Sovint, parlem del teatre com d’una trinxera on resistim, o d’un refugi que ens permet protegir-nos dels embats feixistes d’un capitalisme que, d’altra banda, fa tot el possible per a arraconar la cultura amb la intenció que el seu efecte arribi amb la màxima dificultat a la gent. Però el teatre també ha de ser llançadora d’idees i, sobretot, de preguntes. Si el segle XX va ser un cambalache, el XXI és el de la inhumanitat, en el sentit més estricte de la paraula. Resistir-se a la barbàrie disfressada amb vestit de vint-i-un botons i mantenir la tensió davant una època tan tenebrosa com també ho serà –no ens enganyem– l’era post Trump, pot ser un dels objectius de la cultura.
Aquests dies la sala Àtic22 del teatre Tantarantana de Barcelona és refugi i llançadora amb el pit obert. La companyia L’ostra 28 hi presenta Bilderberg, amb autoria i posada en escena de Xavi Morató, que escull el grup Bilderberg (format per les 130 persones més poderoses del món, vulgui dir el que vulgui dir això) com a símptoma dels mals d’una època, per a esbrinar si l’hotel on es troben cada any aquests 130 magnats és, de veritat, el Pandemònium a la Terra, o si la deriva mesquina del món té a veure amb la responsabilitat individual de cadascun de nosaltres. La virtut més rellevant del muntatge és l’espai que, juntament amb el text i la posada en escena, reserven a l’espectador perquè aquest endreci tots els elements que els ofereix Bilderberg. Les representacions, en principi previstes fins al 31 de gener, s’han prorrogat fins al 28 de febrer vinent.
És en la cuidadíssima relació entre els personatges on recau la profunditat de tot plegat. La perversitat del discurs dels empresaris (Joan Scufesis i Adrià Escudero) fan dubtar l’activista (Núria Florensa), un personatge que exemplifica fins a quin punt el neoliberalisme ha calat i ha penetrat en l’inconscient col·lectiu d’una manera estranyament efectiva.
‘Bilderberg’ assenyala el fet que cent trenta persones que acumulen tant com la resta dels set mil milions de persones restants tinguin consciència de grup, com un símptoma que allò que ens defineix com a humans està en crisi
Bilderberg no mira d’imposar un punt de vista sinó que crida l’atenció sobre un estat d’ànim de la societat. Subratlla que l’angoixant no és que a aquestes reunions s’hi decideixi el que hagi de passar o no al món, sinó l’existència mateixa del grup Bilderberg. El fet que cent trenta persones que acumulen tant com la resta dels set mil milions d’humans del planeta restants tinguin la iniciativa de trobar-se, que tinguin la consciència de grup és, com dèiem més amunt, un símptoma que allò que ens defineix com a humans està en crisi.
Com és d’important quan el teatre fuig dels clixés i apel·la a la intel·ligència i la sensibilitat d’un públic, d’una comunitat efímera que s’ha reunit per participar en un ritual tan antic i amb una capacitat tan gran de preservació de l’allò més humà. Al Tantarantana, aquests dies, s’hi celebra un ritu ancestral durant el qual quatre actors no presenten un producte final sinó un impuls estimulat per una actitud que exigeix la necessitat d’expressar què som, com som i per què. I quina satisfacció sortir al carrer de les Flors, al barri del Raval barceloní, sense respostes, però amb la certesa que les preguntes estaven ben fetes i t’han fet una mica de mal.
