Fa tres setmanes que el sindicat Infermeres de Catalunya manté la vaga. Va començar-la alhora que altres sindicats convocaven una aturada de dos dies per a tot el personal sanitari, com a resposta al preacord del conveni col·lectiu de l’Institut Català de la Salut. Un conveni que consideren classista i que no reconeix ni la tasca feta per les professionals ni les necessitats estructurals del sistema sanitari. La vaga del sindicat d’infermeres, per ara indefinida i amb mobilitzacions anunciades per la setmana vinent, es planteja per recuperar drets perduts i adquirir-ne de nous. Laia Marsal, infermera de pediatria d’atenció primària i vicepresidenta del sindicat Infermeres de Catalunya parla de sobrecàrrega i d’insuficient reconeixement per explicar les protestes.
“Hem tingut dues reunions amb el Departament de Salut i ens han dit de manera clara que no volen arribar a cap acord amb el sindicat mentre no parem la vaga, però nosaltres veiem que, primer, hem d’arribar a un acord sobre les línies de treball que presentem per decidir si és suficient per desconvocar la vaga”, explica Marsal. Les propostes d’Infermeres de Catalunya són damunt la taula de la conselleria de Manel Balcells des de finals d’any i, segons se’ls ha comunicat, durant la primera quinzena de gener els donaran resposta. “Ara ens queda veure què en volen fer i com volen negociar-ho”, planteja Marsal, sobre una espera que, tanmateix, no frena les protestes.
Tot preacord de conveni té dos mesos de marge per ser aprovat o no, i aquesta data arriba en dues setmanes. Què teniu previst fer?
La nostra intenció no és que s’anul·li aquest acord de l’ICS. Nosaltres amb aquest marge ja sabem que no tiraran enrere ni canviaran aquest III acord. La nostra reivindicació ve de més enrere: fa molts anys que anem elaborant un llistat de necessitats tant laborals com professionals de les infermeres i hem vist que, tot i arribar 17 anys després de l’últim conveni, aquest acord no resol la gran majoria dels elements que nosaltres reivindiquem. Els sindicats que l’han signat, els majoritaris, no ens tenen en compte. Veiem que no s’estan recollint les competències que va assumint la infermeria i no es desenvolupen els recursos necessaris ni se’ns dona suport ni reconeixement.
Altres sindicats minoritaris van convocar una vaga de dos dies com a resposta a la signatura d’aquest acord per al personal sanitari i a partir del dia 8 de gener les tècniques sanitàries també convocaran una vaga indefinida. Coincidiu en què hi ha temes històrics a resoldre dins el sistema sanitari.
Amb el III acord s’ha vist que hi ha moltes diferències entre les categories professionals. Les nostres reivindicacions també van per elles. Sabem que l’acord afecta totes les treballadores, que moltes de les professions encara compten amb menys reconeixement retributiu i menys acompanyament per part de l’administració amb aquest acord.
“Durant el 2023 fins a 600 infermeres van demanar la baixa col·legial: 600 infermeres o bé han canviat de país i han marxat a treballar a l’estranger o bé s’han dedicat a una altra professió”
Si vam decidir centrar-nos només en una vaga que convoqués infermeria és perquè nosaltres com a sindicat coneixem de primera mà la realitat infermera. Vam fer una enquesta a les infermeres per plantejar quina línia de treball havíem de desenvolupar i se’ns va animar a defensar i centrar-nos en la nostra realitat per poder aprofundir-hi. Moltes de les reivindicacions són conjuntes i afecten també altres categories professionals.
