S’acosta la fred i a la muntanya tothom corre a proveir-se del que pot. Les cabres van boges darrere els aglans, el ratpenat que s’ha instal·lat a passar l’hivern a les bigues del corral arreplega insectes i el ratolí que –de moment– ha sabut escapolir-se dels gats em roba el gra de les cabres quan es pensa que no el veig. L’hivern és llarg, em diu cada any un pagès de la vall, i del seu consell omplim el paller d’herba per si l’hivern a més de llarg, és massa sec o massa plujós.
A les botigues corren les notícies sobre els problemes d’abastiment d’alguns productes de cara a la campanya de Nadal i encara no hem fet ni la castanyada. Sembla que costarà que arribi el paper i el cartó (i amb ell les capses i paneres) i els comercials van corrents amunt i avall avisant que, malgrat els mesos de marge, potser enguany es quedaran sense algunes coses.
També hi ha problemes d’abastiment amb el vidre, la fusta i alguns metalls i minerals. A més del ja conegut cas dels microxips (en part derivat de les anteriors), i tot plegat sumat a l’encariment vertiginós del preu del contenidor marítim, del preu de la llum i de la benzina.
La intuïció que tot ha de petar es barreja amb la culpabilitat de ser nosaltres qui ho farà petar
Vivim amarats de la sensació que tot petarà i que hi ha un col·lapse per venir i és clar, totes aquestes notícies –sobretot quan venen totes juntes– no ajuden a percebre-ho d’una altra manera. Les imatges de la sèrie El col·lapse (2019) ens van resultar terriblement familiars quan va començar la pandèmia als supermercats i ara fa unes setmanes a algunes benzineres angleses. Entomem amb certa passivitat l’allau d’informes científics alertant dels perills de l’escalfament global i la constatació desesperant que la política avança gairebé sempre en direcció contrària, i així doncs la intuïció que tot ha de petar es barreja amb la culpabilitat de ser nosaltres qui ho farà petar.
A l’altra banda, tot un corrent de tecno optimistes ens diuen que no passa res, perquè a tot se li trobarà una solució tecnològica, que la inventiva humana i els avenços tecnològics són capaços de sobreposar-se als imprevistos i que, malgrat els malgrats, podrem seguir fent vida normal (sigui el que sigui). I no puc evitar creure que potser tenen part de raó perquè és cert que tenim el coneixement i la capacitat d’innovar, però el fet que les nostres vides –les nostres maneres de viure– s’hagin construït sobre la base de recursos finits no és pas gaire esperançador. I no parlo només dels combustibles fòssils i dels cotxes i el transport: els fertilitzants químics que fan d’adob per a l’agricultura intensiva (la que alimenta mig planeta) es fonamenten també en recursos finits (el fòsfor del Sàhara, especialment).
Potser no petarà tot, o almenys no d’una manera catastròfica ni apocalíptica, però és francament difícil imaginar que la nostra manera de viure serà la mateixa d’aquí a unes dècades. En aquest va-i-ve d’incerteses tinc el desig secret que els problemes d’abastiment siguin prou grans per a fer-nos deixar de comprar coses que vinguin de l’altra punta del món. Sé i soc conscient que potser no està bé voler-ho, ja que una crisi mundial pot dur efectes desastrosos a les vides de molta gent, sobretot a la societat urbana desvinculada de la terra (la que depèn del mercat global per omplir el rebost), però no puc deixar d’anhelar una mica de xarbotada al transport, la justa per fer-nos tancar el web i tornar a comprar a les botigues del barri o del poble, la justa per preocupar-nos del que mengem, vestim o fem. La justa per fer-nos veure que la terra val més essent terra que no pas asfalt.
Tinc el desig secret que els problemes d’abastiment siguin prou grans per a fer-nos deixar de comprar coses que vinguin de l’altra punta del món
Ho espero venint d’una sotragada perquè submergits com estem al consumisme, tinc poca fe en els canvis moguts per la nostra voluntat (de la pandèmia n’havíem de sortir millors). I és que jo volent una vida senzilla entre cabres, senglars i esquirols, em trobo sovint necessitant més coses de les que necessitaria, comprant on penso que no hauria de comprar i obviant molts dels impactes (que sé o intueixo) d’allò que consumeixo.
Així doncs, em miro les notícies i escolto a la gent de les botigues lamentant-se mentre vaig pensant si una sacsada en les cadenes de distribució a escala mundial serà prou per fer-nos consumir –i produir– local, ho penso i ho desitjo una mica perquè crec que això seria beneficiós pel planeta en termes climàtics i perquè també seria una manera de repartir la riquesa al nostre entorn: si els preus han de pujar, almenys que els beneficis es quedin al veïnat. Potser no sabrem fer un canvi brusc sense una sotragada, però també és cert que moltes d’aquestes coses les hauríem de poder fer abans de l’impacte, si arriba. Com en el conte d’en Pere i el llop, cada vegada fem menys cas dels avisos, però vingui o no vingui el llop, l’hivern s’acosta i com totes les bèsties a la tardor, val més anar-nos preparant; mai és tard per començar a canviar allò que consumim o per aprendre a fer un hort. Potser no ens salvarà de res, però ens farà la vida més bonica: la nostra i la del nostre entorn.
