L’educació amb traves econòmiques és segregadora
Ramon Font | @RamonFontUSTEC
Portaveu nacional d’USTEC STEs (IAC)
La qüestió porta una contradicció implícita des del primer moment. En altres àmbits, com el de la sanitat, un pot no veure clara la línia que porta el sistema públic i anar a serveis privats d’homeopatia, naturisme, medicina xinesa… Aquesta decisió no porta gaires conseqüències associades. Compartir consulta amb la resta de veïns al CAP no té la mateixa implicació que compartir aula des de P3 o 1r de primària.
Aquests projectes educatius “alternatius” que es fan amb la millor de les intencions contribueixen a generar segregació escolar. L’alumnat d’aquests centres prové d’un entorn socioeconòmic –i el més important, cultural–, en referència al nivell d’estudis de la família, per sobre de la mitjana.
Està més que demostrat que el que més afavoreix la qualitat del sistema en el seu conjunt és que la composició social de l’alumnat sigui heterogènia. De fet, la segregació escolar a Catalunya es caracteritza per tenir una composició social al centre educatiu diferent de la que es té al barri o poble de l’escola o institut.
Entenc que qualsevol projecte alternatiu o transformador ha d’aspirar a una societat igualitària. Actualment ja tenim exemples que afortunadament estan reeixint. Barcelona, el paradís de l’escola privada i concertada, ja té experiències de grups de famílies que s’han organitzat per canviar aquesta tendència. Es tracta de centres públics que havien estat guetitzats i que amb una entrada de famílies amb nivells d’estudis superiors han ajudat a equilibrar la composició social del centre amb la del barri.
Aspirar a una societat igualitària no té només implicacions ideològiques. Una escola segregada és una trituradora de talent, i com a societat no ens podem permetre malbaratar talent. Hem de ser conscients que les escoles guetos estan tan farcides de potencial investigador i de recerca com les que només tenen alumnes de petita, mitjana o alta burgesia. L’única diferència és que unes l’aprofitaran tot i les altres en malbarataran la major part. Això, com a societat, no ho podem acceptar.
L’alternativa es va plantejar entre l’any 2013 i el 2016 amb la ILP del sistema educatiu: 170 entitats avalades per 95.000 signatures vam presentar un projecte de llei que va ser tombat el 18 de maig de 2016 per una esmena a la totalitat de Junts pel Sí i el Partit Popular. Podríem resumir en quatre els pilars de la ILP: eliminació de la xarxa concertada per posar fi a la segregació escolar amb una xarxa única de titularitat i gestió pública, gratuïtat de bressol a universitat, democràcia als centres educatius i finançament del 6% del PIB.
D’aquests quatre pilars, els projectes privats i concertats alternatius, lliures, vius o de qualsevol corrent pedagògic, n’incomplirien com a mínim dos: mitjançant el pagament en quotes o en treball, del qual estan exemptes les famílies amb més poder adquisitiu (i crec que tothom reconeixerà que això d’alternatiu no en té gaire), i mitjançant la composició més homogènia del nivell d’estudis elevat de les famílies, que fa que els seus fills i filles deixin de compartir espais educatius, i per tant de vida, amb famílies amb menys nivell d’estudis.
Per tenir una escola segregadora no calen més invents. Ja tenim la LEC, que per primer cop va equiparar l’escola pública amb la concertada, quan abans la concertada només es considerava com a subsidiària allà on no arribava la pública. La LOMCE ha beneït el sistema LEC, afegint-hi que ja no caldrà que en un poble hi hagi una escola pública mentre una concertada en presti el servei.
Alternatives no oficials contra un sistema que domestica
Pere Solà i Gussinyer | @psolagus
Catedràtic emèrit d’Història de l’Educació de la UAB
L’actual sistema públic d’educació a Catalunya és un sistema històricament deficitari per voluntat expressa de les elits polítiques, dels poders econòmics dominants i d’institucions fortes en l’àmbit educatiu privat –llegiu bàsicament Església catòlica.
La doble xarxa no s’ha superat durant la fase autonòmica (pujolisme, tripartits, etc.), ans s’ha enfondit i consolidat. El gran pretext o coartada ha estat posar la llibertat d’elecció del centre per davant del dret a l’educació. No hi ha hagut mai una veritable actuació correctora. No hi és: el sistema educatiu reflecteix l’estructura d’una societat injusta, segmentada, dividida en classes, amb grans diferències de poder adquisitiu i amb bosses de marginació.
La reproducció de les diferències socials i culturals no es dona només per la doble xarxa escolar (titularitat pública i titularitat privada), sinó també per les dinàmiques conscients i inconscients que sorgeixen al sistema públic d’ensenyament, el qual no pot, a parer meu, millorar en el seu conjunt si no es tenen molt i molt en compte dues premisses bàsiques.
La primera és dotar els centres de recursos materials i humans suficients d’acord amb criteris compensadors (abocar més a qui menys té). La realitat catalana és tota una altra: la llei d’educació catalana determina que la despesa en educació ha d’arribar al 6% del PIB, i ara no assoleix ni el 3%. “Des del 2010, s’ha retallat quatre vegades més en l’escola pública que en la concertada. El pressupost destinat a la formació permanent del professorat ha caigut quasi un 98% des del 2011”, es planyia l’any passat un responsable sindical. La segona, i no menys important, és dotar els centres d’autonomia i llibertat reals, cosa que fins ara no s’ha fet, ans al contrari.
Dit això, és coherent impulsar iniciatives d’escoles transformadores fora del sistema públic? Mirar enrere ensenya que molt sovint les transformacions s’han produït al marge o fora de les xarxes educatives oficials. Històricament hi ha hagut propostes educatives dins de projectes polítics i socials de vocació transformadora. Pensem en l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. (Per cert, ja heu anat a veure l’exposició sobre el pedagog afusellat el 1909 al Castell de Montjuïc? Dura fins al novembre.) Qui no recorda les escoles de sindicats i cooperatives com la del vidre de Mataró de les primeres dècades del segle XX? O el sistema de l’Escola Nova Unificada de 1936 a 1939? Pensem també en les cooperatives de mestres i pares d’escoles democràtiques i catalanes dels anys seixanta i setanta (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana, 1978), que en la seva majoria s’integraren a la xarxa pública –amb uns resultats que caldria analitzar a mitjà termini.
El que justifica iniciatives educatives alternatives i no oficials és que apuntin a combatre un sistema educatiu que domestica i no educa, que instrueix i informa, però no forma críticament. L’educació mai no és neutral i els mètodes i instruments pedagògics tampoc no són neutrals. Ho estem veient ara mateix amb l’aplicació de la reforma universitària de la passada dècada: constatem com no ha ajudat a millorar ni la universitat ni la societat, ans al contrari. Bolonya ha estat i és una peça essencial de la mediocritat neoliberal i inhumana en què està sumida o submergida la Unió Europea.
La qüestió és: “Digues-me quina educació planteges i et diré per quina societat treballes”. Val la pena, sobre aquest tema, rellegir autors com Noam Chomski.
Bé, aquesta finestra periodística no dona per a més. Seria bo seguir el fil de la reflexió un altre dia, comparant la perspectiva educativa “transformadora” de l’anomenat Principat amb la de les Illes i del País Valencià.
Il·lustració de Ribes Cooked | ribescooked
