Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Ucraïna, una crisi entre dos pols

La població, esgotada després de gairebé vuit anys de guerra, viu la nova escalada bel·licista a mig camí entre la indiferència i la indignació

Efectes de la guerra a Avdiivka, ciutat a l’òblast (província) de Donetsk / Mariia Aleksevych - OSCE

Ucraïna es troba immersa en una de les crisis més profundes des de la Segona Guerra Mundial. Des de fa un mes i mig, el president rus, Vladímir Putin, ha concentrat desenes de milers de soldats a la vora de les fronteres del país veí, més enllà del Donbass, on des del 2014 es viu una disputa territorial entre el govern ucraïnès i les autoproclamades Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk. Hi ha qui diu que es tracta d’un estratagema rus de diplomàcia coercitiva contra els països de l’OTAN per establir línies vermelles a l’expansió de l’aliança atlàntica. Sigui com sigui, entre tants tambors de guerra, diversos països membres de l’OTAN i Rússia han convocat fa poc una sèrie de reunions a fi d’evitar una escalada bèl·lica que molts historiadors ja comparen amb la crisi dels míssils de Cuba de l’any 1962.

Més enllà d’interpretacions anacròniques de guerra freda entre el món capitalista i el comunista, s’escolen les vivències d’una societat esgotada. Des de l’inici del conflicte al Donbass, hi ha hagut unes 13.000 víctimes mortals a ambdós bàndols. La majoria d’aquests estralls es van produir els primers dos anys, fins que es van firmar els acords de Minsk impulsats per Rússia, l’Estat francès, Alemanya i Ucraïna el febrer del 2015. Llavors, el govern ucraïnès de Petró Poroixenko, del mateix grup europeu que el Partit Popular espanyol, es comprometia a reconèixer una autonomia política i administrativa per a Donetsk i Lugansk. Des de llavors es respira una calma tensa a la regió, que esmerça energia en acollir a les famílies desplaçades de la “zona grisa”, nom que rep la franja de separació del front pactada a Minsk. La guerra s’ha congelat a les trinxeres, però encara es lliura en el terreny de la informació, la propaganda i la psicologia.

Més enllà d’interpretacions anacròniques de guerra freda, s’escolen les vivències d’una societat esgotada

Ludmila és professora d’anglès i castellà a l’Institut de Llengües estrangeres de Hòrlivka, on treballen unes vuitanta persones i assisteixen a classes gairebé mil estudiants. Durant el curs acadèmic 2014-2015, Hòrlivka es va trobar immersa en la guerra, ja que una de les batalles més importants fou la de Debàltseve, que es troba just al costat. Així doncs, l’institut va haver-se de traslladar a la ciutat de Bakhmut, a uns quaranta quilòmetres al nord, perquè res els garantia que poguessin continuar oferint les classes.

“La major part del personal va haver de prendre la decisió de quedar-se o marxar: acceptar allò que vingués per romandre a l’indret on teníem l’edifici i totes les facilitats o bé mudar-se a la part oficial d’Ucraïna, on encara no teníem res, ni tan sols llapis”, explica. Sobre la guerra informativa i psicològica, exclama: “Em sento una mica cansada, hi ha tanta mentida al voltant d’això que ja no miro els telediaris ni llegeixo les notícies. L’explicació de la situació depèn del partit que et dona les informacions. Necessito estar sana, mentalment i físicament, així que res de notícies en la meva vida!”.

Des de l’inici del conflicte al Donbass, hi ha hagut unes 13.000 víctimes mortals a ambdós bàndols

Sergiy és sacerdot de l’Església ortodoxa ucraïnesa a la ciutat de Bakhmut, on es va traslladar l’institut de Ludmila. La localitat té uns 100.000 habitants, de majoria russòfona, i el partit Plataforma d’Oposició –hereu de l’expresident Víktor Ianukóvitx, deposat per la revolució del Maidan–, va arrasar a les eleccions del 2019. Com que s’han separat de l’Església oficial ortodoxa russa, s’ha vist forçat a oficiar les misses fora de l’Església major, a un soterrani cedit per uns veïns a un barri residencial. Actualment, Sergiy combina la tasca de sacerdot amb una feina de policia a la capital, Kíev, de manera que ha de conduir unes deu hores en cada trajecte. “Vaig començar a treballar de policia quan va iniciar-se la guerra russa-ucraïnesa, l’any 2014. En aquell moment ens deien milicians; érem voluntaris, abans que el govern ens reclutés de manera regular pels batallons antiterroristes. Avui treballo de policia perquè em convé el salari”.

