És innegable que vivim en temps d’emergències i llindars de no retorn. Això justifica una extensió de les tecnologies de generació elèctrica renovable centralitzada en les mans de sempre, sense debat social i sense donar respostes a l’altura dels impactes que origina? La resposta és no, i aquí van alguns motius.
En primer lloc, perquè aquest marc mental no ens ajuda a afrontar la crisi polièdrica en què ens trobem immerses. Amb l’excusa de l’emergència climàtica, s’està pressionant per a obrir nous nínxols d’acumulació de capital en detriment d’empitjorar altres arestes del problema general, que són equiparables en importància.
Segon, les renovables no redueixen automàticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). L’Agència Internacional de l’Energia afirma que la demanda basada en derivats del petroli i el gas continuarà creixent fins, com a mínim, el 2050. L’electricitat d’origen renovable s’està limitant a ser el complement d’un consum energètic en expansió contínua.
Tercer, a Catalunya, la generació d’electricitat representa el 10,1 % de les emissions totals; el transport, el 34 % (ports i aeroports acaparen el 18,2 % del total); la indústria petroliera, el 7,5 %; la construcció i altres indústries, el 18 %; els residus, el 9,5 %. Així doncs, per una banda, tenim que, globalment, les renovables no estan reduint les emissions mentre no baixi la demanda d’energia i, per altra, que hi ha sectors tant o més emissors que el de la generació, als quals no hi ha cap intenció de posar fre. Llavors, exactament, de quina urgència estem parlant?
Deixem d’infantilitzar territoris que pateixen des de fa dècades empobriment i conversió en perifèries sacrificables. El que estan fent les plataformes locals d’oposició al corró renovable és legítim i necessari, estan exigint uns mínims de democràcia i obren la porta a les preguntes que ens fem des dels principis de la sobirania energètica: quina energia necessitem, quanta i per a què?
Caldrà prioritzar i haurem de decidir com a societat, de la manera més democràtica possible, què necessitem i què deixem de sostenir energèticament
Tot això implica que hem de dir no a les renovables i continuar cremant fòssils i fissionant urani per produir electricitat? És clar que no! Aprofitem aquesta pausa que han aconseguit les lluites per tenir aquest debat. L’escenari que se’ns obre és que s’acaba l’abundància d’energia barata i de materials. Caldrà prioritzar i haurem de decidir com a societat, de la manera més democràtica possible, què necessitem i què deixem de sostenir energèticament: prou ampliacions d’autopistes, ports i aeroports, penalitzar el comerç de llarga distància de productes i serveis que es puguin relocalitzar, l’impuls de la mobilitat sostenible (trens, busos, carsharing, reduir la mobilitat per motius laborals), el decreixement radical del turisme, de la indústria petroquímica, de la militar… I això són uns pocs exemples pensats des de l’emergència, hi ha molt més per fer.
I mentre estem aturades sense omplir camps i boscos amb plaques i aerogeneradors, podem anar avançant una altra feina que també és necessària: a Catalunya tenim més de 27.000 hectàrees de cobertes hàbils per a la col·locació de fotovoltaica,
i unes 33.000 més de zones degradades que es poden aprofitar sense conflictes. Per què no estem començant per aquí?
És evident que el que s’està prioritzant és el retorn ràpid de les inversions, no pas la lluita contra l’emergència climàtica. Així que deixem de jugar al seu joc. Si, en nom de la urgència i el possibilisme, ens limitem a reproduir opressions i a optar per solucions que no vagin a l’arrel dels problemes, aquest serà un mal inici per a una transició ecosocial que sigui justa, il·lusionant i emancipadora per a la majoria de la societat.
