Amb l’inici del 2019, Jair Bolsonaro, capità retirat de l’exèrcit i parlamentari de 63 anys, ha assumit la presidència del Brasil. Elegit amb el 55% dels vots, el nou president del país més gran de l’Amèrica del Sud ha recollit els fruits de la crisi econòmica i dels casos de corrupció que van marcar el final del govern de centreesquerra del Partit dels Treballadors (2003-2016). Tot i que es presentava com a candidat “antisistema”, el cert és que Bolsonaro va actuar en estreta col·laboració amb polítics tradicionals al llarg de set mandats parlamentaris mediocres. A més, la seva candidatura va beneficiar-se de la connivència d’uns mitjans de comunicació oligàrquics i conservadors i, al final de la campanya, també va atraure el suport massiu de les elits econòmiques. Altres factors que ajuden a explicar el seu triomf són la radicalització cap a la dreta de sectors de la classe mitjana que havien anat perdent privilegis, així com la violència urbana o el suport de les esglésies neopentecostals.
Del Partit dels Treballadors a Jair Bolsonaro
Com el més moderat dels governs d’esquerra de l’Amèrica Llatina va poder deixar pas a un partidari de la dictadura militar amb una agenda econòmica ultraliberal? En realitat, Bolsonaro no succeeix el govern del Partit dels Treballadors (PT), sinó l’interregne de l’impopular Michel Temer. Després del “cop parlamentari” que va deposar Dilma Rousseff el maig del 2016, el Brasil va viure un període de ruptura institucional caracteritzat –com en molts altres casos semblants del món post-2008– per la suspensió de la representació popular i la irrupció de la “democràcia directa del capital”: la gestió política exclusiva
i sense intermediaris pel poder econòmic. Aquest context d’austeritat, escalada de la repressió i pèrdua de drets –i, per tant, un context no únicament de corrupció– ajuda a entendre el descrèdit de la política entre la població brasilera.
L’elecció de Lula com a presidenciable va desencadenar una croada anticorrupció del poder judicial, selectiva i arbitrària al mateix temps
Amb tot, el primer cop a la popularitat del PT va produir-se arran de les multitudinàries manifestacions del 2013, les reivindicacions bàsiques de les quals eren un transport urbà gratuït i una major inversió pública en salut i educació. Dilma i el PT van ignorar aquestes demandes. La seva aposta va ser demostrar responsabilitat davant dels mercats, en un context d’empitjorament de la situació econòmica. Però els mercats van acabar preferint la destitució de Rousseff i la dreta va aprofitar-se de la frustració popular. Desplaçat del poder, el PT va deixar en segon pla l’oposició a Temer –per concentrar-se en les eleccions del 2018– i, alhora, va subestimar Bolsonaro. L’elecció de Lula com a presidenciable va desencadenar una croada anticorrupció del poder judicial, selectiva i arbitrària al mateix temps, que va tenir com a resultat l’empresonament de l’expresident. El jutge responsable del cas, Sérgio Moro, és ara el ministre de Justícia del nou govern.
Neoliberalisme ultraconservador
Bolsonaro era el candidat de la plataforma més conservadora que ha tingut el Brasil des de la redemocratització dels anys vuitanta. En el seu discurs de presa de possessió, va rebutjar un cop més la “ideologia de gènere” i l’adoctrinament de l’esquerra a l’escola, alhora que defensava la família i la tinença d’armes. En quines mesures concretes es pot traduir tot això és encara una incògnita. Les afirmacions superficials de lleialtat a l’estat democràtic fetes pel nou president no han fet disminuir la inseguretat entre els sectors que pateixen la violència del bolsonarisme més radical: activistes feministes i d’esquerra, LGTB+ i indígenes. A més, en un escenari d’ús creixent de la força letal per les forces policials –violència que ha afectat sobretot la població negra i pobra–, Bolsonaro va prometre “suport jurídic als policies que facin la seva feina”.
Aquesta agenda profundament antipopular i autoritària probablement no hauria aconseguit portar Bolsonaro a la presidència si no hagués estat pel seu braç dret, Paulo Guedes. Banquer format a la Universitat de Chicago, Guedes va aconseguir el suport de les elits econòmiques del país gràcies a la promesa de “menys Brasília i més Brasil”, és a dir, privatitzacions, retallades en l’àmbit assistencial i en drets laborals, i polítiques de desregulació. Aquest és el significat més important de l’experiment Bolsonaro: una combinació de conservadorisme i neoliberalisme com no s’ha vist des del Xile de Pinochet.
El doble caràcter del govern Bolsonaro és palpable també en la seva política exterior, que combina vincles amb líders de la dreta mundial actual, com el primer ministre hongarès Viktor Orbán, i un fort alineament amb el govern Trump. El convidat de més prestigi a la presa de possessió va ser, però, Benjamin Netanyahu, a qui Bolsonaro va prometre un canvi d’emplaçament de l’ambaixada brasilera de Tel Aviv a Jerusalem.
Difícil oposició
Malgrat l’onada conservadora de les últimes eleccions, l’esquerra parlamentària va mantenir un nombre d’escons gairebé igual a l’obtingut el 2014, amb el PT com a principal partit en aquest espai de l’espectre polític (56 escons), i en un escenari general d’extrema fragmentació (30 partits en total), de col·lapse del centre i de salt endavant de la dreta (301 diputats). El parlament difícilment serà focus d’oposició. Durant la campanya electoral, el moviment feminista va ser la principal força mobilitzadora contra Bolsonaro, i és per mitjà de l’articulació entre forces partidistes i moviments socials –entre ells el moviment sindical, que confiava en el retorn de Lula al poder– com es poden evitar els pitjors escenaris de l’actual deriva autoritària i començar la llarga reconstrucció de la democràcia brasilera.