Se sap que en algunes professions en concret afecta de manera més agreujada la càrrega de treball i, com a conseqüència, l’impacte psicosocial. Des de la infermeria se sostenen moltes de les coses que passen als centres sanitaris i això repercuteix en vosaltres. De fet, un estudi de la Fundació Galatea deia que el 63% de les infermeres es jubilaria abans tot i veure repercutit això en la seva pensió de per vida…
La càrrega mental i social que ens emportem les infermeres cada dia comporta això, que moltes companyes valorin en algun moment deixar la professió. És tanta la càrrega que valoren que els costos de la seva salut no van per davant de millores en la seva pensió. És impactant saber que durant 2023 fins a 600 infermeres van demanar la baixa col·legial: 600 infermeres o bé han canviat de país i han marxat a treballar a l’estranger o bé s’han dedicat a una altra professió.
Cal sumar-hi les jubilacions. El 38% de les infermeres en actiu tenen més de 50 anys i només un 21% en té menys de 35…
Ja veiem que no hi haurà recanvi i això passa perquè el sistema no està oferint a les que van sortint de les universitats ni bons contractes ni bones eines perquè tinguin ganes de continuar en aquesta professió.
“Necessitem enfortir l’atenció primària. És la primera línia d’actuació del sistema sanitari i si es debilita, es debilita tot el sistema”
Som un dels llocs on millor es forma en infermeria. Les nostres infermeres estan molt ben valorades i van molt buscades i elles ho tenen clar i per això demanen reconeixement. Si no se’ls dona, acaben buscant altres opcions i això fa que a poc a poc el dèficit no es pugui suplir. Les institucions han de saber que les infermeres són bàsiques per sostenir el sistema sanitari. Cal cuidar-les.
Sobre l’èxode laboral, el 2018 es deia que calien 17.000 infermers més només a Catalunya per arribar a la mitjana recomanada per l’OCDE. El 2022, el Col·legi d’Infermeres ja assegurava que el dèficit era de 25.000 professionals a Catalunya tot i que el conseller de Salut parlava d’11.000 infermeres. De quina manera la manca de treballadores influeix en la feina?
Estem atenent per damunt de les nostres possibilitats. Assumir més competències, com hem fet, també implica que la nostra càrrega s’accentua i això no s’avalua. No adequar-se a les ràtios és més sobrecàrrega, però també vol dir que no podem treballar de manera segura. Podem cometre més errors i poden haver-hi més problemes que repercuteixen directament en les pacients.
Com afecta els diferents centres sanitaris?
Necessitem enfortir l’atenció primària. És la primera línia d’actuació del sistema sanitari i si es debilita, es debilita tot el sistema. En fer aquesta funció, són també de retruc les infermeres de l’atenció primària les que han assumit més tasques i més competències. Ho hem fet a més sense un emparament formatiu i legal per a poder desenvolupar algunes tasques que posen en risc les pacients i la professió. Aquest peix que es mossega la cua empobreix els circuits que garanteixen una bona assistència i accés a la salut.
Que l’atenció primària arribi a comptar amb el 25% del pressupost de Salut és una reivindicació històrica.
Des de Salut ens diuen que sí, que han de mirar d’on treure-ho, però que és necessari. A la pràctica no ho fan.
A més d’incorporar més infermeres, destaqueu la necessitat de reconèixer les especialitats. Ara n’hi ha sis de reconegudes (llevadores, familiar i comunitària, salut mental, pediatria, geriatria i infermeria del treball), però només l’especialitat de llevadora és obligatòria per exercir com a tal. Què passa amb les infermeres que s’especialitzen, però no poden ocupar un lloc de treball adequat a l’especialització?
La pregunta que ens fem és si és necessari desenvolupar tot d’eines que enriqueixen i ens fan tenir més qualitat en les nostres cures si a canvi no rebem el reconeixement que necessita la professió. En medicina és imprescindible tenir una especialització per poder exercir. En infermeria no i, per tant, no s’està pensant a augmentar les places ni la formació per incentivar que les infermeres formades es puguin quedar a treballar aquí. Sabem que hi ha molta qualitat de formació en atenció primària i, per exemple, passa que la majoria de les persones que venen a formar-se aquí ho fan des d’altres comunitats autònomes, on sí que està reconeguda aquesta especialitat. Fan el més lògic: formar-se i marxar de nou a casa seva on sí que les reconeixeran.
