Demà mateix el govern de l’Estat espanyol podria ordenar que el Salvament Marítim deixi de dependre del comandament únic de la Guàrdia Civil i dediqui al rescat d’embarcacions de persones refugiades els mateixos recursos que dedica a socórrer vaixells d’esbarjo. Demà mateix podria donar l’ordre als comandaments policials perquè el compliment de la legislació d’estrangeria a les fronteres es realitzi sota la més estricta observança dels drets humans de les persones en moviment, i evitar així les devolucions en calent o assassinats com els de Melilla o el Tarajal (a Ceuta), o la deportació il·legal de nens al Marroc. Demà mateix es podrien ampliar el nombre d’oficines d’estrangeria en les quals poder sol·licitar asil, així com el nombre de funcionariats dedicat a fer les entrevistes, i evitar així que les persones passin mesos en uns llimbs jurídics i amb enormes dificultats per accedir als drets més bàsics, enfrontant situacions d’exclusió, explotació i discriminació.
D’ençà que la Comissió Europea presentés l’any 2020 la primera proposta del Pacte de Migració i Asil, i durant tot el període de negociacions, s’ha intentat convèncer a la ciutadania, a les organitzacions socials, i a les mateixes persones migrants i refugiades de què la Unió Europea i els seus estats membres no tenen capacitat econòmica ni organitzativa per a gestionar l’arribada dels qui fugen a la recerca de refugi. No obstant això, totes hem vist com en pocs dies els governs de la majoria de països europeus es posaven d’acord per tirar endavant la Directiva de Protecció Temporal per tal de facilitar el creuament de les fronteres a les persones ucraïneses que fugien de la invasió russa del seu país i per brindar un acolliment digne que es va gestionar en temps rècord. L’acollida i protecció de les persones refugiades és un deure dels estats que han signat i ratificat les diferents normatives internacionals per protegir les persones refugiades, però és, sobretot, una qüestió de voluntat política.
Ara és el moment que les organitzacions de la societat civil i els partits polítics compromesos amb la defensa dels drets humans pressionin al govern de l’Estat espanyol perquè, en la transposició de la legislació europea al dret intern, s’aprovi la versió menys nociva del Pacte. Després que els diferents reglaments siguin aprovats per les instàncies europees, s’iniciarà un període perquè els estats membres adaptin la seva legislació nacional a la nova normativa europea. En aquest procés, els estats encara tenen un petit marge que poden utilitzar per assumir els postulats més problemàtics del Pacte o, per contra, per intentar deixar de costat els aspectes que més obren la porta a les vulneracions greus de drets i que més han estat criticats per expertes i organitzacions socials.