Huliaipole és una ciutat de 15.000 habitants a 140 kilòmetres de distància del front. Aquí, cent anys enrere, un líder camperol d’ideologia anarquista anomenat Nèstor Makhnò va organitzar un exèrcit de quasi 80.000 homes i dones que va combatre contra quatre exèrcits durant la guerra civil russa. Quan li preguntem a la guia del museu d’història local què faria Makhnò avui davant la possible invasió russa, respon que ell fou un patriota i per això, ben segur, estaria lluitant-hi, però abans faria tots els passos possibles en política per evitar una guerra.

La Federació Russa ha amenaçat Ucraïna de reconèixer les regions de Donetsk i Lugansk com a territori legítim rus

Després de visitar el museu ens presenten a Igor, un exvoluntari veterà que viu d’un subsidi de l’Estat, ja que va ser ferit durant els primers anys de guerra al Donbass. Estava treballant de conductor, quan va decidir oferir-se voluntari sota la bandera de l’exèrcit negre de Makhnò. Rebutja les acusacions que vinculen el moviment antirus amb l’extrema dreta, almenys en el cas de la seva localitat: “Nosaltres no som feixistes. Les persones d’aquest territori vam deixar les nostres cases per anar a defensar el nostre país de l’ocupant, no perquè volguéssim una guerra. Som tan sols gent normal que volem protegir el nostre país. Estem a només 140 km de la guerra”.


Una tensió patent al carrer?

Svetlana és professora de ballet i mare de tres criatures a la ciutat de Zaporíjia, a la regió occidental de Donetsk. Als seus carrers no es respira tensió: el front està a prop i el veïnat ja s’ha acostumat a conviure amb la guerra. Aquí la vida encara és prou normal, més enllà de les carències quotidianes provocades per l’atur i la manca de recursos. Tanmateix, davant l’insistent bombardeig d’informació als mitjans internacionals sobre una imminent invasió russa, algunes veïnes han començat a preparar les maletes, a fer còpies dels documents d’identitat, i a acumular diners en efectiu per si han de fugir a alguna localitat de l’oest d’Ucraïna.

“Dúiem una vida normal abans de tots aquests problemes, fa vuit anys. Llavors, ningú s’imaginava que estaríem parlant d’una invasió russa. És el mateix que passa entre anglesos i irlandesos… a l’altra banda de la frontera, són com nosaltres; no hi ha diferències, no podem reconèixer qui és d’on!”, relata Svetlana. I postil·la: “Els nostres fills estan creixent amb aquest conflicte i no entenen per què ens barallem amb els russos si molts d’ells són familiars o parents llunyans. Com creixeran vivint així?”, es pregunta la professora.

El president ucraïnès podria anticipar un atac a la zona del Donbass emparant-se en l’amenaça per a la seguretat nacional

Ara per ara, la Federació Russa amenaça de reconèixer les regions de Donetsk i Lugansk com a territori legítim rus. Tal inclusió legal dins les mateixes fronteres donaria legitimitat de portes endins a un possible conflicte armat amb l’Estat ucraïnès. De la mateixa manera, el president ucraïnès, Volodímir Zelensky, podria anticipar un atac a la zona del Donbass, justificant-lo sota la bandera de la defensa nacional. La guerra no és un escenari llunyà i, en cas de produir-se, la població civil no les té totes de voler-se quedar a patir-ne les conseqüències.

Article publicat al número 540 publicación número 540 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU