Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Exposicions

“Sabem que no podem escriure res de bo si no arrisquem, si no ens exposem”
Montse Santolino

Reprenc les columnes en aquest espai després d’uns mesos de parèntesi, i a la falta de pràctica s’hi suma un fantasma que hi és sempre, més o menys visible, en aquest acte de prendre la paraula. Fa temps, arran de la publicació de l’article “La família i altres animals”, en què al·ludia de passada i com a part d’una anècdota al fet que sóc lesbiana (i soltera, i tieta, que era realment del que parlava l’article), un fins aquell moment gran amic em va enviar una bomba per whatsapp. Em deia, sense introducció ni prèvies, que jo no era lesbiana; que ara estava de moda que les “noies” (som nascuts el mateix any, llavors ja passàvem dels quaranta, però ell era un home i jo una noia, naturalment) es fessin lesbianes; que el que em passava era que, en la qüestió sexual, navegava de gairell. Si hagués estat un comentari d’un desconegut a Twitter, no n’hauria fet cas ni m’hauria afectat el més mínim. D’imbècils lesbòfobs el món n’és ple, i les xarxes encara més. Però era el meu amic, algú que coneixia des de feia més de vint anys, amb qui havia compartit neguits, quotidianitats i il·lusions, i que, naturalment, sabia més que ningú dels meus amors i desamors lesbians. Algú que se suposava que estimava el que jo era (sempre que, me n’adonava en aquell moment, no ho exposés públicament). Recordo que em vaig quedar uns moments paralitzada, amb el mòbil a la mà, mentre la Vallecillos, amb qui compartia taula i conversa, m’interrogava amb els ulls. Passat l’impacte, vaig ser capaç de respondre els missatges: el que estàs dient em fa mal, qui ets tu per dir què sóc o què no sóc, és una falta de respecte i, sobretot, no estic entenent res. La resposta del fins llavors amic em va esclatar com un petard als dits: “Si t’exposes, has de saber entomar”.

Si t’exposes. Culpa meva. És pervers el clau culpabilitzador que reblava la frase: si t’exposes (si ets, si parles, si et mostres), si surts a la palestra, ets carnada per als lleons, i no et queixis, que tu t’ho has buscat. Per parlar, per mostrar, per dir, se suposava que havia de rebre sense queixar-me un menyspreu sobre la meva sexualitat per part de qui fos, fins i tot per part d’algú que estimava. Si t’exposes. El fins llavors amic, filòleg com jo, s’havia cenyit a una de les accepcions del diccionari: “Fer que (algú o alguna cosa) sigui accessible a un atac, un perill, etc., privar de protecció, d’abric. Exposar algú a un perill, exposar-se a un perill. Exposar-se a agafar una malaltia.” Per descomptat, un amic no hauria de ser un perill. Per això el “fins llavors”. Però fins i tot els filòlegs sabem (hauríem de saber més que ningú) que la vida s’escapa dels marges estrets de les definicions dels diccionaris normatius i alhora es crea i s’eixampla amb les paraules. Que les paraules creixen amb la vida i la vida creix amb les paraules, i que el que sovint es defineix com a exposar-se no és res més que ser, simplement: ser en relació amb els altres en el teu espai-temps concret. Ser qui ets amb la teva humanitat exactament igual a la humanitat de qualsevol altra persona abans que una de les dues esculli atacar, menysprear, ferir. Si parlar és exposar-se, si escriure és exposar-se, parlar i escriure és ser.

És pervers el clau culpabilitzador que reblava la frase: si t’exposes (si ets, si parles, si et mostres), si surts a la palestra, ets carnada per als lleons, i no et queixis, que tu t’ho has buscat

Has de saber entomar. Vaig visualitzar una pilota de rugbi llançada amb mala hòstia contra el meu estómac i jo rebent-la amb els avantbraços mentre sortia disparada cap enrere per la propulsió. És evident que exposar la teva orientació (o opció) sexual, o la teva identitat de gènere, no dóna dret a ningú, ni al suposat amic ni a l’imbècil de Twitter, a proferir bajanades com les d’aquest cas concret, i per descomptat tampoc no dóna dret a insultar, menysprear o agredir; però és que fins i tot exposar una opinió (debatible, rebatible i qüestionable com totes) esdevé massa sovint un motiu suficient per atiar l’odi i el menyspreu i destrossar a queixalades l’ésser que ha gosat articular en paraules el seu pensament. En parlava no fa gaire la poeta Txus Garcia en saber que Beatriz Gimeno es retira temporalment de les xarxes socials a causa de l’acarnissament a què ha estat sotmesa per la seva postura en el debat sobre la prostitució: “El espacio virtual”, deia Garcia, “no es un foro abierto desde el que discutir. Es un circo romano a menudo, donde acosar, atacar y hacer afirmaciones absolutas en nombre de principios rígidos y que tampoco se llevan a la práctica en la vida real. Más escucha y menos agresividad, más cafés y menos redes (…)”.

A La confessió de la lleona, un caçador i un escriptor-cronista arriben a Kulumani per abatre els lleons que tenen aterrida la població. El caçador acusa l’escriptor de covardia: “Té por de vostè mateix. Té por que el caci l’animal que viu dins seu”. A l’altre extrem, Naftalinda, l’esposa de l’administrador, s’ofereix d’esquer: “…aniria a dormir, nua, a la serena, una nit rere l’altra, fins que atragués els lleons”. Potser ens hauríem de preguntar de quin lleó interior pretenem fugir quan disparem amb odi contra els qui s’exposen (contra els qui són, simplement, en relació amb els altres per mitjà de la paraula, sobretot la que es diu en veu alta). I quina lleona hem anestesiat dins nostre per no atrevir-nos a jeure, nues, a la serena, una nit rere una altra, sense por de ser.