Al polígon industrial i logístic de la Zona Franca de Barcelona s’hi poden comptar més d’un centenar de tendes d’acampada. Fins fa unes setmanes es concentraven al carrer número 2, resseguint el perímetre de la nau des d’on la multinacional de missatgeria UPS envia paquets a tot el sud d’Europa. Però el 10 de febrer l’Ajuntament de Barcelona va desallotjar les persones que hi vivien al·legant “raons sanitàries”, i concretant-ho amb l’existència d’una plaga de rates. Un macrodispositiu d’agents de la Guàrdia Urbana, Mossos d’Esquadra i del Cos Nacional de Policia espanyol es va encarregar d’identificar i expulsar tothom d’una zona que ha quedat perimetrada amb tanques metàl·liques.
Com la majoria de les persones que van ser desplaçades, Dodou i Zangmarie s’han reubicat a un altre punt del polígon amb les seves tendes a l’espera de poder tornar al mateix lloc. Ambdós viuen a la Zona Franca des que un altre macrooperatiu va desallotjar-los, amb una quarantena de joves més, del parc de Joan Miró, al barri de l’Esquerra de l’Eixample. Com altres testimonis que apareixen en aquest reportatge, ens demanen que no els identifiquem amb els seus cognoms.
No són, però, les úniques persones que s’han vist empeses cap a la perifèria de l’àrea metropolitana de Barcelona, fora de la mirada mediàtica i veïnal. En l’actualitat, la Zona Franca, amb més d’un centenar de tendes, representa l’assentament més gran de persones sense llar de la ciutat, una realitat invisible que va creixent a mesura que es desallotgen, sense cap alternativa residencial, altres espais, com parcs públics, solars o naus en desús.
Segons Bea Fernández, d’Arrels Fundació, com més lluny del centre passa la nit la gent sense llar “és més difícil que el veïnat i les entitats s’hi puguin atansar i s’invisibilitza el problema”
Arrels Fundació ha detectat com disminueix el nombre de persones que viuen al carrer al districte de Ciutat Vella i, per contra, s’incrementa en una segona anella, com el Districte de Sants-Montjuïc, amb especial presència al sector de Miramar i a les zones més amagades de la muntanya. Aquesta mateixa dinàmica, empesa per les institucions, s’ha reproduït els darrers anys al conjunt de l’àrea metropolitana barcelonina: des de la capital s’ha forçat un desplaçament d’assentaments cap a municipis com Badalona, Montcada i Reixac o el Prat de Llobregat.
La presidenta d’Arrels Fundació, Bea Fernández, explica que, com més lluny de les zones cèntriques es passa la nit, és més difícil comptar amb una xarxa de suport i acompanyament: “Aquesta dinàmica dificulta la vida a la gent sense llar i també el fet que el veïnat i les entitats no s’hi puguin atansar, invisibilitza el problema”. Pel coordinador de l’associació d’Amics del Moviment Quart Món, David Espinós, hi ha tres factors simultanis que expliquen aquesta doble tendència de desplaçaments del centre de Barcelona cap a barris més perifèrics i, alhora, de la ciutat cap a altres municipis metropolitans. “La pressió urbanística, la manca de polítiques de reallotjament estables i la criminalització del sensellarisme, que empeny les persones a desplaçar-se cap a espais menys visibles”, enumera.
Més sensellarisme, menys alternatives
Mentre els darrers anys s’ha viscut un creixement sostingut del sensellarisme arreu del país, marcat per situacions administratives irregulars i per la crisi estructural de l’habitatge, també han crescut les dificultats que afronten les persones en aquesta situació: cada vegada disposen de menys espais per pernoctar. Per una banda, perquè s’activen operatius municipals que expulsen gent que dorm a la via pública com el Pla Endreça de Barcelona. Per l’altra, perquè molts solars buits s’han anat edificant, i moltes naus abandonades on s’aixoplugaven, enderrocant. A partir de les dades facilitades pels municipis catalans de més de 20.000 habitants durant els darrers mesos, la Sindicatura de Greuges de Catalunya calcula que hi ha 429 assentaments on viuen més de 5.000 persones.
El degoteig de desallotjaments provoca que moltes persones visquin immerses en una itinerància forçada. A cada desplaçament toca començar des de zero i això té un preu que es paga en carn pròpia. Segons Iván Rodríguez, de l’organització Metges del món a València, el deteriorament de la salut mental d’una persona que està al carrer és evident, però l’abordatge no és fàcil. “És molt difícil treballar l’adherència a un tractament si la persona no té ni un plat calent al dia”, apunta.
