“No som finits quan morim sinó quan ens sentim impotents i arrossegats per la inèrcia d’allò que no desitgem viure”
Marina Garcés
“¿Jode ver muertos? Pues a cambiar las cosas, que no por no mirarlos van a dejar de morirse”
Tuit de Manu Brabo
Si sabés que aquesta és la meva última columna i que no podria escriure’n cap més… escriuria el mateix i de la mateixa manera? Serà que m’afecta el confinament, però fa dies que m’ho pregunto. I aquesta setmana que s’ha liat amb una foto d’una portada d’El Mundo, em pregunto, a més, què fotografiarien els fotògrafs i les fotògrafes si sabessin que aquella seria la seva última foto. Més de 20.000 morts després, no ens posem d’acord en si s’han de publicar fotos o no dels nostres morts. Iconofílics vs iconofòbics again.
He de confessar que sóc una fanàtica d’aquests debats. 95 milions d’imatges publicades cada dia només a Insta i, durant uns dies, o unes hores, milers de persones fixant-se només en una. Mirant-la i remirant-la com miraríem un quadre. Cada detall, cada color, cada llum i cada ombra. A la foto, tres figures: les de dos metges molt blancs pels seus EPI i la d’una persona estirada al terra que, tot i la cara pixelada, sabem que és un cos racialitzat per la seva panxa i els seus peus nus de plantes més clares. Un matalàs a terra i cap llençol cobrint-lo. Per la decoració de les parets i el nombre i el tipus de portes sabem que estan en un menjador d’un pis molt vell. Fins ara, els nostres 20.000 morts per coronavirus eren només cossos embolicats sobre lliteres entrant a les ambulàncies o els taüts. El primer mort que un mitjà gosa exhibir sense filtres per atacar el govern és un migrant mort, i no a l’hospital (per què no estava en un hospital, per què?), sinó en un pis de migrants d’un dels barris més pobres de València.
La cultura visual occidental de la mort és la de la mort dels altres. Les víctimes fins ara no érem nosaltres. El dolor fins ara no era el nostre. Deu ser per això que ens ha estat tan fàcil fotografiar i mirar l’Asghar
Moltes pseudonotícies fetes de tuits a favor i en contra de la publicació de la foto, però poca informació sobre la història que hi ha al darrere. Eldiario.es explica que la persona morta es deia Asghar, que era pakistanès i pobre, i que sembla que patia del cor.
Susan Sontag va explicar molt bé que la història del fotoperiodisme modern és la història de la guerra i de la mort, però que les cares dels morts que estem acostumats a veure no són les dels nostres morts. La cultura visual occidental de la mort és la de la mort dels altres. Les víctimes fins ara no érem nosaltres. El dolor fins ara no era el nostre. Deu ser per això que ens ha estat tan fàcil fotografiar i mirar l’Asghar.
A qui es va demanar permís per fotografiar-lo? Qui el va donar? Els seus companys de pis, migrants i espantats? Andrés Boix, professor de Dret de la Informació de la Universitat de València diu que cap problema, que els cadàvers no tenen dret a la intimitat, que jurídicament todo bien (nàusea). CEAR València no pensa el mateix. CEAR València recorda que els i les migrants confinats són un dels col·lectius més ignorats, vulnerabilitzats i desatesos d’aquesta crisi, i que aquesta foto només tindria sentit i justificació per explicar justament això. I que si no explica això, què merda ha d’explicar i per a què (la ràbia és meva, no de CEAR). CEAR, com tantes entitats i col·lectius, demana que s’obri un procediment de regularització especial i urgent per protegir-los. El fotògraf Daniel Ochoa de Olza remata: “si se hubiera muerto en Pakistán te la sudaría, con o sin foto”. Tal qual. #Regularitzacioxtotes #RegularitzacioJa.
CEAR València recorda que els i les migrants confinats són un dels col·lectius més ignorats, vulnerabilitzats i desatesos d’aquesta crisi, i que aquesta foto només tindria sentit i justificació per explicar justament això
D’acord, es deia Asghar. I ara què? Tantes hores dedicades a parlar sobre quines fotos s’han de veure i quines no, i tan poques a decidir què cal fer després de mirar-les. Fem debats de voyeurs. D’espectadors incapaços. Com diu Manu Brabo -acostumat a fotografiar morts-, si et fot veure’ls, fes alguna cosa, canvia alguna cosa per deixar de veure’ls. I de nou, el gran dubte: de debò, amb el panorama que tenim, i amb el que ja sabem, continuarem fent les mateixes coses, de la mateixa manera? I voldria escriure que no, però m’estafaria a mi mateixa perquè sembla que sí, que en general i de moment continuem fent les mateixes coses de la mateixa manera. I, sobretot, permetent que els que tenen el poder continuïn fent les mateixes coses de la mateixa manera.
Una amiga pallassa diu que tanta gent hem demanat tantes vegades que s’aturés el món per poder descansar, que ha passat. Però va i passa, i descansar no descansem. No en sabem. La nostra única identitat col·lectiva i compartida és la de la roda del hàmster i la de la foto. La hiperproductivitat i les ànsies de visibilitat són germanes bessones. Els pilars del sistema. I aquí es troben l’esplai que envia cinc correus setmanals d’activitats per als nens, i tots els militars, ministres i consellers que competeixen en nombre de rodes de premsa, i tantes empreses que envien abans la nota de premsa sobre les seves donacions, que les donacions mateixes. Hem debatut molt sobre les fotos de taüts i de cadàvers, i sobre la seva instrumentalització, però molt poc sobre l’exhibició impúdica de caritats d’Instagram i sobre on ens porta aquesta cultura de fer-se la foto. Perquè en moments de crisi, té conseqüències perverses.
Hem debatut molt sobre les fotos de taüts i de cadàvers, i sobre la seva instrumentalització, però molt poc sobre l’exhibició impúdica de caritats d’Instagram i sobre on ens porta aquesta cultura de fer-se la foto
A L’Hospitalet molta, molta gent està passant gana. Allau de trucades al 010, a Creu Roja i Cáritas. Molts i moltes veïnes, sobretot migrants, s’han quedat sense les seves feines informals i s’han activat xarxes de solidaritat de base per fer-los arribar menjar i productes bàsics. Però els responsables de l’Ajuntament no volen cedir equipaments municipals ni donar suport de cap mena a aquestes xarxes de suport. I és per la foto. Pel control de la punyetera foto.
Es deia Asghar i si aquesta fos la meva última columna, voldria repetir-ho perquè tothom ho recordés. Que es deia Asghar i que tenia una història i una vida, i que tenia tot el dret a la seva intimitat. I si aquesta fos la meva última columna, també voldria fixar amb paraules una altra foto. La de la meva xarxa veïnal de dones marroquines, joves de pares llatinoamericans i pakistanesos, i activistes antiassistencialistes i antibanc d’aliments que, davant l’emergència social i malgrat totes les contradiccions, s’han posat a treballar plegats per donar un cop de mà a centenars de persones com l’Asghar.
L’únic debat que recordo és si s’havien de moure les capses o nosaltres per omplir-les de llet, galetes i arròs. Gràcies XES de L’Hospitalet. Gràcies Sindicat de Llogaters. Gràcies mossèn Manolo. Gràcies per no deixar-vos arrossegar per la inèrcia del que no desitgeu viure. I gràcies per fer-ho sense burocràcia, sense subvenció, sense reconeixement i sense foto.
