“Nosaltres, ara mateix, som part d’un decorat turístic. Estem treballant pel turisme sense cobrar”, diu Ernest Cañada des d’una cafeteria del barri del Raval de Barcelona. Aquesta amarga idea contrastarà al llarg de la conversa amb la proposta d’imaginar el decreixement turístic i, a la vegada, pensar-nos com a subjectes de polítiques públiques de lleure i oci. Cañada investiga des de fa més d’una dècada les problemàtiques al voltant de la turistificació, ha publicat més d’una desena de llibres com a autor o coordinador i és membre del centre d’investigació Alba Sud.
Des de quan fem turisme? Quina és la història dels orígens del fenomen?
El turisme tal com el coneixem avui, el turisme de masses, comença després de la Segona Guerra Mundial. Hi ha una història prèvia, més vinculada a les elits i certs viatges de descoberta o de salut, però és als anys cinquanta o seixanta que s’inicia aquesta idea del turisme com a motor de creixement econòmic. S’articula cap a perifèries més pròximes: Espanya juga el rol de descans de les poblacions europees i als Estats Units donen aquest rol, primer a Cuba, fins al triomf de la revolució, i després a Acapulco. El model actual és producte d’aquella visió del turisme com a bé de consum sota pautes fordistes: mobilització d’un volum de masses cap al consum (d’electrodomèstics, vehicles o paquets turístics) que permet generar uns guanys enormes. La idea és promoure un “jo també”: “Jo també he pogut fer vacances i anar a determinats llocs”.
Ara, però, estem davant d’un model més complex, oi?
El model que he descrit es manté fins als anys noranta, quan es transforma sota les noves lògiques de producció i consum del postfordisme. A partir de llavors, la lògica ja no serà promoure grans volums d’oferta, la mateixa per a tothom, sinó fragmentar-la. Ja no es tracta de motivar un desig d’equiparar-se als altres, sinó que, davant el “jo també hi he anat”, ara es vol provocar un “mira què he fet”, “mira on he anat”: l’experiència diferenciada. Això significa que tot es converteix en atractiu turístic i suposa una transformació radical, perquè qualsevol cosa pot ser subjecte d’atracció turística i sobretot el que considerem diferent del que fa la resta. La vida quotidiana de molts llocs passa a ser objecte de desig turístic i Airbnb, en un catàleg de barris del món que no et pots perdre, inclou Usera, un dels més empobrits de Madrid. En aquest nou model, qualsevol cosa, fins i tot nosaltres en aquest mateix moment, som part d’un decorat turístic; estem treballant pel turisme sense saber-ho i sense cobrar per això. Hi ha llocs vinculats a l’extrema pobresa o a una actuació popular qualsevol que han estat conquerits pel turisme. El turisme ha sortit del seu marc d’espais limitats, d’hotels i del “tot inclòs”, per poder ser qualsevol cosa.
A què ens referim quan parlem de turistificació? Quina relació té amb el turisme de masses i per què ens és útil el concepte?
“Els turistes rics són molts menys que els de classe treballadora o mitjana en què s’havia basat el model, i ara hi ha una competència entre territoris per atraure’ls”
El turisme de masses pot ser fet amb models fordistes o postfordistes. El paquet turístic és turisme de masses, però també ho és la facilitació de vols barats o de pisos d’Airbnb. La turistificació, en canvi, pot ser relativa al turisme de masses o relativa al turisme de luxe. Fa referència a la manera en què el turisme, com a activitat econòmica, adquireix tal dimensió que afecta totes les dinàmiques econòmiques i socials que es donen en un territori i les transforma sota la lògica del capital. La turistificació, doncs, la poden provocar molts o pocs, pobres o rics. És important especificar això perquè correm el risc de posar el focus en els problemes de la massificació o del turisme de masses i, en fer-ho, estem estenent una catifa vermella al que està en joc ara mateix, que és l’elitització turística. Ens estan empenyent cap a allò que anomenen “turisme de qualitat” i que en realitat és turisme d’alt poder adquisitiu en contraposició al turisme de masses. Correm el risc que s’accepti la demanda de decreixement en termes quantitatius, però quedant-nos amb els turistes de més poder adquisitiu. I el que no hauríem d’acceptar és que el problema són les masses, perquè el problema és la turistificació.
Anem cap a l’elitització com a model? Però sembla que el turisme low cost té molt bona salut. Un vol a l’altra punta d’Europa et pot costar vint euros…
Sí, existeixen aquests vols i també existeix una tendència a l’elitització, perquè el turisme, a diferència del que havia passat en les darreres dècades, ha arribat a un punt de tenir sobre la taula massa riscos. La pandèmia ens va ensenyar que l’activitat turística es podia interrompre, cosa que no havia passat mai, ni amb la crisi financera de 2008. La crisi climàtica i energètica està present. Hi ha també riscos en clau de subministrament global i problemes geopolítics. Plana sobre el sector certa situació d’incertesa. Per això, el capital, les grans empreses o les administracions busquen atraure turistes d’alt poder adquisitiu, que deixin més diners i siguin més flexibles davant d’aquests possibles riscos. Però per definició aquests turistes són molts menys que els de classe treballadora o mitjana en què s’havia basat el model en les darreres dècades, i per això en aquests moments hi ha una competència entre territoris per atraure aquests rics. Davant del daltabaix de la pandèmia, doncs, hi ha la reacció de créixer en totes les direccions –que inclou des de la Copa Amèrica i els pijos de Nova Zelanda fins als comiats de solter de cap de setmana– i la reacció de centrar-se sobretot en el turisme de rics.