Ni el poder judicial ni la majoria dels ajuntaments de la conurbació de Barcelona han facilitat a la Directa dades sobre la quantitat de desallotjaments d’assentaments executats. Així i tot, només a Barcelona, el 2025, n’hi va haver almenys una desena a l’espai públic. I a Badalona, com a mínim, es van buidar dues naus, una de les quals és l’antic institut B9 on vivien al voltant de 400 persones que en van ser foragitades el desembre.
El de Badalona, així com els desallotjaments d’altres assentaments al parc de la Ciutadella, la ronda del Litoral, el Parc de Joan Miró i l’aeroport del Prat han motivat investigacions per part de l’oficina de la Sindicatura de Greuges de Catalunya. Aquesta institució denuncia que algunes de les pertinences de les persones desallotjades s’han dut a la deixalleria i que en la majoria dels casos no s’ofereix una alternativa residencial.
El macrooperatiu policial al Parc de Joan Miró va dispersar joves com Dodou o Zangmarie cap a la Zona Franca. Així i tot, han aconseguit conservar el vincle amb el parc i el veïnat de l’Esquerra de l’Eixample. Encara hi van els dijous perquè s’hi continua repartint sopar i mantenen una relació setmanal amb l’organització Salut Sense Sostre, que presta assistència sociosanitària a gent que dorm al carrer.
Fins i tot, hi ha un grup de WhatsApp de joves que vivien al parc per mantenir-se al corrent de convocatòries i activitats. És així com Mamadou Bailo, que ara dorm amb el seu germà i altres persones a un descampat a Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat), continua també fent vida al parc. Cada dimarts, amb altres companys, fa classes de català amb el col·lectiu Esquerra Eixample Acull, a la biblioteca del barri, i molts divendres se suma als partits de futbol que serveixen de punt de trobada.
Doudou, Zangmarie i Mamadou Bailo viuen amb una sensació de frustració, perquè es troben en situació administrativa irregular i no poden treballar. “Volem guanyar-nos la vida i poder tenir una llar, com qualsevol ésser humà”, reivindica el primer d’ells. A més, tant Zangmarie com Bailo van arribar a l’Estat espanyol quan eren menors d’edat. El primer explica que es va sotmetre a unes proves d’edat i va quedar desemparat. El segon relata com va passar per un centre de menors a Canàries i ara que en té 21 ha quedat fora del sistema de tutela. Tots tres esperen poder acollir-se a la regularització extraordinària que va aprovar el govern espanyol el mes de gener.
Segons Victoria Columba, de Regularització Ja!, per a les persones sense llar aconseguir tenir els papers en regla pot significar “accedir a drets bàsics en matèria de salut, treball i habitatge” i “existir més enllà de les ONG o un estat absent”. A més, per a l’activista, regularitzar la situació fa perdre la por a la deportació i és un punt de partida per exigir la fi del racisme immobiliari.
David Espinós, de l’associació Quart Món, assenyala que els desallotjaments administratius són processos poc transparents que “sovint s’executen sense un protocol clar i accessible”
La llei d’estrangeria travessa la vida de moltes de les persones que es troben en situació de sensellarisme. Segons un informe de la fundació Cepaim, de les 400 que vivien a l’antic institut B9 de Badalona, almenys el 70 % ho feia en situació administrativa irregular. Com Adam, que ha recorregut diverses naus de Badalona. Després de treballar en la collita de la fruita al Segrià, va aterrar a Barcelona, concretament, al parc de la Ciutadella, on va dormir una temporada. D’allà va entrar en una nau del Gorg (a Badalona) i, després d’un incendi a l’immoble que va provocar quatre morts, va aconseguir entrar en un hostal de forma provisional. Aviat va haver de tornar als edificis abandonats badalonins. Primer, a una altra nau propietat del Banc Santander, al carrer d’Antoni Bori, i després a l’antic institut B9.
Babou Bassono, que és treballador social de Cepaim, fa cinc anys que trepitja assentaments a l’àrea metropolitana i coneix bé totes les barreres que impedeixen sortir de la vida al carrer. “Hi ha un racisme institucional que ofega i uns preus de l’habitatge inassumibles”, concreta. Són murs amb els quals ensopega Idrissa Sissoco, qui, tot i treballar al sector logístic amb contracte, no va tenir altra sortida que viure al B9. Per a les agències immobiliàries, la seva nòmina mai era suficient: “Havia viscut en una habitació, però em van fer fora i ja no hi ha hagut manera de poder llogar res més”.
