Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pastilles contra el càncer i centres de confinament

Els plans d’emergència preveuen recloure la població contaminada dels municipis propers a les centrals per evitar la seva fugida a zones urbanes

/ Victor Serri

Les autoritats belgues han repartit des de fa anys pastilles de iode –iodur de potassi– a tota la població. La capsa, amb un logo amb els colors de la bandera del país, conté una desena de comprimits de 65 mil·ligrams. A l’exterior s’indica que no es poden fer servir sense les indicacions precises i expresses de les autoritats: en cas d’accident nuclear en un dels sis reactors que hi ha a Bèlgica i Flandes i un setè reactor en territori dels Països Baixos però a tocar de la regió belga Oost-Vlaanderen. Aquestes pastilles es proporcionen a les farmàcies acompanyades d’un detallat opuscle informatiu. Per disposar d’una capsa tan sols cal identificar-se. Al prospecte hi consta la posologia, segons l’edat, i les instruccions precises similars a un medicament. Tota la informació d’emergència també es pot consultar al web nuclearrisk.be, amb versions en holandès, francès, anglès, alemany i italià.

A Catalunya, malgrat la presència territorial d’un nombre equivalent de reactors nuclears, aquestes pastilles són en mans del servei de Protecció Civil de Tarragona –associades al Pla d’emergència nuclear (PENTA). Al País Valencià també les acumula el servei d’emergències –associat en aquest cas al Pla d’emergència nuclear de València (PENVA). En cas d’accident nuclear i quan les autoritats acordin la conveniència d’ingerir algun d’aquests comprimits, els mitjans de comunicació tenen l’obligació de donar la directriu a la població d’inscriure’s a les estacions de descontaminació i classificació (EDC), cinc a Catalunya i tres al País Valencià, ubicades en recintes esportius de doble ús.

La necessitat d’aconseguir les pastilles de iode, imprescindibles per a frenar el desenvolupament del càncer de tiroides després d’un accident nuclear, esdevindria l’esquer suficient per a atraure la població –que lògicament voldria allunyar-se del núvol radioactiu– en direcció a les EDC. Els plans d’emergència també preveuen el tall de carreteres per a redirigir la població que provés de fugir en altres direccions. A Catalunya els camps de classificació i descontaminació s’han previst a Amposta, Falset, Gandesa, Montbrió del Camp i Maials; al País Valencià la concentració de població es faria a Requena, Aiora i Casas Ibáñez.

L’administració pública a l’Estat espanyol disposa de 862.339 càpsules de iode per a adults i 17.480 per a infants. D’aquestes, 112.479 per a adults i 2.280 per a infants són a la Direcció General de Protecció Civil a Madrid. La resta es troben sota control de les delegacions provincials de l’administració estatal.

A les farmàcies valencianes i catalanes hom pot comprar un únic medicament que conté 200 micrograms de iodur de potassi per comprimit i un altre amb 100 micrograms. Cada paquet té 50 comprimits. Per aconseguir una dosi equivalent a les pastilles facilitades a la població belga, caldria prendre 32,5 comprimits de la presentació amb 200 micrograms, i un total de 65 pastilles en la presentació de 100 micrograms. El preu és de 2,89 euros i 2,5 euros, respectivament.

La Sala d’Emergència Nuclear de Madrid és un búnquer de formigó en alerta permanent, 24 hores al dia i 365 dies a l’any 

Una exposició intensa a radiacions ionitzants causa la mort de les cèl·lules de l’organisme i danya l’ADN. Fins ara aquests danys es podien tractar de forma pal·liativa, intentant alleugerir els símptomes, però no hi ha forma de curar el pacient atacant les causes. Fa tres anys es va presentar un medicament desenvolupat a partir d’un compost natural de la sang anomenat LPA que suposadament afavoreix la cicatrització, repara l’ADN danyat, atura la progressió de la mort cel·lular i regenera els teixits. El medicament està sent desenvolupat per l’empresa biotecnològica nord-americana RxBio i la Universitat de Tennessee, i podria fer-se servir en tractaments mèdics d’irradiació per a astronautes i hipotèticament per a persones irradiades per fuites radioactives.

