de Sebastián Bordón és un dels més recordats a l’Argentina d’aquestes característiques, però, malauradament, no és l’únic. Segons dades de la Coordinadora contra la Repressió Policial i Institucional (Correpi), en els quaranta anys de democràcia que compleix el país, més de 8.000 persones han estat assassinades per les forces de seguretat de l’Estat. És per aquest motiu que Medina i altres mares de víctimes d’aquests casos van unir-se sota l’organització Madres en Lucha Contra la Impunidad. “L’objectiu principal que tenim en ajuntar-nos és que aquests casos no es repeteixin més al nostre país”, explica, tot recordant com moltes d’aquestes mares assisteixen anualment a una caminada que s’organitza en homenatge a Sebastián Bordón fins al punt on va ser trobat el seu cos, o com tampoc fallen a la cita d’una de les altres mares que cada any organitza un festival de rock per recordar el seu fill. “Cadascuna el recorda com vol”, rebla Medina, mentre conclou: “Cal una llei contra la violència institucional, amb atenció integral per a les famílies. Parlem d’empleats públics que cometen crims molt greus, és responsabilitat de l’Estat reparar-ho”.
