“Tiempos nuevos, tiempos salvajes / Levántate y lucha / Esta es tu pelea / Levántate y lucha / No voy a luchar por ti / No hay nada sin lucha / Ni aire que respirar / No eres un juguete” Ilegales, “Tiempos nuevos, tiempos salvajes” (1982)
“Entre el miracle i el desastre és on vivim” Oques Grasses & Rita Payés, “La gent que estimo” (2021)
Trump, Trump, Trump. Guerra, guerra, guerra. Trump diu, Trump vol, Trump farà. Guerra, guerra, guerra. Així portem tres mesos eterns. Espiral de bogeria i resposta. Control planetari del relat. Tots els mitjans plegats als designis d’uns senyors que ens han tornat al Far West, però en comptes de tornar amb cavalls, amb algoritmes. Geopolítica de mascles i de qui més. Més aranzels, més armes, més deportacions. Unga-unga-unga. La finestra d’Overton oberta de bat a bat. Per garantir drets socials no ens arriba, però barra lliure per a la guerra. Què són 800.000 milions d’euros?
Tiempos nuevos, tiempos salvajes. Des de la meva jo més punki dels vuitanta, cada dia, a cada notícia, em torna la frase i la melodia que arrenquen la cançó d’Ilegales. Tiempos salvajes com a interpretació i resum del cada vegada més ràpid, més bèstia, més normalitzat. Ser un fill de puta és sexy, i ser canalla i conspiranoic, supermodern i transgressor. I no. No és culpa només de Musk. La provocació i l’exhibició de la ignorància fa anys que provoca pics d’audiència. Com diu Jorge Riechmann, la cultura dominant fa temps que estimula la psicopatia: “la manca d’empatia, consideració del món i dels altres com a objectes per al gaudi propi, la impotència per obrir-se a l’alteritat o autoqüestionar-se, l’absència de sentiments de responsabilitat”.
Fa dies –mesos, dècades– que intentem despertar del malson. L’estratègia comunicativa de la Casa Blanca d’omplir-lo tot de merda ha funcionat a la perfecció. Estorats. Noquejats. Com aquell joc infantil de les granotes atrapaboles, intentem empassar cada boleta que han deixat anar o respondre-hi. Ja hem oblidat l’ecoansietat. Ara, totes feixismeansioses o guerransioses. I més ansioses encara perquè ens sentim i sentim la resta paralitzades o, pitjor, entretingudes veient La isla de las tentaciones. Convenceran els youtubers més unga-unga els nostres adolescents perquè marxin a la guerra fent-los creure que és un repte divertit, i que així no seran uns loosers? I per què els partits que havien de renovar l’esquerra semblen ara tan antics? Tanta assemblea i tanta bronca ideològica i al final l’autèntic líder antifeixista de masses és Marc Giró.
Ser un fill de puta és sexy, i ser canalla i conspiranoic, supermodern i transgressor. I no. No és culpa només de Musk. La provocació i l’exhibició de la ignorància porta anys fent pics d’audiència
Tiempos salvajes. Es fa difícil respirar i escriure. Columnes sobre què exactament? Per a què exactament? Voluble perduda, molts dies em quedo a viure en la ràbia desesperada: levántate y lucha, no voy a luchar por ti, no hay nada sin lucha, ni aire que respirar. I molts altres, en mode confiança cega, m’aferro a una frase i una veu magnètiques: entre el miracle i el desastre és on vivim. A la Rita Payés, a Oques grasses i a les ganes de viure i estimar dels més joves. Al mig d’aquesta cruïlla mental i musical m’adono que no tenim ni idea de com sortir del desastre, però sí que no podem ofegar-nos en el desànim. Llavors, trampolí i de cap. De cap al miracle.
I no hi haurà més miracles que els que fem nosaltres. I el primer serà mantenir i provocar l’esperança, però no una esperança flipada, de tancar els ulls molt fort i confiar que escampi. Com diu l’Angela Davis, citant Mariame Kaba, l’esperança té molt de disciplina. Una disciplina que comença per escollir bé què llegim, què escoltem, què escrivim, què difonem, què contestem i on posem les energies. Entrenar l’esperança vol dir omplir-se les sabates de fang, i moltes hores i molt cansament, però vol dir també comunitat, i moltes rialles i creixement personal del de debò. Ara fa un any, a El Salvador sopava amb un viejito exguerriller que m’ho recordava: a la muntanya sempre ballàvem, “a como fuera”, ballàvem. Hem de ballar més.
Malgrat l’ofensiva brutal contra el sentit i el sentiment d’humanitat, el miracle sempre serà la resistència col·lectiva. El miracle de les ciutats, els barris i els col·lectius santuari, sagrats i protectors. Poques maneres millor de recuperar les ganes de lluitar que conviure amb dones i comunitats organitzades del Sud global, sempre en crisi, sempre en guerra, sempre dempeus. Agafem-nos de la mà de les kurdes i les palestines. Dels jubilats argentins que gaseja Milei. Dels turcs i turques que han sortit al carrer contra Erdogan, de tantes mexicanes que se la juguen contra el narco i el paramilitarisme. I fins i tot, de la mà dels polítics de països “de segona” que amb la que està caient munten el Grup de la Haya (Colòmbia, Bolívia, Hondures, Sudàfrica, Malàisia, Senegal, Cuba, Namíbia i Belize) per fer complir a Israel amb el dret internacional.
Per què els partits que havien de renovar l’esquerra semblen ara tan antics? Tanta assemblea i tanta bronca ideològica i al final l’autèntic líder antifeixista de masses és Marc Giró
Agafem-nos fins i tot de la mà amb el papa de Roma perquè ha reactivat el diàleg entre el cristianisme i el marxisme. O de la bisbessa Mariann Budde que va tocar els nassos a Trump el seu primer dia amb la seva demanda de misericòrdia per a les persones migrants i LGBTQ+. O dels jueus que abominen de genocides. I de la mà dels alcaldes ianquis que no cooperen amb la migra, i de tothom que s’organitza contra les deportacions. I de tots i totes les funcionàries que desobeeixen ordres injustes a qualsevol oficina oficial. Agafem-nos de la mà amb els antifes del món mundial. De tots els col·lectius de dones i migrants que no es faran enrere en la defensa dels seus drets. Del jovent de Sèrbia que s’ha afartat de corrupció, o del de Salt que no pot amb més racisme i exclusió. De tothom que des de qualsevol tribuna confronta el relat militarista-capitalista unga-unga. De tots els sindicats d’habitatge, i de tantes profes i AFA que s’organitzen avui, a casa nostra, contra els desnonaments o en defensa de Gaza. Per miracles quotidians no serà.
L’autèntic miracle avui serà sortir de la paràlisi i de la por. I les persones sàvies sempre ens ajudaran a trobar la manera. Com la Pilar Massana, exemple de vida compromesa que ja estava militant en el bé quan jo escoltava els Ilegales. Cara visible de la gran mani del “No a la guerra” de 2003, avui no perd el temps lamentant-se perquè què mal tot. Torna a pensar què fer, com i amb qui. I així ho expressava en un discurs que va fer amb motiu d’un premi que li donaven, com a dona i referent de pau: “La vida és quelcom que maternem i podem fer créixer. És mentida que no podem fer res. L’esperança és una paraula gran que es construeix i es cultiva des de la proximitat, des de les esperances petites. Tenim el dret de buscar la utopia”. Per això escrivim. Per repetir que és mentida que no podem fer res. I per acabar columnes woke amb obvietats revolucionàries: els dolents són experts en realitats alternatives i que han guanyat també ho és. No ens les creiem.
