“No és estrany que algunes dones siguin violades”. “És impossible violar una dona tan viciosa”. “Què busca una dona amb malles i tanga als Sanfermines?”. “I, suposant que hagués estat forçat, des de quan un pot violar una puta?”. Aquests són alguns dels esgarrifosos comentaris que es van difondre a El Daily Stormer, una pàgina web feixista i germana bessona de la estatunidenca, The Daily Stormer. Les etzibades emetien un particular judici contra la noia de 18 anys que va ser violada en grup durant la matinada del 7 de juliol del 2016 a Pamplona durant les festes de San Fermin, pel grup d’homes que s’autoanomenava La Manada, format per José Ángel Prenda, Alfonso Jesús Cabezuelo, Ángel Boza, Antonio Manuel Guerrero i Jesús Escudero.
Jauría, la ficció documental dirigida per Miguel del Arco i escrita per Jordi Casanovas, a partir de les transcripcions del judici del cas, es presenta actualment al Teatre Romea de Barcelona, on es podrà veure fins el 5 de maig. Després, l’equip artístic i el repartiment de luxe, format per Ángela Cervantes, Carlos Cuevas, David Menéndez, Quim Àvila, Artur Busquets i Francesc Cuéllar, continuaran amb la gira per diferents espais escènics de Catalunya que ja van iniciar abans de presentar-se a la capital catalana. La ronda de presentacions va donar el tret de sortida a mitjans de febrer al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat i culminarà el 8 de juny al Teatre Principal de Terrassa.
El poder del teatre per a la transformació emocional
Casanovas i Del Arco han recuperat un muntatge teatral que va emergir a Madrid, a principis del 2019, gestat a l’espai El Pavón Teatro Kamikaze, que va ser presentat a països com l’Uruguai, Costa Rica o l’Argentina. Al temps que girava, la funció va rebre reconeixements com ara el XVI Premi Nacional de Cultura Contra la Violència de Gènere, atorgat pel Ministeri d’Igualtat de l’Estat espanyol, el premi Ercilla a la Millor Creació Dramàtica o el Max a la Millor Obra de Teatre de l’Any i a la Millor Adaptació.
“Jauría no deixa de ser un homenatge a la supervivent perquè, si no hagués estat prou convençuda i acompanyada per la seva família, segurament hagués acabat retirant la denúncia per estalviar-se reviure el trauma”, sosté Casanovas. En detriment d’altres espais culturals, Casanovas va apostar pel Kamikaze perquè, tal com explica, sabia que tractarien el text amb cura i rigor. “Jo ja havia escarmentat amb Ruz-Bárcenas [obra de 2014 sobre la corrupció al voltant del Partit Popular] quan la vaig enviar a tots els teatres de Barcelona i només em van donar el vistiplau al Teatro del Barrio de Madrid”, confessa amb un to inundat pel realisme de qui ha picat moltes portes. Ara bé, reconeix que li hagués agradat que el muntatge madrileny hagués arribat a Catalunya, però per sort o per desgràcia no ha estat fins cinc anys després de l’estrena que ho ha aconseguit amb una posada en escena que, “encara que sembli extraordinari, en alguns aspectes és millor que l’anterior”.
“’Jauría’ no deixa de ser un homenatge a la supervivent perquè, si no hagués estat prou convençuda i acompanyada per la seva família, segurament hagués acabat retirant la denúncia per estalviar-se reviure el trauma”, sosté Casanovas, autor del text
Remuntant-nos a la gènesi del projecte, Casanovas va començar l’escriptura l’hivern del 2017, a partir del moment que els diaris van publicar les declaracions del judici que va tenir lloc a l’Audiència Provincial de Navarra. “Mentre estava immers en la lectura, em vaig adonar que hi havia expressions de les persones reals que dotaven el material d’una naturalesa molt teatral”, explica el dramaturg. Quan encara no havia sortit la primera sentència ja tenia enllestida una versió en la qual anava incorporant les que que es van produir durant els recursos presentats contra la decisió juidical inicial.