La crisi de l’habitatge s’estén
De rerefons a totes aquestes històries, s’estén com una taca d’oli la crisi de l’habitatge. Segons el darrer informe de la Fundació FOESSA, de 2025, el 15 % de la població de Catalunya (1.250.000 persones) viu en “habitatges inadequats”: en estructures temporals o barraques (30.000), en llars amb deficiències greus o sense subministraments i equipaments bàsics (310.000) o en situació d’amuntegament greu (990.000). Al País Valencià, segons el mateix estudi, el percentatge es redueix a la meitat, el 7,8 % de la població, que equival a 410.000 persones. D’aquestes, 10.000 viuen en estructures temporals, 360.000 en llars amb deficiències i 50.000 sense gaudir d’un espai propi suficient. I a les Illes, un 8,8 % de la població –190.000 persones– es troba en aquestes situacions: 10.000, 50.000 i 60.000, respectivament, seguint les mateixes tipologies.
“Cada vegada un sector més ampli de la societat no pot accedir a l’habitatge”, denuncia Gisela Bermúdez. Aquesta militant del Sindicat d’Habitatge de Badalona (SHB) considera que la campanya de criminalització del sensellarisme i els atacs racistes no són casuals sinó que s’emmarquen dins el context de crisi. “Per desviar el focus s’incentiva la guerra del penúltim contra l’últim”, pensa. Per a Younous Drame, un dels portaveus de les persones que residien al B9, la recepta per enfrontar aquesta situació exigeix adonar-se que el problema afecta molta gent i remarcar la solidaritat rebuda. “En comptes de deixar-nos dividir, hem de col·laborar per resoldre els problemes que ens travessen”, exclama.
Això és el que van procurar fer des del B9. Malgrat la reacció virulenta d’una part del veïnat, des del primer moment, juntament amb diverses entitats, com Badalona Acull, CNAACAT, Regularizació Ja! i el SHB, van denunciar la irresponsabilitat de l’administració pública i van passar a l’acció social: organitzant un espai de cuina per garantir els àpats; recollint roba, mantes, sacs i tendes, i aconseguint els reallotjaments més urgents a cases particulars i locals.
En tancar aquest reportatge hi havia 120 persones del B9 allotjades en recursos finançats o activats per la Generalitat de Catalunya a diferents municipis de Catalunya. Però el Departament de Drets Socials reconeix que aquest allotjament només pot durar “diverses setmanes més”.
La drecera administrativa per desallotjar
Seguretat, salubritat, higiene i alteració de la convivència són els conceptes clau perquè l’administració pública pugui accelerar desallotjaments massius, tant en recintes públics com privats. Ho recull la llei 18/2007, concretament, l’article 33 que regula la declaració d’inhabitabilitat, i per tirar-los endavant són necessaris informes dels serveis tècnics municipals i l’autorització d’un jutjat. David Espinós, membre de l’associació Quart Món, considera que els desallotjaments administratius són processos molt poc transparents, que “sovint es duen a terme sense un protocol clar i accessible”. Es tracta d’una via ràpida, que no garanteix assistència jurídica ni concreta data i hora del llançament.
Aquest escenari és justament el que ara amenaça els assentaments del barri de la Sagrera (Barcelona), on les obres de construcció del futur intercanviador ferroviari van acorralant les agrupacions de barraques que hi han proliferat. Fa uns mesos que David Espinós i Marta Caballero, de Quart Món, en visiten una on fan vida una cinquantena de persones. La Guàrdia Urbana ja hi ha lliurat la notificació de desallotjament, en la qual el Departament de Serveis Jurídics del districte indica l’obertura d’un procediment de declaració d’infrahabitatge i adverteix que l’expulsió és imminent. La Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC), que ha creat un grup de treball d’assentaments, ha pogut saber que en aquest districte, Sant Andreu, entre 2024 i 2025, s’han obert 31 expedients per infrahabitatge, mentre que el 2023 en van ser sis.
Segons l’investigador de l’Institut Metròpoli Albert Sales, els desallotjaments alimenten l’aporofòbia i la idea que la gent que viu al carrer és responsable de la seva situació
Yousef Elguerch està angoixat. Té 28 anys. Només fa vuit mesos que viu a la Sagrera i es dedica a recollir ferralla. Ha estat una de les últimes persones en arribar al seu assentament i ell mateix ha construït la seva barraca, amb cartons, taulons i lones. “Vaig dormir al carrer sol durant un mes i afortunadament un noi em va suggerir traslladar-me cap aquí, on no passo tan fred i estic acompanyat. Si ens fan fora, no sé on aniré”, relata.
