Són les sis de la vesprada i comença a caure la nit. El poliesportiu de Sedaví (Horta Sud) s’assembla a qualsevol altre. Un edifici de color grisenc, gran, amb pistes de bàsquet i futbol. Un parc, on juguen les criatures, i un bar, on molts dels pares i mares esperen els fills i filles que estan dins fent alguna activitat extraescolar. Allí, Irene Fornes i Hèctor Rodríguez seuen a esperar Clemente, el nen de huit anys que ambdós tenen en règim d’acolliment familiar temporal des de fa vora quatre mesos.
L’acolliment familiar és una mesura del sistema de protecció de la infància amb la qual un xiquet que no pot viure amb la seua família biològica passa a viure amb el que es denomina família d’acolliment durant un període de temps que esdevé irregular. “És una manera de donar una oportunitat en la vida a un nen impressionant. Tu simplement li ofereixes una oportunitat perquè conega un entorn, una manera d’entendre, de solucionar les coses”, explica Fornes, qui subratlla que “millorar el que tenen aquests nens és molt fàcil”. Hi ha diverses modalitats d’acolliment familiar; ho expliquen a les xerrades informatives que organitza la Generalitat Valenciana cada mes a les ciutats de València, Alacant i Castelló. Per una banda, pot ser un acolliment per part d’una persona de la família extensa, és a dir, una familiar o alguna persona que té un vincle amb el menor que acull. Aquest és el majoritari. Per altra banda, hi ha l’acolliment per part d’una família aliena, és a dir, quan no es té cap vinculació amb la criatura.
L’acolliment per part d’una família aliena, quan no es té cap vinculació prèvia amb la criatura, és minoritari
“El primer que has de fer és entrar a la pàgina web d’acolliment de la Generalitat Valenciana i buscar les xerrades informatives. Eixe és el primer pas. Després vam fer un curs i unes entrevistes amb una psicòloga”, exposa Rodríguez. Ambdós expliquen que van trigar un any a cridar-los, però que una vegada van contactar amb ells va ser tot molt ràpid. No obstant això, reconeixen que hi ha errades en el sistema. “Les treballadores reconeixen que falta personal. Fan el que poden, però, per exemple, ningú va venir a veure la nostra casa, que és el que s’hauria de fer”, assenyala Fornes.
El treballador social Ricard Gozálvez exposa que una “família en l’àmbit social et dona moltes més coses [que un centre de menors] i et lleva l’estigmatització”. I afegeix: “El problema és que, quan anuncies això com a mesura estrella, hauries de disposar de famílies i treballar molt bé. Moltes vegades els acolliments ixen malament, perquè són situacions complicades amb xiquetes que ja tenen una edat. Crec que és una mesura molt bona, però que cal treballar-la millor”. Una problemàtica a la qual algunes treballadores i educadores socials proposen la solució que les famílies d’acollida estiguen formades per professionals.
Un aspecte a destacar és que l’acolliment familiar no és una adopció. Els infants en situació d’acolliment tenen una família. Fornes i Rodríguez en són molt conscients. “Les famílies [d’acollida] han d’entendre que treballaran tant amb el xiquet com amb la seua família d’origen. Si ho enfoques bé, quan ajudes la seua família, ajudes el nen”, remarca Fornes, per a qui resulta imprescindible “incloure la família biològica”.
Més de 2.000 famílies d’acolliment
El País Valencià és un dels territoris amb més acolliments familiars. Segons les dades publicades al Butlletí de dades estadístiques de mesures de protecció de la infància (2014-2017), elaborat pel Ministeri de Sanitat i Serveis Socials espanyol, la xifra d’adolescents en règim d’acolliment arreu del territori valencià en 2017 fou de 2.717, una dada lleugerament superior a l’actual. En l’actualitat, el nombre de xiquets i xiquetes tutelats per la Generalitat que viuen en acolliment arreu del País Valencià, segons indiquen des de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, és de 2.662. Aquesta xifra, tanmateix, no es reparteix de manera homogènia arreu del territori valencià, sinó que es concentra a les comarques de València, on són 1.563 els infants en acolliment familiar, dels quals 1.187 estan en família extensa; mentre que a les comarques del sud en són 797 i a les del nord 302, dels quals 548 i 238 en família extensa, respectivament.
És important saber que l’acolliment no és una adopció, la criatura hauria de retornar a la família d’origen
“Quan vas a fer l’acolliment familiar hi ha una mescla entre il·lusió i, és clar, pors, però la primera sempre és més gran”, recorda Fornes. I és que aquesta alternativa als sistemes de protecció i de reforma és tot un repte. Malgrat que les famílies acollidores tracten el nen en acolliment com un fill més, entenen que hi ha una part de la seua vida que no controlen, i que a més les criatures que hi accedeixen moltes vegades porten el que anomenen “motxilla”, una sèrie de vivències positives i negatives que han viscut durant el temps que han estat amb la família biològica i/o al centre. “Sempre ho tenim present. Sé que hi ha un Clemente dins de Clemente que ha de superar i que s’ha d’enfrontar a tots els seus monstres, a la seua motxilla. Cada nen té la seua i això moltes vegades, com que són nens, no els ho notem”, confessa Fornes. Ambdós, tant Fornes com Rodríguez, fan èmfasi que el que és important és que el xiquet “veja que pot parlar de les coses, expressar com se sent”, ja que en moltes ocasions tenen por. “Li dones l’oportunitat perquè el dia de demà puga reproduir una situació que coneix, perquè, si no, un nen no coneix un altre món que no siga en el que es mou. Li donem l’oportunitat de donar-li una altra cosa”, assegura Fornes.
Treballar des de les cures i l’assemblearisme
Aquesta alternativa, a més, si s’enfoca des de les cures i la maternitat i la paternitat no tradicionals, pot ajudar a trencar esquemes. “Fica damunt la taula tots els tipus de relacions, és com una onada”, conta Fornes. “Hi ha situacions que són complicades, però et veus tirant-les endavant de la manera que consideres que és millor”, puntualitza.
Construir des de les relacions personals i eliminar les distàncies que una relació burocràtica pot crear també és important a l’hora de tractar amb menuts amb problemes a la família, tal com expressa Penèlope Blasco, treballadora social a dos centres de dia (un per als més petits, l’altre per a adolescents) del barri d’Orba –més conegut com a Parque Alcosa–, a Alfafar (Horta Sud). “Tenim la ferma creença que no tenim necessitats, sinó drets”, considera. En aquests centres, un grup de joves que deuen rondar els setze anys enregistra temes de rap en un estudi, altres reparen bicicletes, altres estudien o parlen del seu dia a dia mentre veuen arribar els seus companys i organitzen el que faran durant la setmana mitjançant una assemblea, on participen de manera activa. “Intentem donar importància a coses molt bàsiques, com tenir motivacions i objectius en la vida, saber estar als llocs, a funcionar en família, a la diversitat, a les relacions”, explica Blasco, qui posa èmfasi en la importància de les cures. “Una de les coses més importants és construir, des de l’amor, des de l’enteniment, l’escola, les relacions, allò emocional, i intentar créixer tots el màxim”, conclou.