Segons l’autor de Jauría, Miguel del Arco ha plantejat la peça com si fos una partitura musical. “L’espectacle, malgrat que versa sobre uns fets passats, es trasllada al present i està concebut com un cos poètic i una reconstrucció emocional, la qual cosa és contrària a brindar una estructura teatral àrida”. Pel que fa a la preparació dels actors i l’actriu, com que les fonts documentals en què es basa el drama no necessàriament són rèpliques entre sí ni responen a un flux mental coherent, el procés memorístic és bastant enrevessat. El resultat és un text molt tècnic, que explora la reiteració i un nivell d’intensitat que als acusats i a la denunciant els mancava a l’hora de declarar davant dels jutges.
Casanovas no s’atreveix a traçar-se objectius que s’enfoquin a la transformació social i tampoc creu que Jauría hi hagi contribuït. No obstant, si afirma ser conscient del poder que atresora el teatre a l’hora de causar un impacte emocional en l’espectador. En aquest sentit, rememora una de les funcions que van tenir lloc a Madrid –a posteriori s’organitzava un col·loqui que solia durar fins les tantes de la nit– en què va assistir la mateixa fiscal del cas, Elena Sarasate, juntament amb una cinquantena de persones relacionades amb el món de la justícia, no acostumades a veure la seva feina reflectida damunt d’un escenari.
El vincle professional que uneix Jordi Casanovas i Miguel del Arco ve de lluny. Tant és així que El Pavón es va inaugurar amb Idiota, una obra seva que dirigia Israel Elejalde, un altre dels socis de la companyia. A partir d’aquest moment, els dos van tenir bona sintonia. “Vaig rebre amb felicitat poder estrenar un teatre que, malgrat ser privat, va néixer amb una vocació i unes dramatúrgies pròpies d’un teatre públic”, assegura Casanovas. Del Arco ja donava mostres de la seva manera de treballar, basada en el teatre Verbatim –una modalitat artística que es fonamenta en testimonis reals– i quan va saber que havia escrit Jauría de seguida li va demanar si podia llegir la peça.
Al llarg del procés creatiu, el dramaturg va voler mantenir-se fidel a les transcripcions, “perquè es forja un codi potent amb el públic quan aquest sap que les paraules van ser dites i, alhora, adquireixen un to colpidor”. El pacte de versemblança es reformula i tothom és més crèdul envers el que passa damunt de l’escenari. No obvia, però, que la reordenació del text i l’elaboració dels diàlegs, en el fons, responen a una construcció fictícia. “Hi ha frases que resulten increïbles, la gent es posa les mans al cap quan pensa que s’han pronunciat en un judici. Si hagués optat per la ficció, els fragments dantescs haurien de desaparèixer”, insisteix Casanovas.
“Hi ha frases que resulten increïbles, la gent es posa les mans al cap quan pensa que s’han pronunciat en un judici. Si hagués optat per la ficció, aquests fragments dantescs haurien de desaparèixer”, insisteix Jordi Casanovas
El fet que es tracti d’una història verídica va empènyer a l’equip a contactar, abans que res, amb la família de la víctima per procurar que l’obra no es convertís en una font de dolor afegit. Un cop van comptar amb la seva aprovació, van tirar endavant el projecte, aclarint-los quin seria l’enfocament. “La missió principal de la funció no és reproduir el judici, sinó més aviat –a partir de les declaracions i les transcripcions que se’n van emanar– disseccionar la naturalesa d’un pensament masclista que condueix els agressors a pensar que no han actuat de forma reprovable”, apunta el dramaturg. Per altra banda, assegura també que, a través de l’obra, va pretendre examinar un sistema judicial que revictimitza la declarant a qui la decisió d’interposar la denúncia la fa tornar a viure un periple massa complicat.