Quins altres efectes comporta l’elitització?
Tenim dades que ens demostren que els turistes d’alt poder adquisitiu tenen un impacte ambiental molt més gran que el de masses, en termes relatius. El problema gros el tenim amb els jets privats, amb la primera classe. La contribució a la petjada ecològica s’incrementa a mesura que la despesa és més sumptuosa. A més, podríem esperar que el turisme de luxe fos discret, però, en canvi, el que ens està mostrant Barcelona és el contrari, amb el tancament del Park Güell per a la desfilada de Louis Vuitton la primavera passada, del passeig de Gràcia amb l’exhibició de la Fórmula 1 o el tancament de la Barceloneta de l’agost a l’octubre per la Copa Amèrica. Això fa i farà incrementar el malestar social, la repressió i la militarització per controlar els creixents malestars. La despesa pública que hem de fer per atraure aquest turisme és més gran, per tot el que comporta també de creació d’esdeveniments. I, d’altra banda, no ens prepara per a una transició socioecològica per reorganitzar les necessitats de lleure, oci i turisme del gruix de la població.
Com podem fer aquesta transició socioecològica en relació amb el turisme?
“Calen espais de qualitat per al lleure no mercantilitzat on no es multi per posar tendals. I cal construir també propostes des de l’economia social i solidària”
La solució no pot ser ni la descentralització, ni l’estacionalització, ni, com dèiem, l’aposta pel turisme de luxe. La solució passa pel decreixement i la transformació, un binomi que va junt. Decréixer no és fàcil, requereix poder institucional i social per revertir dinàmiques que són molt esteses. Implica, d’entrada, no continuar creixent: no ampliacions de ports, ni d’aeroports, ni de places d’allotjament, sinó el contrari. En segon lloc, vol dir no destinar ni un cèntim per atraure turisme, ni a la promoció internacional ni a la creació d’esdeveniments ni al manteniment de consorcis publicoprivats dedicats a fer que aquesta maquinària funcioni i amb diners públics. I encara que aturéssim tot això, seguiríem en una dinàmica de molta pressió, és un moment en què la promoció es fa sola: un grup coreà grava una cançó aquí i ja tens tot de persones que vindran a fer-s’hi fotos. És molt difícil de revertir, però cal començar per aturar la dinàmica de sobrecreixement.
Podria ser que no es promocioni una destinació, però si igualment els vols continuen a vint euros…
És un debat que cal afrontar. Estem disposats que sigui el factor preu el que ho reguli? O en un context postcapitalista podem pensar en altres factors de regulació? Augmentarem el preu i provocarem que només viatgin els rics? O podem incorporar elements de planificació que miren quants quilòmetres fas a l’any o a la teva vida? Serien elements de selecció de com viatgem. També es poden penalitzar viatges curts. Penso que hem de fer que no només sigui el preu el que discrimini qui viatja. És complex, però no hauríem de negar-nos la possibilitat d’organitzar les coses sota altres lògiques.
Parlem de l’altra part del binomi que esmentaves: la transformació. Seria una reorientació cap a un “turisme sostenible”? T’hi sents còmode amb el concepte?
La transformació ha de consistir a reorientar la despesa turística amb l’objectiu de garantir les necessitats d’oci, recreació o lleure de la majoria de la població i en clau de proximitat. Hi ha moltes etiquetes: sostenible, responsable, inclusiu o regeneratiu en serien algunes i tenen una voluntat de transformació total. Venen d’un moment en què, com que el turisme ens havia promès unes coses a escala de desenvolupament i de benestar que no arribaven, des dels anys vuitanta anem inventant etiquetes per continuar prometent noves coses al voltant del turisme. Però des d’Alba Sud i altres col·lectius ja no emprem més etiquetes al voltant de la totalitat. Sí que fem referència a la proximitat, però perquè és un concepte parcial. El turisme de proximitat pot ser favorable perquè redueix la petjada ecològica, però en si mateix no és l’alternativa, no garanteix que no es donin dinàmiques d’explotació o despossessió. Però la proximitat sí que és l’espai on s’han de construir les polítiques públiques sobre turisme, per la petjada ecològica i perquè és l’espai en disputa del turisme per a la majoria.
I com construir aquestes noves polítiques turístiques?
