Recuperem els equilibris, reduïm els nostres impactes
Jaume Grau i López | @ecologistes
Biòleg, membre de l’Àrea de Natura d’Ecologistes en Acció
La nostra és una espècie amb una enorme capacitat d’aclimatació a pràcticament tots els ecosistemes de la terra. El nostre èxit, tanmateix, ha representat el declivi de la majoria d’altres organismes vivents; és científicament indiscutible la sisena extinció massiva d’espècies que, a diferència de les cinc anteriors, és causada per una única espècie: la humana. Per aquest motiu, les Nacions Unides van crear el 1992 la Convenció per la Diversitat Biològica, al mateix temps que la del Canvi Climàtic, com a grans acords enfront de les crisis ambientals.
El llop (Canis lupus) és un mamífer de l’ordre dels carnívors. A Europa, ocupa la part superior de la cadena tròfica (un “superdepredador”, com nosaltres), ja que fins a l’aparició de l’ésser humà no tenia cap depredador natural que en limités la població. El seu creixement es veu regulat per la disponibilitat d’aliments (com més aliment, més població, i com menys aliment, menys supervivència), així com per les malalties. És el que en biologia anomenem equilibris dinàmics. La seva dieta es basa en grans mamífers, conills, ratolins, carronya i, ocasionalment, en fauna domèstica.
Històricament, els humans hem vist el llop com un competidor i una amenaça directa. És per això que se l’ha perseguit, matat i criminalitzat. El llop ibèric (Canis lupus signatus) es trobava àmpliament distribuït al sud dels Pirineus a principis del segle XX. El creixement de la població humana i la persecució implacable van portar l’espècie molt a prop de l’extinció (el franquisme la considerava una alimaña a exterminar), si bé la regulació legal i la tasca de notables naturalistes –Félix Rodríguez de la Fuente, per exemple– va propiciar-ne la salvació. Actualment, però, només té presència significativa al nord-oest (Castella i Lleó, Portugal, Galícia…) i poblacions fràgils al País Basc i Andalusia, amb un total de 2.500 individus. A Catalunya, on l’espècie va ser aniquilada el segle XX, se n’han vist la darrera dècada alguns exemplars itinerants, i això ha obert el debat de nou.
Sovint s’ha volgut mostrar –i algú encara ho creu així– que ecologisme i món rural (agricultors, ramaders
i caçadors) estem enfrontats radicalment. En realitat, la finalitat última que perseguim és la mateixa: un món rural viu i en equilibri amb l’entorn natural. Els cada cop més abundants pagesos i pageses ecològics demostren que aquesta dicotomia es pot salvar, beneficiant tant els humans com les espècies salvatges. També, des d’Ecologistes en Acció, fa temps que es treballa per visibilitzar la gran quantitat de ramaders que conviuen amb la fauna silvestre en zones “lloberes”, sense cap conflicte irresoluble.
I és que cal apostar fermament per la recuperació d’espècies clau en la regulació dels ecosistemes. El llop, com l’ós bru, és imprescindible equilibrar els herbívors. Sabem que als ecosistemes madurs les espècies competeixen, cooperen, s’expandeixen
o es redueixen, però molt rarament hi ha distorsions dramàtiques. Si alguna cosa hem après sobre l’impacte dels humans en la natura, és la nostra immensa capacitat de destrossar aquests equilibris i provocar impactes, sovint irreversibles.
Resulta sorprenent el discurs de responsables de sindicats agraris que afirmen que cal caçar més perquè “hi ha massa conills i senglars que es mengen els conreus” o “no volem llops ni ossos perquè ataquen els ramats”. Deuen haver reflexionat que, amb el que estan dient, plantegen una natura sense herbívors ni carnívors; és a dir, una natura sense fauna?
Definitivament, cal un altre enfocament, basat en la idea que són les espècies i entre aquestes i el seu entorn qui han demostrat la millor manera de relacionar-se.
Per tot plegat, Catalunya ha de dissenyar una estratègia integral per preparar-se per al restabliment del llop, sense que això suposi un perjudici per a la població de zones rurals. Cal preveure mesures preventives (pastors elèctrics, gossos mastins de protecció de ramats) i formar els professionals. I, quan hi hagi alguna pèrdua de bestiar, indemnitzar ràpidament les perjudicades.
El llop torna perquè tinguem uns boscos sans i una fauna equilibrada. I la nostra gent del camp ha de viure-ho amb naturalitat i sense por. Fins i tot, és possible millorar les rendes agràries amb un sector ecoturístic ordenat i respectuós, que tingui el llop com a nou atractiu per al visitant. És a les nostres mans aconseguir-ho.
