Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Victoria Sandino, senadora de la FARC i excomandant de la guerrilla

"Colòmbia té forces reaccionàries molt poderoses treballant per evitar que passi la pàgina de la guerra"

Victoria Sandino, exdirigent de les FARC - foto: Montse Giralt / Montse Giralt

Victoria Sandino manté al Congrés de la República el nom amb què ha lluitat a les muntanyes. Ha estat comandant a la principal guerrilla de Colòmbia i fa uns mesos que forma part de la política institucional del país. Durant les negociacions entre l’anterior govern, encapçalat per Juan Manel Santos, i les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC), va impulsar la subcomissió que ha vetllat per aconseguir uns acords de pau amb perspectiva de gènere. Una fita sense precedents a escala mundial que, quasi dos anys després de posar-se sobre paper, ha generat poc canvi sobre terreny.

La senadora fariana, crescuda al departament de Córdoba amb els assassinats, persecucions i desaparicions a mans del paramilitarisme molt presents, va apropar-se a la insurgència quan encara anava a l’escola. “No fer-ho era incoherent”, afirma. Dècades després, ha estat una de les protagonistes del procés en què l‘A’ de FARC ha deixat de ser armada. L’alternativa per què ha apostat l’organització, tanmateix, no ha aconseguit frenar la violència al país.

L’incompliment dels compromisos establerts el novembre de 2016 a l’Havana i la impunitat dels grups paramilitars marquen, fins ara, la nova etapa del país, segons lamenta Sandino. A la Colòmbia en procés de pau, més de 350 líders socials han estat assassinades. Avui, ho denunciarà al Parlament Europeu.

Victoria Sandino, exdirigent de les FARC / Montse Giralt |Montse Giralt

 

A l’hora de passar de l’acció guerrillera a la política institucional, la vostra organització no va canviar les sigles. Tampoc ha canviat els objectius? Quins són els principals punts de l’agenda de la FARC (Força Alternativa Revolucionària del Comú) al Congrés?

No hem canviat els principis. Vam fer un acord de pau per aprofundir en els canvis que Colòmbia necessita. El que ha canviat és la via de la lluita que dúiem, que era una via política armada i hem passat a una lluita exclusivament política organitzativa de masses. La lluita és per una pau estable, duradora i amb justícia social. Això implica transformacions en la societat colombiana, que encara es resisteix als canvis que necessitem.


L’expresident que va liderar el ‘no’ en el plebiscit sobre l’acord de pau, l’octubre de fa dos anys, Álvaro Uribe, va resultar el senador més votat i el seu hereu polític, Iván Duque, ha estat l’escollit a les presidencials. Les darreres eleccions han de llegir-se com un segon ‘no’ de la ciutadania colombiana a l’acord assolit?

“Hem de pensar que mai abans les forces d’esquerres havien estat tan a prop de la presidència com ho ha estat la candidatura entorn de Colòmbia Humana, amb Gustavo Petro”

No, el que cal assenyalar és que Colòmbia, històricament, ha tingut unes forces reaccionàries profundament militaristes i enemigues de la pau i de les transformacions. El pas d’assolir l’acord de pau, treballat durant cinc o sis anys a l’Havana, és significatiu. Avui som en la lluita de materialitzar-lo. I per descomptat que aquestes forces, molt poderoses encara al país, continuen treballant per evitar que Colòmbia passi la pàgina de la guerra. Alhora, hem de pensar que mai abans les forces d’esquerres havien estat tan a prop de la presidència com ho ha estat la candidatura entorn de Colòmbia Humana, amb Gustavo Petro. Va aconseguir quasi vuit milions i mig de vots.


La representació institucional de les FARC, en canvi, no resulta dels vots obtinguts, sinó dels acords de pau que la garantien. Van quedar-se en uns 80.000 sufragis, insuficients per tenir lloc al Congrés. Quina lectura féu dels resultats obtinguts?