L’informe que va rebre Elguerch i la gent que conviu amb ell reconeix que no s’han registrat “incidències rellevants” a l’assentament, però conclou que no s’hi reuneixen les “condicions mínimes de seguretat, salubritat i higiene”. Marta Caballero entén que en alguns casos existeixen riscos per a la seguretat que no es poden ignorar, però defensa que s’han d’abordar des d’una perspectiva preventiva, ja que, altrament, “el risc no desapareix sinó que es trasllada a un altre espai, sovint en condicions encara més precàries”.
Una de les advocades de les residents a l’edifici B9, Mireia Salazar, denuncia que cada vegada s’utilitza més aquesta via ràpida per forçar desallotjaments de nuclis d’infrahabitatge. En el cas de l’antic institut, la Guàrdia Urbana va elaborar un informe que alertava de “risc” pel fet d’haver modificat el cablejat elèctric. “Al·legar riscos és un camí fàcil per agilitzar desallotjaments sense garanties”, conclou la lletrada.
Campanyes de criminalització
En molts casos, l’impuls dels desnonaments de persones en situació de pobresa extrema, és polític. Està esperonat per les mateixes administracions públiques i per campanyes atiades des de formacions de dreta i extrema dreta. Un cas molt evident és el de l’alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol (PP), que va declarar que “la immensa majoria” dels habitants del B9 eren “delinqüents”. A més, no va actuar davant el bloqueig i la pressió veïnal per impedir l’accés de les persones desallotjades a dispositius d’atenció social i tampoc va oferir cap opció de reallotjament digne a les persones foragitades, tot i que era una de les condicions que establia la sentència que aprovava l’actuació. Per tot això, i arran d’una denúncia de Comuns, la Fiscalia d’Odi i Discriminació investiga el batlle badaloní.
Segons l’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, els desallotjaments també venen motivats per altres factors diversos, com “la visibilitat”, “les queixes del veïnat” o “la por que un assentament o un agrupament de persones es consolidi”. De teló de fons, per Sales, s’alimenta l’aporofòbia (el rebuig a qui és pobre), tot irradiant la idea que qui viu al carrer és responsable de la seva situació.
Probablement, són elements que van influir en el cas del parc de Joan Miró de Barcelona, on vivien joves majoritàriament d’origen sud-saharià. El mes de novembre, quan uns agents policials van comunicar-los informalment que els farien fora, no s’ho acabaven de creure. La majoria ni tan sols hi era perquè durant el dia deixaven les seves pertinences arraconades i anaven a recollir ferralla. A més, mantenien una bona relació amb diferents entitats del barri, com Eixample Acull o Espai Nur. La mateixa biblioteca situada al límit del parc havia organitzat un club de lectura, on molts d’ells participaven.
També fou rellevant que alguns partits polítics, com PP i Vox, van aprofitar la situació per fer campanya. Es van gravar vídeos al parc i la formació popular va deixar fulletons a les bústies del veïnat en les quals Daniel Sirera, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, feia una crida a “acabar” amb tots els assentaments, acusant-los de “degradar” els barris i “arruïnar la convivència veïnal”. El tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle (Units per Avançar) també es va expressar amb claredat, tot parlant d’“ocupació invasiva de l’espai públic” i advertint que impedirien que “es consolidin els [assentaments] que pugui haver-hi en un futur”.
Les ordenances a l’espai públic
Quan es tracta de persones que pernocten al ras o en tendes, no cal cap autorització judicial per fer-les fora. A Barcelona, en el marc del paquet de mesures en l’àmbit de la seguretat i civisme conegut com a Pla Endreça, operatius de la Guàrdia Urbana i el servei de neteja municipal solen foragitar-les a primera hora del matí. El dispositiu s’anomena Civitas i, segons el consistori, té la funció de facilitar que el personal operari pugui “intervenir” i “netejar els punts detectats on hi ha persones pernoctant a l’espai públic”.
En el cas del desallotjament al carrer número 2 de la Zona Franca del 10 de febrer, l’Ajuntament va convocar els mitjans de comunicació el dia anterior i en tot moment va evitar parlar de “desallotjament”. Pere Navarro, delegat especial de l’Estat espanyol al Consorci de la Zona Franca, i Sonia Fuertes, comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament, van insistir que activaven “un dispositiu d’aixecament” per aplicar un tractament fitosanitari contra les rates amb productes tòxics que aconsellaven buidar la zona de gent. El que havia de ser una intervenció sanitària i social, va concloure amb unes 175 persones desplaçades i identificades pel Cos Nacional de Policia. Només vuit van ser ateses pel Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) sense rebre cap alternativa residencial.
