Fa temps que Turquia sembla una espècie de vers lliure dins l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). Les tensions entre el president turc, Recep Tayyip Erdogan, i les potències occidentals –inclosos els Estats Units– són ben conegudes, com també ho és la seva particular afinitat amb els interessos i la figura del president rus Vladímir Putin. La recent escalada de tensions a Ucraïna, provocada pel desplegament de més de 130.000 militars russos a la frontera durant les últimes setmanes, ha obert un nou escenari de tensió entre Rússia i les potències de l’OTAN que corre el risc de convertir-se en una guerra oberta. A Erdogan, però, aquest escenari li brinda la possibilitat de posar en pràctica un dels seus oficis predilectes: el de funàmbul.
La recepta turca per a l’actual crisi a Ucraïna és clara: dissuasió, diàleg i mediació. En primer lloc, Turquia ha intensificat la seva cooperació militar i armamentística amb Ucraïna els últims temps. Especialment destacable és la venda dels Bayraktar TBT 2, drons de combat turcs que a partir d’ara seran coproduïts a Ucraïna gràcies a l’acord entre ambdós països a principis de febrer. De fet, la transferència de know-how militar turc és molt ben rebuda a Ucraïna, que veu com les seves capacitats militars per fer front a potencials agressions russes creixen en volum i precisió. En el rerefons, la cooperació turc-ucraïnesa resulta estratègica per limitar l’expansió russa al mar Negre –regió que històricament ha sigut objecte de forta competència entre els dos poders, en particular a Crimea– i per mantenir les rutes comercials obertes, essencials per no empitjorar la delicada economia turca.
En segon lloc, però, Turquia està posant en pràctica una política de riscos calculats. Si la cooperació i el suport turc cap a Ucraïna clarament enforteix la posició de l’OTAN i dificulta els moviments de Rússia, Erdogan no pot córrer el risc d’alienar en excés el seu homòleg rus. D’una banda, perquè Turquia depèn considerablement de les seves relacions amb Rússia. Sense anar més lluny, Turquia va adquirir fa poc els sistemes de defensa antiaèria russos S-400 i va provocar una forta crisi amb els socis de l’OTAN i els Estats Units. A més, Turquia obté al voltant del 40 % del seu gas natural de Rússia, i va posar en marxa un nou gasoducte –el TurkStream– per a l’exportació de gas rus cap a Europa sense passar per Ucraïna. D’altra banda, Turquia i Rússia han establert una relació de cooperació competitiva fàcilment observable a escenaris com Síria o l’Alt Karabakh. A pesar dels seus objectius inicials contraposats, ambdós països s’han mostrat alineats a l’hora de gestionar els conflictes sobre el terreny, acordant altos al foc, monitoratges conjunts, i mecanismes pel diàleg i la diplomàcia.
Ankara continuarà buscant esquerdes per forçar una negociació que eviti confrontar-se a Rússia
És aquest últim punt, el de la diplomàcia, cosa que permet Recep Tayyip Erdogan continuar caminant per la corda sense caure a l’abisme. Durant aquest últim mes de creixents tensions, el president turc s’ha ofert en nombroses ocasions com a mediador i negociador de pau entre Kíev i Moscou, conscient que una guerra oberta que l’enfronti a Rússia seria molt perjudicial i amb possibles represàlies en tercers escenaris com, per exemple, Síria. Sens dubte, cap altre actor dins l’OTAN sembla tenir el potencial de Turquia per actuar com a mediador, tant pel que fa a credibilitat a ulls de Vladímir Putin com pel grau d’implicació amb ambdues parts. Un oferiment de mediació, però, que de moment només el president francès Emmanuel Macron ha replicat de manera ferma davant el desconcert general a la Unió Europea.
Mentre escrivia aquestes paraules, Vladímir Putin ha anunciat el reconeixement formal de les dues regions separatistes a l’est d’Ucraïna –Donetsk i Lugansk– com a entitats independents, violant els acords de Minsk
i amplificant els temors d’una incursió russa a la regió del Donbass de manera imminent. Per Turquia, la corda no ha fet més que tensar-se, i ja ha qualificat l’acció “d’inadmissible”. Presumiblement, Erdogan continuarà buscant esquerdes per forçar una negociació que eviti haver de confrontar-se a Rússia i participar en sancions de gran envergadura contra Moscou. Queda per veure si ho aconseguirà, i sobretot fins a quin punt ens hem de resignar a veure com les esperances d’una possible resolució del conflicte puguin passar per les mans d’un funàmbul tan temerari.