En el procés de diàleg a l’Havana, el Govern sempre deia que deixéssim les armes per dedicar-nos a la política. I és el que estem fent: parlar als espais públics, parlar amb la gent, amb l’alumnat, amb l’acadèmia, amb la gent dels barris i de les comunitats camperoles. Venim d’un període de guerra molt prolongat, de 53 anys. 53 anys satanitzant l’altra part. Dient que som les dolentes, les assassines, el pitjor que li ha passat a Colòmbia. Sense una pedagogia del procés i de l’acord de pau, de la nit al dia, la gent no canviarà l’imaginari. Per això necessitem un període perquè la gent ens conegui; perquè observi i palpi el nostre compromís amb la pau.

 

L’alt conseller del Govern d’Iván Duque que encapçala la implementació de l’acord de pau, ha declarat que no hi ha pressupost suficient per implementar els compromisos. Hi ha motius per pensar que el procés de pau està en risc?

Hi ha una crisi en l’acord i el procés de pau. El Govern intenta asfixiar-lo dient que no hi ha pressupost per implementar-lo. El president que el va firmar, Juan Manuel Santos, va tenir voluntat política per aconseguir l’acord, però la voluntat no ha estat la mateixa per a materialitzar-lo. Hi ha hagut endarreriments en la implementació i el partit de l’avui president, Iván Duque, en la campanya electoral va dir que faria miques l’acord de pau. El president ha modificat el llenguatge. Diu que hi farà modificacions. Però, a la pràctica, l’estan fent miques perquè no li assignen recursos per implementar-lo.


Quin és l’impacte que està tenint l’incompliment dels compromisos adquirits amb l’acord de pau? A qui està afectant més?

“Està en joc, per exemple, la reforma rural integral, que ha generat la guerra tots aquests anys. És molta la gent que ha estat despullada dels seus territoris. Moltes comunitats no tenien terra; terra per produir, fonamentalment, menjar”

Està en joc, per exemple, la reforma rural integral, que ha generat la guerra tots aquests anys. És molta la gent que ha estat despullada dels seus territoris. Moltes comunitats no tenien terra; terra per produir, fonamentalment, menjar. També hi ha pendent respondre a més de 90.000 famílies que van firmar fer la substitució voluntària dels cultius il·lícits i el Govern no està desenvolupant els programes per fer-ho. Si no es materialitza, la gent perd tota esperança. Hauran de venir mobilitzacions i exigències. Parlem, també, de frenar l’assassinat de líders socials. És una crisi humanitària la que vivim a Colòmbia. I també estem parlant de la situació de les nostres companyes en el procés de reincorporació als territoris.


Quina és la situació?

Fins ara, se’ls subministra part del menjar a les zones on es troben en procés de reincorporació a la vida civil i el Govern diu que això serà només fins al desembre. Què passarà amb la nostra gent, quan no hi ha hagut formació, no se’ls ha entregat terra per desenvolupar el seu procés productiu, no se’ls han lliurat els recursos per tal que realitzin aquests projectes? Ve una crisi molt profunda a Colòmbia. El Govern es va comprometre a garantir una reincorporació digna de la nostra gent i a la pràctica és el que més ha fracassat. Creiem que al Govern no li interessa que el procés de reincorporació sigui exitós perquè llavors haurien de reconèixer les causes polítiques que van generar el conflicte. Ens preocupa que la nostra gent agafi un altre rumb, respongui a les ofertes de grups que delinqueixen, per no morir de gana.

 

La por a l’anomenada ideologia de gènere va ser un dels elements que es van utilitzar en la campanya pel ‘no’ en el plebiscit de l’acord de pau. Com s’explica?

És la justificació més grossa, fal·làcia, que van utilitzar els dels ‘no’. I no era altra cosa que el desconeixement dels drets de més de la meitat de la població colombiana, que som les dones, i d’un important grup poblacional com són les persones amb diversitats sexuals i de gènere. En una societat tan moralista, conservadora i militarista, patriarcal, com la colombiana, garantir drets a les persones amb diversitats sexuals i d’identitat de gènere i a les dones resulta inacceptable.