La credibilitat, el consentiment i la resistència al centre de la diana
El judici del cas de La Manada –en el qual van quedar exposats conceptes clau com la credibilitat, el consentiment, la resistència, la violència sexual i la masculinitat tòxica– es va celebrar el novembre del 2017 a l’Audiència Provincial de Navarra. La sentència, del 26 d’abril del 2018, que condemnava els acusats per un delicte continuat d’abús sexual –i no d’agressió sexual tal i com demanava la Fiscalia– a nou anys de presó, va provocar indignació i un profund descontentament social per part de grups feministes, juristes i un sector important de la classe política i la societat. El tribunal va argumentar que no existia violència ni intimidació –requisits que al Codi Penal aleshores vigent eren necessaris per a una condemna d’agressió sexual–, però sí que va aplicar l’abús agreujant, prenent en consideració que els agressors van aprofitar-se d’una situació de superioritat que va coartar la llibertat de la víctima.
Moltes dones es van unir en una onada de manifestacions multitudinàries clamant consignes com “Germana, jo sí que et crec”, “No és abús, és violació” o “Aquí està la teva manada”, la qual cosa va posar en evidència la sororitat, així com la fúria organitzada, i va estructurar un discurs coral de protesta en contraposició al circ mediàtic que es va derivar del cas. La irritació popular envers el que es va interpretar massivament com una esquerda del sistema judicial va adquirir encara més força quan, el 21 de juny del 2018 la mateixa Audiència navarresa va concedir la llibertat provisional als inculpats sota una fiança de 6.000 euros fins que la condemna no fos ferma. L’acusació hi va recórrer en contra, però el recurs va ser desestimat.
Arribats al Tribunal Superior de Justícia de Navarra, totes les parts van presentar els recursos corresponents contra la polèmica sentència del mes d’abril i l’òrgan va ratificar-la. Rafael Catalá (PP), en aquell moment el ministre de Justícia del Govern espanyol, fins i tot va plantejar una reforma del Codi Penal davant el dubte de si els delictes sexuals estaven tipificats correctament. Aquesta revisió la va encomanar a la Comissió General de Codificació, un grup d’expertes que, malgrat reconèixer la dificultat de recollir a la llei conductes molt dispars –des de tocaments fins a l’assetjament al carrer, passant per penetracions amb intimidació–, va proposar substituir el terme “abús” pel d’“agressió”, atenent les demandes de l’opinió pública, però sense oblidar les garanties d’un procediment penal.
El Tribunal Suprem va tenir l’última paraula i va decidir revocar les sentències anteriors, determinant que els fets dels Sanfermines de 2016 va ser una violació en grup. Els magistrats van elevar la condemna als autors de 9 a 15 anys després d’aplicar dos agreujants. El primer, el tracte vexatori que va rebre la víctima no només perquè patís penetracions bucals, vaginals i anals simultànies, sinó també per l’ostentació que en van fer els violadors mentre gravaven les pràctiques sexuals en vídeo. El segon, l’actuació conjunta de dues o més persones.
A les seves conclusions, l’alt tribunal va determinar que la denunciant, com a conseqüència de trobar-se atrapada en una situació d’intimidació i indefensió absoluta –motivada pel fet de produïr-se portal ocult, estret i sense sortida al qual van introduir-la per la força–, va adoptar una actitud de sotmetiment envers els actes sexuals que se li exigien, i en cap cas de consentiment. El Suprem, a més, va deixar constància de l’error de l’Audiència de Navarra a l’hora de qualificar els fets com un únic delicte continuat. Donada la pluralitat d’agressors, així com d’agressions sexuals, el correcte hagués estat considerar els membres de La Manada autors i partícips de múltiples delictes d’agressió sexual.
Fugir del relat mediàtic legitimador del “terror sexual”
En l’àmbit personal, Jordi Casanovas tenia la sensació que, quan el cas de La Manada va esclatar a l’esfera pública i a determinats programes de periodisme televisiu, es resolia normalment a base de clips de pocs minuts o de tertúlies. L’absència d’una reflexió intensa i la tendència a banalitzar la barbàrie, recorrent a l’espectacle i, per tant, creuant totes les línies vermelles, l’inquietava. Amb l’ànim de fugir de les pràctiques sensacionalistes –que consistien, per exemple, a difondre declaracions dels cinc membres del sense contrastar ni brindar-ne context, cosa que produïa distorsions–, a Jauría s’ha procurat aportar una mirada profunda i crítica. Al cap i a la fi, el públic contempla una hora i mitja de funció que és el resultat de quatre mesos de dramatúrgia i dos mesos d’assajos. L’autor teatral explica que, d’entrada, no creia que fos possible muntar una obra, perquè considerava que ja s’havia dit tot als platós de televisió, als diaris i a les ràdios. Però anava errat: des dels mitjans de comunicació s’estaven quedant a la superfície, en lloc de destapar el rerefons del problema.
