El diumenge de les eleccions vaig dinar amb ma mare i el meu germà. Un dels temes de conversa va ser el missatge que la família d’un alumne de secundària havia fet arribar a un professor, conegut nostre, acusant-lo d’adoctrinar els estudiants per parlar de la democràcia i dels seus valors, arribant fins i tot a l’amenaça. Es tracta —òbviament— d’una família que no oculta en el dia a dia la seua simpatia per l’extrema dreta.
Això va ser com un avís d’allò que passaria una estona després amb els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià. Jo tampoc m’ho esperava i a mi també em va doldre. Em costava entendre què havia passat. Ja s’han publicat moltes anàlisis que tracten d’explicar-ho i també hem sentit i llegit retrets i propòsits sobre per què vam descuidar l’acció de carrer i com és d’important reviscolar-la per fer front a les polítiques de les institucions, les que tenim i les que vindran.
“Sovint ens oblidem de pensar i exercir un altre tipus de militància des de i per a eixa quotidianitat nostra aparentment inofensiva”
Mobilització social i institucions com a dos contrapoders oposats. Clar que les institucions no ho són tot i clar que estem els col·lectius socials per a resistir, pressionar, denunciar i construir. Però més enllà d’eixa dicotomia n’hi ha vida, al mig està la gent, de fet és el substrat on succeeix la vida, on arriben i s’escampen els bulos i les mentides, on s’estenen els prejudicis i l’odi, on les famílies vigilen els docents. També n’hi ha molt reflexionat sobre la importància de no perdre mai de vista aquesta dimensió, la més ampla, però crec que sovint ens oblidem de pensar i exercir un altre tipus de militància des de i per a eixa quotidianitat nostra aparentment inofensiva. I l’han guanyat.
Ara bé, com es fa? Ací tenim un món per a revisar i moltes experiències de les quals aprendre, però vull parar atenció en un element que per a la filòsofa brasilera Marcia Tiburi és central: el diàleg. “El diàleg és el contrari del discurs i només ell pot desarmar a aquest últim”. Als seus assajos explica com el diàleg promou la deconstrucció perquè és una pràctica real d’escolta en la qual el dubte i la pregunta existeixen per a obrir a l’altre i obrir-se una mateixa. “La complexitat de l’acte d’escoltar radica en el fet que a través de l’escolta m’endinse en altres processos de coneixement, em torne una altra persona”. Això significa cedir, significa entendre, o almenys apropar-se a entendre, que és un primer pas fonamental, i, com ella diu “oferir el desacord com a dubte, com a oportunitat per a relacionar-se amb la diferència”.
“El diàleg promou la deconstrucció perquè és una pràctica real d’escolta en la qual el dubte i la pregunta existeixen per a obrir a l’altre i obrir-se una mateixa”
Quan pense en aquest tipus de diàleg no pense a fer-ho amb els militants convençuts o amb els seus líders. Pense en gent propera, començant potser per la nostra pròpia família. També pense, per exemple, en la dona amb qui vaig compartir conversa un matí quan vaig seure uns minuts a la plaça del barri a prendre el sol abans de tornar a les pantalles. Ella va preguntar si podíem compartir el banc i a partir d’ací vam establir una conversa agradable sobre l’oratge i sobre la cistella de verdures que jo portava. En acomiadar-me vaig veure la polsera amb la bandera d’Espanya que duia i, mentre caminava cap a casa, vaig pensar si hauria canviat la meua actitud cap a ella d’haver vist la polsera al principi de la conversa. Vaig adonar-me dels meus prejudicis. I també, pensant si això contendria un biaix urbanocèntric, vaig recordar l’entrevista que vam fer a Morgan Ody, llauradora francesa i coordinadora general de La Via Campesina; on explica la relació que va decidir establir amb els seus veïns, votants d’extrema dreta, i com el fet de no tancar-se a ells i integrar-se junts i a poc a poc en la vida quotidiana, sense judicis, va fer-los canviar. Crec que il·lustra molt bé el “desafiament micropolític” del qual parla Tiburi.
Això no és gens còmode, clar, i a més els últims anys la societat no ha evolucionat cap a la promoció i la pràctica del diàleg, de la humilitat i de no jutjar, en tot cas ha anat en sentit contrari. Aleshores, és més fàcil aïllar-se en l’autocomplaença dels cercles d’afinitat, si tenim el privilegi de tindre’ls. Potser hem de trencar amb això i entendre aquesta micropolítica com a espai complementari de transformació. Complementari i, vist el panorama, també central. Potser no veurem els resultats, o trigaran molt a arribar, però almenys estarem utilitzant i experimentant també la vivència pròpia, i no només la lectura d’articles i la raó, per a arribar a entendre millor el que està passant.