Però, tanmateix, el procés de pau de Colòmbia és el primer en què s’incorpora la perspectiva de gènere de manera específica. Com ha estat possible en un context especialment conservador, com destacaves?

“En començar la discussió de com incorporar els drets de les dones a l’acord de pau, a les dues bandes, tant entre el Govern com entre els meus companys, els semblava inacceptable. Em deien que, en parlar de poble colombià, de camperoles o de la societat colombiana, hi està tothom inclòs”

Gràcies a la fortalesa de les dones i també al suport internacional. En començar la discussió de com incorporar els drets de les dones a l’acord de pau, a les dues bandes, tant entre el Govern com entre els meus companys, els semblava inacceptable. Em deien que, en parlar de poble colombià, de camperoles o de la societat colombiana, hi està tothom inclòs. Vam començar un procés gràcies a l’exigència de les dones colombianes de ser escoltades. I a la mesa de negociació dels acords de pau no les estaven escoltant. Amb una altra companya, que era del Govern, vam constituir una subcomissió de gènere i va donar l’enfocament de gènere als acords, que no és altra cosa que el reconeixement de l’impacte que ha tingut el conflicte específicament en les dones i dels drets de les dones i de les persones amb diversitats sexuals i de gènere.


Quines són les principals aportacions d’incorporar la perspectiva de gènere a l’acord de pau?

Per primera vegada, es reconeix que el conflicte ha impactat de manera desproporcionada sobre les dones i, especialment, sobre les dones rurals. Un 84% de les víctimes són dones, nenes i nens perquè els homes o bé van anar a la guerra, o bé van marxar, o bé van ser assassinats o desapareguts. Les que es van quedar sobrevivint al conflicte són les dones amb les seves famílies. L’acord també reconeix el paper productiu i reproductiu que fan les dones. Prioritza el lliurament gratuït de la terra a les dones al capdavant de famílies i amb vocació agropecuària, així com la titulació d’aquestes terres: les dones estaven amb les seves famílies al camp, però no n’eren les propietàries. Ho eren els homes que van marxar, van desaparèixer o els van assassinar. El paramilitarisme les va desplaçar, les va despullar dels seus territoris, i avui no tenen res. Les dones han de retornar i que se les legalitzi com a titulars de les propietats, a més d’haver-hi inversió social als territoris. L’acord també parla de la necessitat d’un tractament penal diferencial per a les dones vinculades al narcotràfic. Moltes fan microtràfic pel delicte de pobresa, perquè no tenen cap alternativa econòmica per sostenir la seva família i es fiquen en el que s’anomena les mules: transporten petites quantitats de droga de Colòmbia a qualsevol part del món. El tractament penal diferencial no ha estat possible de materialitzar. Hi ha un incompliment del pactat. Quant a participació política, l’acord estableix crear un programa nacional de promoció a la participació política de les dones. Al Congrés de la República les dones estem subrepresentades. Només tenim una participació del 20%. La llei de quotes estableix un mínim del 30% i no s’acompleix.

 

Quin paper han de jugar les organitzacions de dones i feministes en la implementació de l’acord de pau?

L’acord va establir crear un instrument per tal que les dones i les persones LGBTI participin en el seguiment de la seva implementació. És la instància especial de dones per al seguiment de l’acord. Hi participen vuit dones, seleccionades d’entre les 830 organitzacions que van postular candidates. Indígenes, camperoles, negres, de l’acadèmia, representants de les diversitats sexuals… fan una feina important, però crec que no és suficient. Cal que tota la societat i que en especial el moviment de dones es vinculi a l’exigència que l’acord no quedi com un document preciós de 310 pàgines que inclou enfocament de gènere, sinó que es materialitzi en polítiques concretes. A Colòmbia ara mateix no se’n parla tant, però en qualsevol moment, quan comencem a desenvolupar projectes legislatius que tendeixin a garantir els drets de les persones LGBTI, tornarà a saltar la llebre de l’anomenada ideologia de gènere. L’oposició continua guardant-se-la per a qualsevol moment.