El panorama mediàtic i jurídic, van construir al voltant del cas de La Manada un relat simplista i melodramàtic en el qual van legitimar l’anomenada “disciplina del terror sexual” que, per definició, s’exerceix sobre el “cos dòcil” femení. El terror sexual, en lloc de responsabilitzar els agressors, el desig dels quals s’entén que és intrínsec i irreprimible, va traslladar la culpa a la supervivent per haver-se posat en risc a l’espai públic. Tal i com recorden Beatriz Gimeno a l’article ¿A quién estamos juzgando?, publicada a Contexto y Acción l’any 2017, i María Angulo a l’assaig acadèmic Subjetividad y violación social. El caso de La Manada (Universitat de Saragossa, 2019), “Si no vols que et violin, no somriguis, no surtis de festa, no tornis sola a casa de nit, no t’excedeixis amb l’alcohol, no provoquis vestint-te amb una minifaldilla, no seguis en un banc com si sentissis ploure, no encetis una conversa amb desconeguts ni te’n vagis a un bar amb ells. No ho oblidis: els homes són un perill, mantingues el teu honor, el carrer no és el lloc que et pertoca”.
Agustín Martínez Becerra, advocat defensor de quatre dels acusats, va protagonitzar titulars i portades amb declaracions que es va emetre durant el procésjudicial per tal de desacreditar la versió, l’actuació i inclús el caràcter de la víctima. Aquesta n’és un exemple: “Es tracta d’una relació sexual consentida i no d’una violació, perquè ella no va dir que no, ni va cridar, ni es va resistir, remetent-nos a les imatges gravades amb el mòbil i al fet que, actualment, la jove continua amb la seva vida d’estudiant, marxa de viatge, acudeix a festes i publica fotografies a Facebook com la de la samarreta amb el lema ‘Hagas lo que hagas, quítate las bragas’”.
Jordi Casanovas, al segon acte de ‘Jauría‘, presenta un gir de guió, en el qual la declarant encarna la fiscal i els agressors es posen a la pell dels advocats defensors, donat que persegueix evidenciar l’atac sense escrúpols que la defensa va dirigir a la intimitat de la víctima
L’estratègia de Martínez Becerra obeïa a agafar-se a la subjectivitat per mostrar una noia que no controlava les seves emocions i, de retruc, tampoc la seva sexualitat. En comptes de focalitzar el discurs en la resiliència de la denunciant i en la violència estructural del patriarcat, es va qüestionar la seva credibilitat perquè se suposa que la víctima no pot esbargir-se i ha d’enfonsar-se a la misèria. “Perquè… si és tan greu, com és que no s’ha mort? Potser, en realitat, no li ha desagradat tant?”, es preguntava Beatriz Gimeno, teixint un joc d’estil en què es dissocia d’ella mateixa. I és arran de les sospites, la desconfiança i la vergonya, instal·lades a la maleta de la supervivent, que trepitja fort la cultura de la violació per culpa de la qual es veu obligada a demostrar que és innocent.
Jordi Casanovas –al segon acte de Jauría– presenta un gir de guió, en el qual la declarant encarna la fiscal i els agressors es posen a la pell dels advocats defensors, donat que persegueix evidenciar l’atac sense escrúpols que la defensa va dirigir a la intimitat de la víctima. La seva intenció també és que el públic adverteixi que la fiscal va liderar una acusació intel·ligent i ben argumentada i, al mateix temps, no va dubtar en cap moment del relat de la supervivent. “El canvi de rol que assumeix l’actriu li permet redimir-se del procés agònic pel qual ha transitat”, afegeix Casanovas.