La ramaderia de muntanya no pot assumir més contrarietats
Joan Guitart | @uniopagesos
Coordinador territorial de les Comarques de Muntanya d’Unió de Pagesos
Per a la ramaderia de muntanya, la presència d’espècies de fauna salvatge i l’augment de les seves poblacions durant els últims anys ha comportat un seguit de danys i de conseqüències nefastes que no es poden veure compensats amb indemnitzacions per cada animal que mata un voltor o un ós.
Tot i defensar la convivència, als ramaders no ens resulta gens fàcil seguir vivint d’aquesta feina. No podem assumir problemes afegits com els atacs d’aquesta fauna als nostres vedells o corders a les dificultats pròpies de les zones de muntanya. A més, quan parlem de danys, la societat i l’administració haurien de tenir en compte que no es tracta d’una simple queixa. Els danys que pateixen els ramats no es limiten només a les pèrdues d’algun animal. També hem de fer front a les pèrdues degudes a la reorganització de l’explotació, als costos addicionals per a mesures preventives i per al manteniment, i a la reposició de materials.
En els últims anys, s’han identificat tres llops joves i errants a les comarques de muntanya. Un a la zona de Núria, al Ripollès; una a la del Cadí-Carlit, a la Cerdanya, i un a la de l’Alt Urgell – Solsonès. Ara, el llop torna a ser una gran amenaça per a la ramaderia extensiva. Després de la seva absència al Pirineu, fa molts decennis, el sistema de rendibilitat de les explotacions de muntanya es van anar adaptant a noves realitats i això va comportar nous costums. Això vol dir que ara els ramaders no podem fer front a més problemes dels que ja tenim
a la muntanya. Quan hi ha un ramat pasturant, ha d’estar tranquil per poder optimitzar l’aliment. No pot estar pressionat pel fet de tenir depredadors al voltant.
Després d’aquestes primeres aparicions del llop a algunes zones de Catalunya, la Unió de Pagesos ja va demanar a l’administració que no afavorís ni incentivés la seva presència. En una reunió sobre danys de fauna amb el Departament de Territori el 6 de març, el sindicat va tornar a posar sobre la taula la necessitat d’aplicar mesures de suport i vigilància per als ramaders.
Amb dades del Ministeri d’Agricultura, en moltes zones de l’Estat, els ramaders tenen problemes per compatibilitzar la presència del llop amb la ramaderia extensiva. Moltes explotacions han hagut de tancar. I també hi ha un problema de seguretat ciutadana. Segons el cens de llops del Ministeri del període 2012-2014, a l’Estat hi havia 297 llopades, i des del 2007 la població ha augmentat un 19%. A Astúries, el 2015, un total de 37 llopades van provocar 3.032 atacs al bestiar.
D’altra banda, el 15 de maig passat, el Parlament Europeu va acollir una conferència interparlamentària per debatre de quina manera es pot mantenir a Europa la ramaderia de muntanya amb la presència del llop, tenint en compte que en els últims anys n’han augmentat la població i els atacs. Els experts d’aquesta conferència van concloure que el llop és una de les espècies més difícils de gestionar i que les mesures aplicades a França han resultat ineficaces.
A més, la presència del llop comporta un altre problema de més abast: pot suposar la desertificació el territori. Això ja ha succeït en algunes zones de Castella i Lleó, on s’han fet estudis que corroboren que el problema no és només el llop, sinó el mal estat en què es troba el territori per falta de ramaders.
L’administració hauria de fer un esforç per recuperar-hi la població de persones i animals. Cal tenir en compte el paper important de la ramaderia i el fet que els ramaders cuiden i mantenen l’espai, netegen el sotabosc, desbrossen i dallen els camps que després serveixen de tallafocs o d’aliment per al bestiar. En la ponència de política agrària aprovada en el XII Congrés d’Unió de Pagesos el 2016, el sindicat reclamava la urgència per multiplicar esforços i augmentar recursos per preservar la tasca de la pagesia en aquestes zones.
La pagesia de muntanya encara estem en lluita contra els atacs continuats de l’ós, la qual cosa fa pensar que hi ha una dificultat enorme a l’hora de fer compatible aquesta espècie reintroduïda al Pirineu amb la ramaderia. Per al sindicat, una reintroducció s’ha de fer d’acord amb la capacitat del medi de mantenir aquests animals sense perjudicar els ramats, amb un estudi del territori, amb una articulació de mesures preventives per a tots els sectors i també preveient compensacions efectives pels danys que puguin causar.
Els ramaders de muntanya difícilment podrem seguir assumint més contrarietats si no es tenen en compte tots aquests factors i si no es valoren les conseqüències de la presència d’animals salvatges en zones on feia molts anys que no en vèiem.