Una arma de guerra utilitzada contra les dones ha estat la violència sexual. Per què és important que sigui jutjada en la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP)?

El problema és que no ha existit justícia en la justícia ordinària. Més d’un 90% dels casos queden impunes. La nostra aposta, l’aposta de les dones colombianes, és que els fets siguin tractats per la JEP, com la resta de fets que han tingut lloc al llarg del conflicte colombià. El que es buscava amb la JEP és que, davant seu, hi respongués tothom qui ha produït mal en el marc del conflicte. És a dir, tant la part en confrontació militar, les forces militars colombianes i la insurgència, com terceres parts: la classe política dirigent, els ramaders i els terratinents, que són els que han generat i finançat els grups paramilitars per a despullar a la gent dels seus territoris. També els empresaris i multinacionals presents a Colòmbia, que han finançat el paramilitarisme, com és l’exemple de la Chiquita Brands. Va generar una massacre el 1928 i continua generant violència al país. El Congrés de la República va eximir les terceres parts de respondre a la JEP. Només hi van de forma voluntària i, per tant, no es garanteix que se subministri la veritat, justícia i, molt menys, la reparació que tant necessiten les víctimes colombianes.


Aquests actors no estan interessats en què l’acord de pau sigui una realitat aterrada al dia a dia de la població?

“El negoci de la guerra dinamitza la indústria militar i també a través de la guerra es despulla de terres les comunitats rurals, la població afrodescendent i els pobles indígenes”

La guerra continua essent un negoci molt fort. Entre qui ens estàvem assassinant? Entre la gent del poble. La gent que no té res. Parlem dels fills i filles dels camperols que, o bé estaven a la guerrilla o a les forces militars. Aquesta era la confrontació al camp de batalla. Qui estava posant les morts? No era la classe dirigent del país, que promou la guerra i està aferrada al poder sense produir cap mena de canvi. Els és més rendible seguir generant odi a la societat colombiana perquè així es dinamitza la guerra i tenen més guanys. Això és el que passa avui dia. El negoci de la guerra dinamitza la indústria militar i també a través de la guerra es despulla de terres les comunitats rurals, la població afrodescendent i els pobles indígenes. La guerra per a aquests sectors, no per la gran majoria de la societat colombiana, és molt rendible.


Ser líder social encara implica un alt risc per la mateixa vida. S’estima que han estat 350 les persones assassinades des de la firma de l’acord de pau. Com s’explica ara un nivell de violència tan elevat?

La persecució i els assassinats de líders socials passen en territoris en què l’Estat arriba, en què té presència l’exèrcit. I tot i això no es frenen. Per reclamar terres, per estar vinculades a la substitució de cultius o per defensar obertament l’acord de pau, són 350 les líders assassinades en menys de dos anys, i 80 de les nostres companyes, exguerrilleres, així com 20 de les seves familiars. Sis companyes nostres estan desaparegudes. La Fiscalia General de la Nació té la responsabilitat d’investigar els fets. No ha esclarit ni un d’aquests assassinats. Ni un. Hi ha un 100% d’impunitat. Al contrari, s’ha dedicat a perseguir la JEP i tot el sistema de veritat, justícia i reparació. La unitat de la Fiscalia de lluita contra el paramilitarisme, establerta a l’acord de pau, no està funcionant.


El 2006, amb Álvaro Uribe a la presidència, comencen a destapar-se casos de l’anomenada parapolítica: vincles entre membres del Govern i congressistes amb grups paramilitars. És una realitat vigent?

Això no ha parat. A Colòmbia no hi ha hagut institucions disposades a desmantellar el paramilitarisme. Si hi ha connivència del Govern? Si aquests grups actuen amb facilitat? Els fets ho diuen. Territoris en què vam estar com a insurgència han estat presos per altres grups armats, no per la força pública. I la gent no la reclama. No li interessa que estigui als territoris, perquè és un factor més de violència. El que la gent reclama són accions concretes per part de l’Estat: carretes, professorat per a les escoles, centres de salut ben dotats als territoris. Això és el que la gent entén com a pau.