T’escric aquesta carta perquè ja fa més de 38 anys que convivim, i malgrat això mai ens han presentat oficialment. Sembla una mica increïble, perquè es veu que tant homes com dones et tenim i no ets en un lloc anodí del nostre cos, sobretot per les dones. Però malgrat això, mai m’havien parlat de tu. Ni a casa ni a les classes de SVT (com s’anomenen les ciències naturals al meu col·legi) ni tampoc n’havia sentit parlar mai a cap xerrada de temes feministes. Però des de fa un temps, concretament des que vaig ser mare, penso molt més en tu. Sobretot a la primavera, quan després d’una traca d’esternuts, haig de córrer a fer pipí. Però bé, comencem pel principi.
Per començar, el teu nom. Me costa dir-te sòl pèlvic. Es veu que és el teu nom científicament correcte. Però no vas entrar a la meua vida amb aquest nom. Coses de la substitució lingüística. Així que per a ne jo ets i seràs sempre, el periné. Segurament hauria pogut descobrir-te en condicions i amb el bon nom quan, fa molts anys, una bona amiga me va parlar de com n’era d’important mirar-se a una mateixa amb un mirall per conèixer el propi cos i descobrir el que no ens ensenyarien enlloc. Però no li vaig fer prou cas i em vaig quedar a mig camí. Vam haver d’esperar uns vint anys més per presentar-nos de forma una mica més brusca. Dos embarassos i dos parts. I algunes converses amb altres dones.
La primera em va deixar xocada. Era abans del primer part i me van dir que vigilés, que a l’Estat francès encara se practicava el point du papa. Vaig quedar-me sorpresa, perquè no sabia de què anava el tema. Així que vam investigar per acabar sabent que si durant el part me feien una episiotomia o “m’estripava” havia de vigilar que no me cosissin més del compte, suposadament per donar més plaer al pare… No m’ho podia creure. Havia d’anar a l’hospital vigilant. I encara no sabia que això podia tenir conseqüències més enllà d’un punt més o menys mal fet.
M’havia posat entre cella i cella que la nostra relació íntima no era incompatible amb parlar a tothom a qui em vingués de gust de què te passava a tu i per conseqüència a ne jo com a dona
I després va venir el part. I la recuperació. Per sort, la seguretat social me va proposar que te recuperessis en condicions. I vaig anar, sense saber ben bé que anava a fer, a veure una fisioterapeuta, que amb una sonda vaginal me feia jugar a videojocs: havia de pescar pinyes en una pantalla a mesura que contractava el periné. Així de fred i surrealista. El punt de surrealisme de la situació va, com a mínim, donar peu a parlar del tema amb les amigues i amb tothom qui vaig poder. Vaig entrar en una fase en la qual parava boja per explicar els detalls escabrosos de la nostra relació. Alguns s’ho prenien malament, però ja m’havia posat entre cella i cella que la nostra relació íntima no era incompatible amb parlar a tothom a qui em vingués de gust de què te passava a tu i per conseqüència a ne jo com a dona.
I així, a poc a poc, sòl pèlvic, has entrat de forma desvergonyida a la meua vida i a la de la gent que m’envolta. I com a bon tabú, quan el trenques, apareixen de sota les pedres els sòls pèlvics de totes les amigues. La companya que se va haver d’operar perquè el sòl pèlvic li va anar fallant i ja només quedava una solució radical front a un prolapse vaginal. O com se diu vulgarment en francès, une descente d’organes.
L’amiga que s’ha endinsat en el coneixement del propi cos perquè els ginecòlegs no havien estudiat el que li passava. I gràcies a ella, he descobert els exercicis de Kegel. La ginecòloga que després d’haver parit et diu, amb tota sinceritat, que es fa creus de com les dones podem suportar el que suportem a la sala de parts. I que si, que jo tenia raó, que no me van acabar de cosir del tot bé, per molt que a les visites postpart tothom fes veure que no passava res.
L’altra amiga, que quan explica el seu part, descriu com et van maltractar sense cap necessitat de fer-ho. I després li van dir que no tenia cap raó per queixar-se del dolor. I tota la violència verbal que ens acompanya: “tens una cavitat uterina petita”, “ets estreta”, “doncs no te queixis que encara tens pocs pèls”, “si vols quedar-te prenyada, no tornis a demanar-me visita fins que no tinguis tres o quatre relacions sexuals amb penetració cada setmana”. “Et vols relaxar, que així no te puc auscultar?”.
I l’aparició de nous termes, coneixements i descobertes com la disparèunia o el vaginisme, afectacions relacionades amb la sexualitat femenina que ni havia sentit anomenar i que la medicina només aborda des del falocentrisme
I en grup, pixant-nos de riure, perquè a totes, absolutament a totes, ens ha passat alguna vegada que ens hem pixat literalment de riure. I l’aparició de nous termes, coneixements i descobertes com la disparèunia o el vaginisme, afectacions relacionades amb la sexualitat femenina que ni havia sentit anomenar i que la medicina només aborda des del falocentrisme. És a dir, amb un model de sexualitat uniformitzat que amaga un munt de tabús i desprèn falses veritats absolutes: si no hi ha penetració, no hi ha sexe.
I em pregunto, com pot ser que mai hagués sentit parlar de tu, sòl pèlvic? Com pot ser que la teua descoberta vagi acompanyada, massa sovint, de violència obstètrica i siguis tan invisible durant una gran part de les nostres vides?
Però anem pel bon camí. Ja no me faran passar vergonya per parlar de tu. I veig que te vas fent famós. Potser amb aparicions estel·lars a sèries com Sex Education on se parla, entre altres, del vaginisme, les noves generacions creixeran tenint-te present. I mentrestant, com sempre, podrem comptar amb la feina de formigueta que fan moviments socials i associacions, que sovint s’avancen als professionals del tema. Les clés de Vénus, que té per objectiu informar el gran públic sobre el vaginisme i la disparèunia, o el treball fet per l’associació Dona Llum amb la publicació de Mirades a la violència obstètrica amb Pol•len Edicions, en són un bon exemple.
I juntes seguim trencant el silenci que t’invisibilitza a tu, sòl pèlvic, i que ens condiciona a nosaltres el quotidià.