La reivindicació salarial no és que se us augmenti, sinó que se us pagui segons la categoria que hauríeu de tenir.
Exacte: que si es valora que tenim infermeres de molta qualitat, que se les pagui segons l’especialització. S’estan fent coses molt interessants, però no estan tenint tota la utilitat que podrien arribar a tenir. A més hi ha altres problemes. Les llevadores, que són l’única especialitat que s’exigeix per exercir, estan veient que el III acord els hi portarà problemes per la forma que tenen de treballar. Cada cop estan més precaritzades i no s’adeqüen els volums de feina a les professionals que van sortint de formació especialitzada.
“La cartera de serveis ha augmentat molt i això es veu reflectit en la població diana de les llevadores i en les tasques assumides en el dia a dia”
Torna a passar el mateix: entre jubilacions i les que marxen a treballar fora, els números són molt baixos i no donen l’abast. També perquè cada cop més les llevadores estan assumint moltes més dones i molts més trams d’edat que no pas assumien fins ara. La cartera de serveis ha augmentat molt i això es veu reflectit en la seva població diana i en les tasques que assumeixen dia a dia.
Com funciona l’accés a les especialitats, ara? Hi ha exàmens de competències pendents de fer?
S’ha de tenir en compte que per accedir a l’especialització cal estar un any sencer estudiant per preparar-te per un examen complet. Per moltes no seria possible compaginar-ho amb la feina perquè després, a més, durant dos anys t’has de mobilitzar del teu lloc de treball i també cobrar un salari inferior al que cobres com a infermera a jornada completa. Això és un sacrifici molt gran. Més encara quan, en acabat, veiem com estan aquestes especialitats reconegudes. No és fàcil per les infermeres fer tots aquests passos i si mires el que deixes de fer per poder-te dedicar a l’especialitat… No compensa. Si l’especialització s’incentiva, es promociona, es fonamenta el dia a dia i com ens sentim en els entorns de treball acabarà sent diferent.
Entorns de treball on es fan moltes tasques més enllà de les específiques. Pel que fa a familiar i comunitària, aquesta especialització requereix moltes tasques de coordinació.
Aquestes tasques són les que diem de referències. Són tasques de gestió, investigació, vacunes… Són moltes les referències que estem assumint des d’atenció primària que no es veuen reflectides ni reconegudes i que ens suposen molta càrrega diària. Veiem molt necessari enfortir la prevenció i fer una bona feina de promoció de la salut en tots els àmbits, i això és una tasca comunitària que fem des de l’atenció primària.
“Les infermeres fem moltes tasques que no es veuen directament, però que tenen un efecte molt elevat a escala comunitària”
Si no s’analitza la càrrega de treball que implica tota aquesta tasca i s’actua en conseqüència, això el que fa és que tinguem menys temps per les nostres pacients. Perquè, tot i que quan demanem hora pensem que ho fem al personal mèdic, les infermeres fem moltes altres tasques que potser no es veuen directament, però que tenen un efecte molt elevat a escala comunitària. Hi ha molta feina burocràtica que no es veu i és necessària per poder atendre la població. De fet, la població s’està solidaritzant i està entenent molt el que nosaltres estem demanant. També volen tenir qualitat en el tracte i en el sistema sanitari.
Teniu la sensació que des de les retallades del govern d’Artur Mas, amb Boi Ruiz a Salut, la gent s’ha acostumat a la situació marcada per esperes i mancances?
La gent continua queixant-se, i és normal. Demanem que, a més de queixar-se als hospitals, a les urgències i als centres d’atenció primària, també facin arribar les queixes i les demandes de la manera que toca. És l’única manera que les institucions s’adonin que la població vol ser atesa amb qualitat. La gent es queixa amb raó.