L’estructura dels camps de descontaminació

Aquestes estacions estan dotades de dutxes i roba substitutòria per a les persones internades. Les aigües contaminades provinents de les dutxes s’emmagatzemarien en dipòsits construïts als soterranis de les EDC. En cas de contaminació aguda, les persones irradiades podrien ser traslladades a hospitals i centres estatals de tercer nivell per a cures bàsiques. Per als casos més greus, l’Hospital General Universitari Gregorio Marañón de Madrid està classificat amb el segon nivell, i per a situacions extremes, el centre de referència de primer nivell més proper a escala europea està ubicat a París.

En cas d’accident es preveu que totes les dotacions disponibles de Guàrdia Civil, Mossos d’Esquadra, Cos Nacional de Policia espanyola i policies locals han d’actuar conjuntament per concentrar la població als punts convinguts. Una unitat militar d’emergències formada per 3.500 efectius entraria en acció sota la direcció de la Sala d’Emergència Nuclear de Madrid (SALEM), un búnquer en alerta permanent, 24 hores al dia i 365 dies a l’any.

A l’antiga base militar de Torrejón de Ardoz també s’ha construït un búnquer connectat amb la direcció de l’OTAN

A més d’aquesta sala bunqueritzada que faria funcions de monitoratge d’un possible accident nuclear, n’existeix una altra per a persones irradiades que es va construir per ordre de l’expresident socialista Felipe González a les dependències de l’Hospital General de Madrid, situat a la Moncloa. A Torrejón de Ardoz, en dependències de l’antiga base militar nord-americana –clausurada completament l’any 2004– també s’ubica el búnquer més gran de la península Ibèrica, amb una superfície d’una hectàrea (l’equivalent a dos camps de futbol) i que està connectat directament amb l’estructura central de comandament de l’OTAN. Encara que també n’hi ha diversos a les bases britàniques de Gibraltar, on recalen vaixells i submarins nuclears.

Mesures extraordinàries després de Fukushima

A les centrals nuclears s’han construït unes noves sales de control dels reactors arran de la catàstrofe de Fukushima. Aquests búnquers s’anomenen centres de suport i gestió en emergències. Ubicats fora de les instal·lacions, han de substituir el centre de control principal.

Aquests búnquers de formigó han de permetre dirigir les operacions de control del reactor en cas d’accident i funcionar autònomament amb una capacitat de 70 persones a Vandellòs, 120 a Ascó i 109 a la central nuclear de Cofrents. Sense ajuda exterior, el búnquer pot funcionar 72 hores amb el combustible dels grups electrògens.

Es tracta d’un edifici dissenyat per resistir un terratrèmol. A l’interior hi ha àrees de descontaminació radioactiva, serveis mèdics, laboratoris químics, estació per a omplir botelles d’aire respirable i habitacions de descans per al personal i guàrdies civils i de seguretat.

Un antídot per al càncer de tiroides

L’investigador Eduard Rodríguez Farré, metge especialitzat en toxicologia i farmacologia i membre fundador del Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC), ens explica com funciona en els cossos humans la ingesta de les pastilles de iode. “El iode a altes dosis (50-100 mg de iodur de potassi) protegeix exclusivament dels efectes de l’exposició al iode-131. Aquest emissor beta i gamma –produït per la fissió de l’urani-235– és captat per la tiroide amb una gran facilitat, igual que ho fa amb el iode no radioactiu (la tiroide no distingeix si és radioactiu o no). Com que les quantitats de iode que capta la tiroide fisiològicament són molt baixes, de l’ordre del microgram, l’administració de grans quantitats de iode satura la glàndula i impedeix la ulterior captació de més iode”. Així, l’administració d’altes dosis de iode abans de l’exposició al iode-131 satura la tiroide i protegeix de la incorporació de matèria contaminada. Cal tenir present que la vida mitjana (temps en què es desintegra la meitat del radionúclid) del iode-131 és aproximadament de vuit dies. Al cap de cinc vides mitjanes (uns 40 dies) no queda pràcticament cap resta de iode-131. Cal tenir present, però, que el iode no radioactiu exclusivament protegeix de la incorporació del iode radioactiu; no té cap capacitat de protegir el cos del cesi o qualsevol altre nucleic radioactiu.

La població belga està obligada a portar les pastilles sempre al damunt? Què passaria si l’accident nuclear s’esdevingués en el punt àlgid de la temporada turística, tant a Bèlgica com a la costa dels Països Catalans? Hi hauria suficients pastilles de iode per al conjunt de la població d’un territori, no només per a la resident, sinó també per a la població de pas? Els plans d’emergència previstos deixen moltes preguntes sense respondre sobre la taula.

Article publicat al número 465 publicación número 465 de la Directa