Ni una malmesa economia amb una taxa d’inflació de prop del 50 %, ni un devastador terratrèmol que va posar al descobert la corrupció governamental, ni una oposició per primera vegada unida sota la candidatura de Kemal Kiliçdaroglu han pogut derrotar el president turc, Recep Tayyip Erdogan, que ha refermat la seva hegemonia després de més de dues dècades al poder. Certament, aquesta vegada el sultà d’Ankara no ha pogut segellar la seva victòria per la via ràpida i va necessitar una segona volta a les presidencials del 14 i 28 de maig. Ara bé, el resultat de la segona cita amb les urnes va mostrar que la seva popularitat amb prou feines s’ha erosionat: va obtenir el mateix 52 % de suport que fa cinc anys. A més, a les legislatives, la coalició liderada pel seu partit, l’islamista AKP, va obtenir la majoria absoluta al Parlament turc, que compta amb 600 diputats.
Ara bé, el triomf d’Erdogan no hauria estat possible sense els avantatges que li atorga el sistema semiautoritari que ha anat construint durant l’última dècada a còpia d’anar minant les bases de la democràcia turca. Avui, totes les institucions de l’estat estan al servei dels interessos del partit governant. Així, a la televisió pública, la cobertura de les activitats d’Erdogan durant el mes d’abril va sumar 33 hores, per només 32 minuts de les de Kiliçdaroglu. Ni tan sols la Junta Electoral s’escapa de la politització, com van demostrar algunes de les seves polèmiques decisions.
Però més enllà d’aquests avantatges, és indubtable que Erdogan compta amb una fidelíssima base electoral que li ha permès erigir-se en el líder polític que ha deixat una empremta més important a la societat turca des de la mort de Kemal Ataturk, el pare de la Turquia moderna. Crescut en un suburbi humil d’Istanbul, en el si d’una família que va emigrar del cor d’Anatòlia, com van fer milions de persones al país, el líder islamista coneix perfectament l’ànima del seu poble i, quan toca, explota sense escrúpols les seves passions més baixes.
El professor turc Omer Taspinar creu que l’oposició va “sobrevalorar” la importància de l’economia: “Encara que hi ha una alta inflació, continua havent-hi creixement, i no hi ha una desocupació massiva, que és el que realment més preocupa la gent. És cert que la classe mitjana ha perdut poder adquisitiu, però en part ho ha recuperat amb les ajudes de l’Estat, i per això veu en Erdogan la solució més que el problema”.
El politòleg Behardin Erdem també creu que el president va encertar-la amb la seva campanya. “Els resultats van validar l’estratègia d’Erdogan d’utilitzar qüestions identitàries per retenir els votants insatisfets amb la situació econòmica”, sosté. Mentre l’oposició insistia a criticar la política econòmica d’Erdogan, el president preferia apel·lar a l’orgull nacional inaugurant el primer cotxe elèctric turc, o presumint dels avenços de la indústria militar del país. Així mateix, no dubtava a demonitzar l’oposició, sovint fent servir falses acusacions o atiant vells odis ancestrals.
L’estratègia d’Erdogan es va assemblar molt a la utilitzada per altres líders populistes de dretes de l’actual onada ultraconservadora, com Trump o Bolsonaro. El president turc va assenyalar al seu principal adversari per “no compartir els valors nacionals i tradicionals”, una velada referència al fet que Kiliçdaroglu sigui aleví, una minoria islàmica que ha patit històricament la marginació a Turquia, país aclaparadorament sunnita. A més, va acusar falsament el seu principal opositor d’haver segellat una aliança amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), la milícia liderada per Abdullah Ocallan que des de fa més de quatre dècades lluita per la sobirania del Kurdistan.
Al seu míting central de campanya a Istanbul, en què va reunir més d’un milió de persones, es va arribar a emetre un vídeo manipulat –un deepfake, segons l’argot actual– en què es veien persones vinculades del PKK cantant la cançó de campanya de Kiliçdaroglu. La veritat és que el líder de l’oposició, un veterà polític més aviat gris, es va coordinar amb el principal partit kurd, l’HDP, que va declinar presentar candidatura a les presidencials i va cridar els seus seguidors a votar-lo. El paral·lelisme és sorprenent amb la campanya de les passades municipals i autonòmiques a l’Estat espanyol, amb el PP acusant el PSOE de ser “amic dels terroristes”. Durant la campanya, més de 300 persones vinculades a l’HDP van ser arrestades, i el seu líder, Salahattin Demirtas, llangueix a la presó tot i que el Tribunal Europeu de Drets Humans n’ha exigit l’alliberament.