Arrels Fundació ha denunciat que el Pla Endreça s’ha traduït en un enduriment de l’aplicació de les ordenances que regulen l’ús del carrer: sancions més elevades per a les persones sense llar i operatius per fer-les fora. Bea Fernández remarca que l’ordenança només explicita que es pot sancionar per fer un “mal ús” de l’espai públic, però no indica enlloc que es pugui obligar ningú a desplaçar-se. A Alacant, l’any 2022, el govern de coalició de PP i Ciutadans, amb el suport de Vox, va voler anar unes passes més enllà i van aprovar una ordenança que prohibia dormir al carrer i imposava multes per fer-la complir. Part de la mesura, però, concretament la referida a les sancions econòmiques, va ser anul·lada posteriorment pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
Barraquisme apartat dels centres urbans
Des de l’associació Quart Món s’observa que l’augment de les expulsions i la persecució a les moltes activitats de subsistència que es fan al carrer han obligat moltes famílies que acompanyen a buscar nous espais en municipis més allunyats de Barcelona, com Montcada i Reixac, Polinyà o Parets del Vallès.
Resseguint la carretera de la Roca del Vallès, entre Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac, vora la llera del riu Besòs, s’hi poden veure diversos nuclis de barraques. Des de l’Ajuntament del darrer municipi s’assegura que no es disposa de dades objectives que permetin afirmar un increment sostingut del nombre d’habitants, però Pedro Ávila –un dels residents– explica que quan va arribar-hi, fa cinc anys, n’hi havia moltes menys.
Ávila hi viu amb el seu fill, la seva nora, dos nets menors d’edat i altres familiars. Després de fugir de Colòmbia per les amenaces dels grups paramilitars, va viure a Badalona, en un pis massificat, després sota un pont i finalment va conèixer aquest indret gràcies a un amic a qui cuidava uns horts.
Davant la seva barraca, precisament, es va celebrar el març passat la segona assemblea barraquista de Barcelona i l’àrea metropolitana, convocada per diferents col·lectius i sindicats d’habitatge, com el de Montcada i Reixac i el de Vallcarca. “Reclamem poder accedir a un treball digne per poder buscar un habitatge digne”, explica Ávila.
Els últims dos anys, l’ajuntament ha enderrocat un nucli de barraques a la zona del torrent de la Vallençana i un altre a la pollancreda de Sant Pere de Reixac. L’alcalde del municipi va reconèixer aleshores que els assentaments hi estaven proliferant.
Un assentament fora de pista a València
A l’assentament que s’ubica damunt de l’antic circuit urbà de Fórmula 1 de València (en desús des de l’any 2012) sobrevola l’amenaça de desallotjament des de fa temps. El juliol de 2025, l’equip de govern va presentar els detalls d’un megaprojecte urbanístic, el PAI El Grau, impulsat pels fons d’inversió Atitlan i Hayfin. On ara hi ha barraques i tendes, s’hi projecten 3.200 habitatges –780 dels quals amb protecció pública– i diversos gratacels, un dels quals, de 42 plantes, serà el més alt de la ciutat.
El del barri d’El Grau és un dels assentaments més grans d’infrahabitatge de València, juntament amb un a la Creu Coberta i un tercer al Cabanyal, tots tres barris allunyats del centre de la ciutat. Segons les dades de 2024 facilitades per l’Ajuntament, a partir d’una sol·licitud del grup municipal Compromís, hi ha 37 campaments a la ciutat, on viuen 815 persones, 232 de les quals menors.
El síndic de greuges valencià ha amonestat l’Ajuntament per desatendre les persones sense llar i ha denunciat el tancament de tres albergs municipals durant el 2025. En aquest context, a mesura que es desallotgen altres indrets com la llera del riu Túria i s’agreuja la situació de sensellarisme, l’antic circuit de Fórmula 1 va creixent.
La majoria de les persones que hi viuen estan agrupades per origen. Mohamed Saleb prové de la República Àrab Sahrauí, com una cinquantena de residents més. La majoria tenen l’estatut d’“apàtrides”, que els permet residir i treballar a l’Estat espanyol. Així i tot, Saleb recorda que “amb 1.200 euros bruts al mes, no pots llogar un pis i ajudar la teva família”. Ell és infermer, però no ha aconseguit el reconeixement de la titulació i s’ha dedicat, entre altres activitats, a la collita d’olives.