Els límits ètics es van sobrepassar fins al punt que un detectiu privat l’havia vigilat en la quotidianitat per investigar si el seu comportament responia als símptomes d’algú que pateix estrès posttraumàtic. Per contra, els antecedents dels violadors es van arribar a no tenir en compte. Tot i que al grup virtual que compartien els amics s’hi intercanviaven converses en les quals planejaven les violacions, el jutge no va admetre missatges de WhatsApp com a prova, missatges com aquests: “Tengo reinoles (rohypnol) tiraditas de precio. Para las violaciones”. “Hay que empezar a buscar el claroformo, los reinoles, las cuerdas… para no pillarnos los dedos porque después queremos violar todos”. “Violaría una rusa que vea despistada y palizón a un niño de 12 años inglés. 2-0 y pa casa”. Així doncs, va quedar palès que s’aplicava una doble vara de mesura que, en certa manera, contribuïa a exculpar i humanitzar els acusats. Martínez Becerra, com si intentés justificar-los, es va lluir comentant detalls personals: “No són model de res. Poden semblar imbècils, pallussos, infantiloides, simples i primaris, però són bons fills i estimen la seva família”.
La cobertura de la premsa de successos van perpetuar una ideologia sexista i uns personatges que reforçaven estereotips de gènere i imaginaris heteropatriarcals. En un intent per recolzar la supervivent, María Angulo afirma que certs mitjans van decantar-se per construir un subjecte femení passiu enfront de la violència, infantilitzat, ingenu, sentimental, no racional i caracteritzat per la relació amb la seva família. Un article en format epístola firmat per Andros Lozano a El Español, titulat Querida chica de San Fermín: no te culpes, yo sí te creo, exemplifica dos trets: el paternalisme i la dicotomia de la dona definida com a puta o santa i, en el cas que ens ocupa, com una Lolita o una caputxeta vermella. Els agressors, en canvi, representen la figura del monstre i del llop i, per tant, encarnen el component animal i la irracionalitat.
El dramaturg pretén destruir aquesta barrera per posar en relleu que els abusadors són humans que, culturalment, han estan construïts en el patriarcat com tothom. “No gosaria afirmar que ‘Jauría‘ és un manifest. En lloc d’una veritat, m’interessa que el públic s’endugui interrogants”
Precisament, Jordi Casanovas observa que quan es produeix un crim d’aquestes dimensions, la massa espectadora, lectora i internauta transforma els autors del delicte en monstres i s’hi desentenen, desplaçant-se a una àmplia distància d’ells. Tot i això, el que pretén el dramaturg és destruir aquesta barrera per posar en relleu que els abusadors són humans que, culturalment, han estan construïts en el patriarcat com tothom. “No gosaria afirmar que Jauría és un manifest. En lloc d’una veritat, m’interessa que el públic s’endugui interrogants. Veure quina part nostra podria coincidir amb els agressors, justificar-los, si fossin amics o coneguts, i consentir un tracte inhumà envers les dones”, reflexiona. A l’autor teatral se li va passar pel cap aquesta idea perquè la víctima havia anat a fer un tomb amb els cinc. Automàticament, es va adonar que el pensament era masclista, donat que estava qüestionant la voluntat d’una dona, i el va capgirar. A continuació, es va preguntar perquè li havia irromput una idea “tan casposa” en la seva ment quan estava clar que no volia pensar-hi.
Casanovas, tot i assenyalar que el consentiment és difícil de definir per a una majoria, en fa una al·legoria que li facilita el camí: “A vegades, el perruquer ens talla els cabells diferent de com ho havíem demanat i callem. No sabem si ho està fent de bona o mala fe. Podríem dir-li que no ho fes així, però marxem una mica moixos, ja que hem pagat per un tall de cabell que no volíem. Ens quedem bloquejats, perquè hi ha uns codis, a partir dels quals funcionen els perruquers, que desconeixem i per això no ens arrisquem a replicar”. Passada la tempesta, el major triomf per al dramaturg és que els espectadors de Jauría experimentin una catarsi. Que empatitzin amb el bloqueig de la víctima. Que facin un exercici de desconstrucció per evitar caure en la trampa de jutjar la supervivent.
