El tema del darrer llibre de Costica Bradatan, filòsof romanès establert als Estats Units, In Praise of Failure: Four Lessons in Humility (Elogi del fracàs: quatre lliçons sobre la humilitat, Harvard University Press, 2023) no és tant el fracàs en si com la humilitat que se’n pot desprendre. Bradatan se serveix d’entrada de la definició, bonica i penetrant, d’humilitat que va oferir Iris Murdoch –“un respecte altruista per la realitat”– per reafirmar durant tot el seu text que aquesta virtut, que normalment s’aprèn a base de caigudes, és condició necessària per a la comprensió d’allò que passa i d’allò que ens passa. Certament, la paraula humilitat no pot deixar de tenir connotacions morals, ni tindria per què renunciar a tenir-les, però més que una virtut en el sentit estricte del terme, la humilitat és una manera d’estar al món, una forma concreta de viure i participar de la condició humana. De nou, amb Murdoch, podríem dir que és “una de les virtuts més complexes i essencials”. Vladimir Jankélévitch va equiparar la humilitat a la veritat i André Comte-Sponville l’ha definit com “estimar la veritat més que a cadascú mateix”. L’humil no pot sentir-se posseïdor de la veritat, sinó que viu amb la comprensió que la veritat no la posseeix mai completament ningú.
En l’assaig de Costica Bradatan hi circulen personatges com Simone Weil, Mahatma Gandhi, Emil Cioran, George Orwell o Yukio Mishima, entre d’altres, i una de les seves tesis és que la pèrdua i el fracàs són experiències necessàries per curar-nos de l’arrogància i l’egocentrisme, l’autoengany i, en general, la nostra precària adaptació a la realitat. Aquests apunts s’hi inspiren.
Algunes persones necessiten gastar una quantitat d’energia molt superior a la d’altres per dur el tipus de vida que es considera normal. Les coses no són igual de fàcils o de difícils per a tothom. Una de les diferències entre una persona acostumada a veure els seus esforços recompensats i una altra que no hi està acostumada, és que la primera serà molt més propensa a creure en el mite de la meritocràcia i la segona sabrà que la contingència –tota una sèrie de factors que se li escapen– ha condicionat, encara que no determinat, la seva vida des de principi i ho continuarà fent fins al final. Fer conscient aquesta sensació de buit i d’irrealitat és accedir a una comprensió del món i de la vida almenys diferent de la d’una altra, la història de la qual s’escriu com una concatenació d’esforç i realització constants, talment com si la vida fos una relació perfecta entre causa i efecte.
La falta de consistència de substantius com èxit i fracàs, dictats segons els criteris normatius de la classe dominant a la societat en voga, hauria de ser un lloc comú. Però no ho és, almenys per una bona raó. Ningú viu absolutament sol i, com assenyala Bradatan, “per més lluny que fugim de la gent i ens embolcallem en la nostra solitud, la societat sempre ens atrapa. No només perquè la solitud es defineix en relació amb els altres, sinó perquè estem obligats a utilitzar el llenguatge –un producte eminentment social– per pensar o per parlar fins i tot amb nosaltres mateixos”. Però si, tal com resa el clàssic de Peter L. Berger i Thomas Luckmann, la realitat no deixa de ser una construcció social, no ens haurien de fer tanta por les filosofies suposadament nihilistes que sostenen la irrealitat de tot plegat, formes de veure el món que, ben mirat, potser tenen la virtut de fer notar que, en cada moment, la realitat podria ser d’una altra manera, perquè no hi ha res sòlid que l’aguanti.
‘Conformitat’, terme que no casualment ha quedat en desús, vol dir comprendre i saber viure d’acord amb la complexitat dels problemes del nostre entorn
Sigui quina sigui la seva definició, l’èxit normalment implica una successió temporal d’estats o d’esdeveniments. “Progressem adequadament”, per fer servir una expressió coneguda. Però quan falla alguna cosa, aquesta successió s’estronca i provoca una sensació de buit. El desencís, la frustració, la sensació de fracàs és, segons Bradatan, tot el que sentim com a desconnexió, com a pertorbació o angoixa al llarg de la nostra interacció estandarditzada amb el món, quan alguna cosa deixa d’existir, de funcionar o d’ocórrer de la manera que esperàvem –o hauríem d’esperar– segons els criteris i valors socials que ens han inculcat, i hem interioritzat. Aquest buit, però, pot despertar un altre tipus de coneixement i nous valors, una manera diferent de viure amb si mateix i de relacionar-se amb els altres.
Bradatan sosté amb lucidesa que un sentit sòlid d’humilitat és un requisit necessari per a la democràcia. Una humilitat no només personal, sinó també col·lectiva, pública i interioritzada en el si de la societat; que no es contraposa a la confiança en les capacitats pròpies, que en coneix els valors, però que també, i sobretot, els límits propis i fins i tot, quan cal, és capaç de riure’s de si mateixa. Una humilitat que, havent presenciat moltes situacions absurdes i après a conviure-hi, s’ha fet sàvia i pacient. “La democràcia –deia Albert Camus– és l’exercici social i polític de la modèstia”.
Viure democràticament significa entendre i acceptar que la imperfecció és inevitable, i d’això no fer-ne un drama. Vol dir enfrontar-se a la insatisfacció, que torna una vegada i una altra i, en general, no fer-se massa il·lusions sobre la societat. Només aquesta humilitat, que Bradatan admet difícil, seria capaç de crear una autèntica democràcia. De fet, si la democràcia és tan complicada – una raresa històrica, no ho oblidem – és perquè és pràcticament impossible crear aquest tipus d’humilitat a gran escala. I, no obstant això, com ha escrit John Keane, la democràcia només pot prosperar per mitjà de la humilitat, que no s’ha de confondre amb la docilitat o la submissió: “La humilitat és una virtut democràtica essencial, l’antídot contra l’orgull arrogant; és la condició de ser conscient dels propis límits i dels límits aliens”.
En comptes d’entossudir-nos a fer “un món millor”, podríem començar invertint l’esforç a intentar fer del món un lloc menys horrible. La democràcia no pot fer grans promeses; el totalitarisme les fa totes. La democràcia aspira a una certa dosi de dignitat humana; el totalitarisme l’elimina. Segons Bradatan, si els desenganys polítics ens ensenyen alguna cosa, és que, per més lloables que siguin les nostres aspiracions i nobles els nostres somnis, hauríem d’estar disposats a conformar-nos amb menys. Conformitat, una paraula que no casualment ha quedat en desús, vol dir comprendre, fer-se càrrec i saber viure d’acord amb la complexitat que plantegen els problemes del nostre entorn concret, del món i de la vida en general. És justament aquell altruisme envers la realitat del qual parlava Murdoch. Confondre-la amb el conformisme o la claudicació és un error o una desviació que pot interessar a algú, però no necessàriament a nosaltres.
