El cos és el primer camp de batalla i la primera terra a defensar, diuen algunes feministes en les lluites descolonials. Per Roxane Gay, el cos esdevé terreny de conflicte armat just a l’entrada de la pubertat, i d’aleshores ençà el converteix en baluard, presó, enemic i refugi. Un cos i una vida travessats per la fam inesgotable. Fam d’engolir, sense fi, perquè no troba consol en allò que ingereix. Per fer més fortes les muralles, per fer més profund el fossar.
A Hambre. Memorias de mi cuerpo, Gay comparteix textos en primera persona d’una profunda intimitat. El llibre és alhora relat, autobiografia
i assaig; des de les pròpies vivències, l’autora ens permet travessar les fronteres del seu cos, del seu [jo], en dues direccions. Cap endins, per saber què va iniciar Gay en una relació tortuosa amb la corporalitat, la feminitat i les altres persones. Cap enfora, per radiografiar totes les violències i setges que les dones, les trans, les persones no normatives… patim quotidianament, sovint amb total impunitat.
L’autora incompleix molts dels mandats de gènere i dels estereotips que patriarcat i capitalisme marquen. És obesa, bisexual, negra de pell fosca, estatunidenca d’arrels haitianes, sovint deprimida i amb ansietat, i a sobre és escriptora. Pel món consumista i productivista, és una dona difícil, que transgredeix i empra la veu per empènyer les fronteres de la limitada llibertat que li és permesa.
Des d’aquestes coordenades, Gay narra, vivisecciona, fotografia i rememora la seva identitat en permanent procés de construcció i destrucció
–forana o pròpia. El menjar i l’acte de menjar es compaginen amb la fam i el desig de no ser, d’esborrar-se del món i així obliterar les violències que l’han marcada a foc. Però també amb l’esperança
i l’esforç per sentir-se feliç en una identitat indisciplinada, resilient i resistent. Malgrat tot, hi ha molta fam de vida a la ploma de Roxane Gay.
