El passat 21 de març, tant el Partit Popular com Vox van presentar en les Corts Valencianes la proposició de Llei de concòrdia de la Comunitat Valenciana amb l’objectiu de derogar la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana.
En principi, aquest fet no és cap novetat: compleixen el que van prometre al seu programa electoral. El que sí que és sorprenent és la falta de rigor tècnic, jurídic i històric amb què compta aquesta pobra i malintencionada proposició de Llei.
Després de l’atac a la Biblioteca Nacional de Sarajevo, el metge i historiador croata Mirko D.Grmek va utilitzar per primera vegada el terme memoricidi en un discurs que va fer davant les Nacions Unides per definir la destrucció intencional de la memòria i el tresor cultural dels adversaris.
És sorprenent la falta de rigor tècnic, jurídic i històric amb què compta aquesta pobra i malintencionada proposició de Llei
Efectivament, eliminar la memòria significa desposseir un individu o un grup de la seua ferramenta principal per a donar sentit al seu present. Perquè l’ésser humà necessita extraure del seu passat les respostes necessàries per comprendre la seua actualitat i actuar en la construcció del seu futur (E. Civallero, 2007). Aquesta és una pràctica bel·licista habitual que, encara avui, nosaltres com a societat continuem patint.
El text de la proposta de Llei comença dient: “La presente proposición de ley se erige como un testimonio de compromiso para honrar y proteger la historia de España desde el año 1931 hasta la actualidad”. És a dir, pretén ampliar el concepte de víctima a les produïdes des de l’any 31, any en què es proclama la Segona República, i no des de l’any 1936, quan es produeix el colp d’Estat i els consegüents crims de lesa humanitat, com ens recorden en diferents informes des de Nacions Unides.
Eliminar la memòria significa desposseir un individu o un grup de la seua ferramenta principal per a donar sentit al seu present
Jose Mª Llanos, portaveu de Vox en les Corts, justifica aquesta estranyesa dient que han considerat que ha de ser des de l’any 1931 per a què s’incloguen, si existiren, les víctimes de la violència revolucionària del Front Popular. Els periodistes li van recordar que el Front Popular sorgeix en 1936 i no en 1931, observació de la qual es defensa argüint que “no estamos para dar una clase de historia”.
I amb aquesta fonamentació jurídica neix el primer article de la proposició de Llei: “La Comunitat Valenciana reconoce a todas las víctimas de la violencia social, política, del terrorismo o la persecución ideológica y religiosa acaecidas en el territorio de la Comunitat Valenciana durante el periodo histórico comprendido entre 1931 hasta nuestros días”.
En l’exposició de motius ja anuncien que volen aprofitar el text per reconèixer totes les víctimes de la violència política i social que ha viscut el nostre país, també les del terrorisme que durant la dictadura, i després, han causat en este país quasi 950 assassinats, 2700 ferits i 90 segrestats. Són les úniques dades que es donen de víctimes al llarg de tot el text.
De fet, en cap moment s’anomenen explícitament les víctimes del franquisme. Ho fan de manera intuïtiva a l’apartat tercer del primer article, on diu que es reconeix el mateix règim de protecció i reconeixement a les víctimes de la Segona República i del terrorisme que a les víctimes a les que fa referència la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, la llei a nivell estatal que encara és vigent.
Al llarg del text s’usa el concepte de víctimes del terrorisme i víctimes de la Segona República però s’omet intencionadament el de les víctimes del franquisme
Per acabar-ho d’adobar, a l’apartat quart del mateix primer article diu que es reconeix expressament les víctimes del terrorisme com a víctimes de violència social i política efectuada per grups terroristes i que el règim de protecció d’aquestes es regirà també per la llei 1/2004, de la Generalitat, del 24 de maig, d’ajuda a les víctimes del terrorisme.
Per una banda, veiem com al llarg del text s’usa el concepte de víctimes del terrorisme i víctimes de la Segona República però s’omet intencionadament el de les víctimes del franquisme.
Per altra banda, és sorprenent en termes de concòrdia que no decidesquen també derogar la llei 1/2004 d’ajuda a les víctimes del terrorisme. Deroguen la llei de les víctimes del franquisme i mantenen la de les víctimes del terrorisme. Hagués sigut interessant saber la justificació social i jurídica que ha portat a iniciar aquesta discriminació positiva entre diferents tipus de víctimes.
A l’exposició de motius expliquen a la ciutadania que la llei que es disposen a derogar “no persigue los valores de libertad, respeto y tolerancia que impulsaron la transición, al decretar la intromisión del Estado en la esfera de la conciencia de los españoles, moldear su memoria individual, impedir la libertad de opinión, limitar la libertad de càtedra y penalizar el trabajo de los historiadores si este no se ajusta a la interpretación sectaria e interesada de los acontecimientos históricos que hacen ciertos partidos políticos”.
Hagués sigut interessant saber la justificació social i jurídica que ha portat a iniciar aquesta discriminació positiva entre diferents tipus de víctimes
Doncs bé, aquesta llei sectària que derogaran ha permés, també, que es realitzen treballs per exhumar víctimes de la rereguarda republicana. A Alfarp, al juliol de 2019, amb pressupost de la Diputació de València i a instància dels familiars, es van dur endavant els treballs per treure dues víctimes. A Xàbia, al Montgó, hi ha un avenc amb 13 víctimes del bàndol franquista que no s’han exhumat perquè els familiars han preferit que romanguen allí els cossos. En homenatge hi ha una creu que recorda aquelles víctimes.
A la zona de la línia XYZ també s’han recuperat víctimes del bàndol franquista. Miguel Mezquida, arqueòleg de l’Associació científica d’ArqueoAntro, equip que ha dut endavant aquestes feines d’exhumació col·lectives des de l’any 2017; explica que no s’han dut a terme més exhumacions de víctimes produïdes pel bàndol republicà perquè, senzillament, no n’hi ha; la gran majoria ja foren exhumades a l’any 1939 i, posteriorment, moltes, traslladades al Valle de los Caídos.
Quan una llei se l’esventen en 5 articles, no té cap intenció de crear i protegir res de nou, sinó eliminar sense justificar
La proposició de llei tan sols disposa de 5 articles; la que derogaran en té 65. Amb açò no volem dir que en la quantitat estiga la qualitat, però en aquest cas és molt simbòlic. Quan es pretén atorgar drets a la ciutadania perquè existeix la necessitat social, els textos jurídics, habitualment, contemplen dades, expliquen els conceptes que van a definir i concreten les sancions en què incorreran els que incomplesquen allò que es pretén protegir. Quan una llei se l’esventen en 5 articles, no té cap intenció de crear i protegir res de nou, sinó eliminar sense justificar.
Ara, donem gràcies perquè al final de la llei ens diuen que “la tramitación de los procedimientos en materia de memoria democrática iniciados y no concluidos a la entrada en vigor de esta ley decaeran de manera automática, a excepción de los procesos de exhumación”. Sols faltaria.
Evidentment, aquesta proposta de llei contradiu totes les recomanacions que se li han fet a l’Estat Espanyol en l’última dècada perquè repare els crims de lesa humanitat produïts durant la guerra civil i la dictadura franquista.
Com deia Eduardo Galeano, “sabemos que la pérdida de la memoria hipoteca el futuro. Quien no pueda aprender del pasado queda condenado a aceptar el futuro sin poder imaginarlo”.
Estranya concòrdia la d’estos temps.
