Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Teranyines d’afectes

Relat

/ Edouard Monneau

L’amor. Em pregunto on comença i acaba, si és que comença i acaba en algun lloc. En quina part del cos es troba aquesta paraula infinita. De vegades la sento al pit. D’altres a les cames, o als braços. A vegades l’amor m’impregna els ulls. També els llavis. Penso –o si més no ho intento– pensar en l’amor com una paraula infinita, que acaricia els meus llocs d’anunciació i d’acció. T’estimo. Ens estimo. Estimo.

Fa unes setmanes, vaig descobrir –tímidament– el terme japonès Wabi-Sabi, una visió estètica basada en “la bellesa de la imperfecció”. I em pregunto si, precisament, l’amor, té una mica a veure amb això. Parlàvem de la bellesa en les tasses trencades, que des d’aquesta filosofia es reparen amb segellats d’or o de plata. L’art del Kintsugi, tècnica pròpia d’aquesta visió japonesa, posa l’atenció en l’error, en l’escletxa que descobreix l’interior de la tassa de ceràmica, produïda per diverses i infinites conseqüències. I pensar-nos com a tasses de ceràmica amb fissures històriques em porta al moviment i a la desconstrucció. A l’escletxa com a espai de vulnerabilitat que obrim quan ens trobem amb les altres. I, en qüestions d’amors, posar l’atenció en la vulnerabilitat i la fragilitat, situada des de cada lloc d’anunciació, pot ser un exercici profundament connectat a la vida col·lectiva. A trobar-nos en i amb les altres en “la bellesa de la imperfecció”.

M’agraden les escletxes perquè ens permeten descobrir-nos rere les aparences del ser, estar i vincular-nos modèlicament. M’agraden les escletxes perquè em permeten mostrar-me honestament al món. I em venen les paraules de la Marina Garcés en el pregó d’inauguració de les festes del Raval a l’Àgora Juan Andrés, un espai d’amor i de resistència veïnal. Ella deia: “Podem viure a les escletxes, però ens cal fer-hi teranyines”. I és que en les teranyines “tot vibra amb tot i poden trencar-se per un punt i refer-se per molts d’altres”. I em resulta una manera molt bonica i sincera de comprendre i parlar sobre els llaços d’amor.

Potser, viure l’amor passa per aquí. Per estendre teranyines d’afecte que vibren amb tot i que no acaben ni comencen enlloc, sinó que es trenquen i es refan. Llaços que cal tractar amb cura perquè són fràgils, però que permeten milers de formes i possibilitats diferents, que podem descobrir si ens donem l’oportunitat d’estendre’ls. De mirar-nos, atendre’ns i descobrir-nos (en) les escletxes.

I en les escletxes, que comenci “la revolta dels amors llargs”. Fa uns dies, va arribar als meus ulls un article que em va despertar tots els sentits. En aquest article, l’autora parla sobre la revolta dels amors llargs, i assenyala la volatilitat neoliberal d’un sol ús, que reproduïm en automàtic, rere el mantra de la individualitat encasellada i els algoritmes internàutics. Sobre aquesta por que tenim a vincular-nos i a responsabilitzar-nos afectivament les unes de les altres. Perquè soles podem. I ens hem de mantenir fortes sense dependre de ningú. Fantasies de la vida moderna. De què, o a què, tenim por?, em pregunto. I jo m’aferro al “viure és despertar en els vincles”, que deia la Marina Garcés en el seu llibre Un món en comú, una frase que m’ha quedat gravada en la pell des que la vaig llegir.

Així, em sumo a la revolta dels amors llargs. I, amb por i dubtes, hi poso el cos i la paraula. Em sumo a deixar-me afectar i a vincular-me, a crear noves narratives sobre l’amor, i els amors, que vagin més enllà del que hem pensat fins ara, però que ens creuen l’experiència i el cos. Perquè, malgrat tot i per sort, també sabem que estimar són moltes altres coses.

Que l’amor tingui a veure amb una manera de situar-nos al món, i no amb quantes persones anem al llit o consumim una nit de festa. Amb quantes persones deixem entrar en la nostra vida i, després, fem fora. Que l’amor ens acariciï les escletxes, i ens acariciem les escletxes amb amor. Que no el puguem quantificar, ni vulguem fer-ho. Que estimar tingui a veure amb l’acció amorosa de mirar-nos als ulls i estendre teranyines de resistència i d’acció.

Article publicat al número 468 publicación número 468 de la Directa