Aquest tipus d’acusacions durant la campanya van donar ales al discurs ultranacionalista i d’extrema dreta, hostil a la presència de refugiades sirianes i a qualsevol reivindicació kurda. De fet, aquests sectors aposten per la il·legalització dels partits d’aquesta minoria. La conseqüència va ser que els ultranacionalistes van obtenir uns excel·lents resultats a les eleccions legislatives, i també el candidat ultra a les presidencials, Sinan Ogan. Amb l’expectativa que els seus vots serien decisius a la segona volta, Erdogan i Kiliçdaroglu van lliurar-se a una mena de subhasta nacionalista amb les refugiades convertides en boc expiatori.
Aquest esclat ultranacionalista a les urnes no és casual, ni és fruit només d’una campanya electoral. Des de fa uns vuit anys, Erdogan i els seus mitjans han anat sembrant una narrativa profundament nacionalista. I és que, per motius electorals, el president va fer l’aposta estratègica de fusionar l’islamisme, la ideologia amb la qual va ascendir al poder, amb el nacionalisme turc, la ideologia fundacional de l’Estat i la més associada als seus enemics històrics, les elits laiques. El moment clau en aquest gir va ser el fracàs de les converses de pau amb el moviment kurd, l’any 2015.
Sense majoria absoluta del partit presidencial AKP, i amb un Parlament molt escorat a la dreta, els presagis són funestos per a minories com la kurda i la LGTBIQA+
Els seus primers anys al poder, Erdogan s’havia recolzat en els sectors kurds per ampliar la seva majoria i neutralitzar el paper polític de l’exèrcit turc, guardià de les essències nacionalistes –o kemalistes– amb els recurrents cops d’estat al llarg del segle XX. Amb la fi de la guerra freda, la democràcia es va convertir en el sistema de moda, i Occident ja no aplaudia l’intervencionisme militar d’altres dècades. Així, a poc a poc, Erdogan van poder reemplaçar els caps de l’exèrcit fins que va controlar la institució.
El 2015, amb les forces neutralitzades, perdut el suport kurd i amb una creixent oposició als carrers per part de la joventut urbana progressista, el líder turc va segellar una aliança amb el sector ultranacionalista. Mentre abans advocava per la fraternitat islàmica amb els kurds, va passar a reprimir-los amb la mateixa ferocitat que ho havien fet les elits kemalistes, al·lèrgiques a qualsevol reivindicació autonomista. Així doncs, el nou sultà d’Ankara ha aconseguit forjar una síntesi ideològica imbatible en un país a la vegada nacionalista i conservador.
Sigui com sigui, la victòria d’Erdogan és incontestable, i allarga cinc anys més la seva llegenda: no ha perdut cap de la dotzena de processos electorals celebrats després de la seva victòria a les eleccions municipals l’any 1994. La gran pregunta és cap a on s’encamina ara Turquia. Els sectors més pessimistes del bàndol opositor adverteixen que la victòria d’Erdogan posarà fi a qualsevol vestigi de democràcia. En canvi, els optimistes, com el professor Taspinar, creuen que l’altíssima participació, de prop d’un 90 %, testifica l’aferrament de l’electorat turc a les urnes, i espera que això limiti un aprofundiment de la deriva autoritària dels darrers anys.
Amb el Parlament més conservador i nacionalista de la història de Turquia, sumat al fet que l’AKP no té majoria absoluta al legislatiu, els presagis són funestos per a les minories, sobretot la kurda o la comunitat LGTBIQA+. De fet, fins i tot la nit electoral, en el seu discurs triomfant des del balcó de la seu del partit, Erdogan va tenir paraules de menyspreu per les minories sexuals. On sí que podria haver-hi un canvi és en la política econòmica. El nomenament com a nou ministre de Finances de Mehmet Simsek, un banquer de prestigi internacional que ja va dirigir l’economia del país entre el 2009 i el 2018, ha despertat l’esperança als mercats d’un retorn a una política monetària ortodoxa. Els darrers anys, Erdogan s’ha entossudit a aplicar una política de tipus d’interès baixos, la qual cosa ha disparat la inflació i ha deixat a zero les reserves de divises. De fet, les setmanes posteriors a les eleccions, la lira turca va caure precipitadament a mínims històrics.
A l’àmbit exterior, cal esperar una política continuista. A causa de la delicada situació econòmica del país, Erdogan ha intentat reconciliar-se els dos últims anys amb totes aquelles potències econòmiques a les quals va ofendre en el passat, com l’Aràbia Saudita o la Unió Europea. Així doncs, cal esperar una Turquia que mantindrà la seva aposta per l’autonomia estratègica respecte a Occident i l’OTAN, però que intentarà llimar asprors amb els seus aliats tradicionals per no privar-se de les corresponents inversions.
