Amb la seva extinció territorial, l’organització extremista es veu forçada a tornar a la guerra de guerrilla però manté milers d’efectius a Síria i l’Iraq, on el context l’afavoreix
Oriol Andrés Gallart | @oriolandres
Costa habituar la mirada al paisatge de la Raqqa alliberada. Entre la pols que tot ho envolta, s’imposen innombrables edificis amb els sostres enfonsats i gruixudes cobertes de ciment doblegades com si fossin de cartró, amb l’esquelet de ferro a la vista. Aquest patró es repeteix i permet traçar el mapa del territori arrabassat a l’organització extremista Estat Islàmic per part de la coalició internacional i els seus aliats regionals, tant a Síria com a l’Iraq.
La major part de la destrucció es deu als bombardejos aeris liderats pels Estats Units. En ciutats com Mossul o Raqqa, on la resistència gihadista va ser més fèrria, l’ànsia per aconseguir èxits ràpids es va traduir sobre el terreny en campanyes de bombardejos indiscriminats que van enterrar sota les runes centenars de famílies. Segons ha denunciat Amnistia Internacional, van ser milers els civils sirians i iraquians que van morir pels atacs de la coalició i els seus aliats; unes víctimes que, a més, han quedat sepultades en la negativa internacional a reconèixer-les.
Gairebé un any i mig després del seu alliberament, més d’un 60% de la ciutat de Raqqa segueix devastat, ara en mans de les Forces Democràtiques Sirianes –la milícia kurdoàrab que controla el nord-est de Síria. La que va ser capital de l’autoproclamat califat agonitza per la lentitud de la reconstrucció, la carència de serveis bàsics i la inseguretat. Greuge per la negació de veritat i reparació, absència de present i futur… Una combinació que, sumada a la forta càrrega ideològica que va rebre la població durant almenys quatre anys de califat, adoba un terreny fèrtil per al ressorgiment de l’organització gihadista.
Així doncs, no resulta difícil imaginar-se cares estupefactes, sornegueres o indignades a Raqqa quan Donald Trump va assegurar que Estat Islàmic havia estat derrotat i, per tant, les seves tropes a Síria –uns 2.000 efectius– podien tornar cap a casa. Missió acomplerta. Res més lluny de la realitat, com s’ha encarregat de recordar-li el seu cercle més proper. És cert que el territori del califat –que va arribar a tenir la superfície del Regne Unit– s’ha extingit. Però, com bé explicava el general Joseph L. Votel, cap del comandament central dels Estats Units, el grup gihadista podria reaparèixer ràpidament a Síria si no se li aplica una pressió sostinguda. En concret, segons assegurava un informe del Pentàgon, podria estar de nou actiu a Síria en un període d’entre sis i dotze mesos i guanyar territori.
Segons diverses estimacions, Estat Islàmic comptaria encara amb més de 10.000 membres en el seu antic territori
Segons diverses estimacions, Estat Islàmic comptaria encara amb més de 10.000 membres entre Síria i l’Iraq. La seva xarxa de combatents, fonts d’informació i contrabandistes segueix activa, asseguren veus expertes. I l’anunci de Trump els ha donat ales. Des que va tenir lloc, a Raqqa i als seus voltants els atacs per part de cèl·lules clandestines de l’organització han augmentat. Però en regions com Anbar, a l’oest de l’Iraq, ja el 2018, l’investigador Michael Knights va comptabilitzar 15 intents d’assassinat mensuals de líders locals durant els primers 10 mesos de l’any. Aquesta pràctica de l’extremisme ja apuntava el seu retorn cap a tàctiques de guerrilla. I els dona bons rèdits, ja que mina la confiança de la població en la capacitat de l’Estat de protegir-los, a la vegada que acosta el jovent de nou cap al grup gihadista.
Tampoc en això estan innovant. Fa una dècada, els Estats Units ja van donar per morta l’organització, que llavors es deia Estat Islàmic de l’Iraq i que havia nascut en resposta a l’ocupació americana d’aquell territori. Li quedaven llavors uns 700 membres, però durant els anys següents, entre assassinats, segrestos, emboscades i raids selectius, van anar reconstruint l’estructura i esperant el moment ideal per retornar.
Ara, com llavors, a Síria i l’Iraq l’erradicació del grup no es preveu fàcil. A Síria, a les nombroses incerteses ja mencionades se suma la desconfiança de part de la població àrab envers una autoritat kurda del nord-est del país, sobretot quan compta amb el suport de l’enemic estatunidenc. I hi ha el risc real que en un futur no llunyà sigui el règim d’Al-Assad qui recuperi el control sobre la regió. Com escrivia l’investigador Joshua Landis, la regió de Jazeera –la més gran de la Federació Democràtica del Nord de Síria– “està emmarcada amb minories, ètniques i religioses. […] Sempre ha estat un desafiament per als governants, fossin una franquícia otomana o de Damasc”.
A l’Iraq, en canvi, l’absència del govern central a bona part del país és notòria, com es va fer patent en les protestes de l’estiu passat a Bàssora (una ciutat de majoria xiïta). Tanmateix, a les zones de majoria sunnita és fàcil que aquest abandó es pugui instrumentalitzar amb biaix sectari en benefici de l’extremisme islamista. Sobretot perquè transcorre en paral·lel a uns judicis contra els suposats afiliats gihadistes que no compten amb garanties i que fan tuf de venjança. Les represàlies s’estenen als familiars dels suposats membres de l’organització. Se sembra en els infants la llavor del greuge.
Costa, doncs, imaginar la fi d’Estat Islàmic, que a Europa compta encara amb un gran nombre de simpatitzants. Entre d’altres, perquè és una marca que s’usa en països tan diversos com l’Afganistan, Somàlia, Nigèria o les Filipines. Perquè Estat Islàmic, al cap i a la fi, és una idea que no es pot derrotar només amb les armes.