Bona part de la població depèn del turisme. Això és central i no està prou incorporat en la discussió sobre el decreixement. Hi ha una imatge recent que trobo molt icònica: durant la manifestació contra el tancament del Park Güell es van difondre unes imatges on vèiem els manifestants, la policia i, a dalt, una gent vestida amb americanes insultant els manifestants, fins al punt que un d’ells es va abaixar els pantalons i va ensenyar el cul. Algú podria pensar que eren els rics, els assistents a la desfilada. Però eren els seus xofers. Cal desmuntar la idea que decreixement implica inseguretat o pèrdua, perquè aquesta relació, a més, està abonant el camí cap a l’extrema dreta. Transformar vol dir construir una proposta d’intervenció pública social que es preocupa per les condicions de treball de la gent que hi ha al sector, pel manteniment de llocs de feina, i això només es pot fer si disposes d’un programa públic de turisme social construït en la proximitat que permeti el manteniment d’infraestructures. Implica pensar en propostes polítiques molt concretes, no retòriques, sobre com les persones treballadores es veuran afectades per la transició. Hem de poder oferir alguna cosa al voltant de la transformació del turisme més enllà de la lògica de pèrdua i compensació, alguna cosa a guanyar per a la majoria de la població. Cal pensar en el turisme com la possibilitat de satisfer desitjos, necessitats de la majoria. Això suposa programes de turisme social, parcs urbans, transport públic de qualitat que ens permeti accedir a espais verds, polítiques de gestió d’aquests espais verds, etcètera. Aquesta és la batalla que políticament hem de lliurar. El problema és que, per exemple, quan feia classe i demanava als alumnes què és una política de dretes o d’esquerres en sanitat o educació, tenien respostes, sabien esmentar models, però, i en turisme? L’esquerra ha renunciat a pensar polítiques de turisme. I això es veu quan ocupa espais de poder institucional i no sap què fer. Intenta aturar, sobretot des de l’urbanisme, les dinàmiques de més pressió i problemes més grans. Ens cal pensar-nos com a subjectes de les polítiques públiques de lleure, oci i turisme.
Emprar conceptes com lleure i oci ajuda a pensar en la població com a subjecte de la política pública al voltant del turisme?
Cal reintegrar lleure, oci, recreació, turisme… com un conjunt de pràctiques a reivindicar des dels sectors populars. Va haver-hi una manifestació fa uns mesos dels esplais i els caus i vaig sentir un lema que deia alguna cosa així com “si fóssim turistes tindríem garantia de poder anar de campaments”. No ho recordo exactament, però el cas és que el que estan fent és, estrictament, turisme: una activitat amb pernoctació de més d’una nit fora del lloc de residència i relacionada amb l’oci. Però no ho identifiquen –o no ho identifiquem– com a turisme ni hi ha polítiques per a això, que són les que necessitem i on hem de destinar els recursos. Només es consideren subjectes des de les polítiques públiques de joventut. D’altra banda, mirem què passa amb l’Imserso: són polítiques pensades des de Sanitat però no dissenyades per al benestar de la gent gran, sinó per mantenir oberts els hotels fora de temporada. Són diners que surten de Sanitat per subvencionar les empreses turístiques. Això és un escàndol i hauria de ser motiu de discussió política. Un 30 % de la població no pot fer una setmana de vacances fora de casa seva (a Andalusia, la meitat de la població) i això no es considera un escàndol polític. Cal, però, evitar que tot passi per la tutela de l’Estat. Cal generar infraestructures que possibilitin l’autoorganització i, en aquest sentit, reivindicar la figura del dominguero, que es ridiculitza perquè no se li poden treure recursos. Davant del dominguero, als anys vuitanta sorgeix el Curro se va al Caribe, per generar un consum aspiracional. Curro se’n riu dels domingueros i els fa passar pel mercat, amb un cost econòmic i una petjada ecològica enormes. Ens calen espais de qualitat per al lleure no mercantilitzat i on no ens multin per posar quatre tendals. I en paral·lel, cal construir també propostes des de l’economia social i solidària, perquè la pràctica social i la necessitat hi és.
Quin tipus d’economia social i solidària tindria sentit avui a un territori tan tensionat com Barcelona, en aquest marc?
Si és per riure les gràcies als turistes dels hotels, no tindria sentit. Si concebem l’economia social com un apèndix o les postres de la dinàmica de turistificació, l’únic que estem fent és afegir un problema. Per exemple, una cooperativa que es dediqués a fer rutes culturals: si el seu objectiu és convertir-se en allò que atrau els turistes d’un hotel de cinc estrelles i oferir-los una cosa, superguai, feta per persones migrades i no sé què més, no hem resolt res. Hem generat un problema més, per molt que ho organitzem sota lògiques cooperativistes. Però aquesta cooperativa podria enfocar-se a resoldre les necessitats de la classe treballadora que es veu desplaçada per les dinàmiques de turistificació i que demanda espais de lleure i d’oci. Per exemple, penso en un projecte de rutes per entendre l’entorn de la llera del Besòs o un altre de rutes a Ciutat Vella de Barcelona en castellà i català i destinat a població local. Això és lleure? Això és turisme? Són pràctiques indiferenciades entre uns sectors i uns altres. Necessitem aquest tipus de propostes, tot i que el que més necessitem és decréixer.
