Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Marcia Tiburi, filòsofa i escriptora

"La vida digital explica el feixisme de la nostra època"

Marcia Tiburi, filòsofa, artista plàstica, crítica literària i escriptora brasilera. (Directa 490) / Miguel Lopez Mallach

Fa un any, va haver de marxar del Brasil. Primer va patir una campanya difamatòria a les xarxes socials impulsada per la dreta, després amenaces de mort i boicot als seus actes. La filòsofa i escriptora Marcia Tiburi no és l’única. El Brasil pateix un èxode d’activistes, intel·lectuals, mestres i artistes. Tot i que el seu darrer llibre és Delírio do poder (Record, 2019), Akal ha traduït al castellà una obra que Tiburi va escriure el 2015: ¿Cómo conversar con un fascista? Reflexiones sobre el autoritarismo en la vida cotidiana. Aleshores, l’extrema dreta de Bolsonaro encara no havia arribat al poder, però ella ja alertava d’una onada autoritària. Malauradament, tenia raó. El llibre de Tiburi és, per damunt de tot, una crida a dialogar i pensar com a forma de resistència al feixisme.


E
n els temps que corren, s’utilitza molt la paraula feixista i sovint en sentits contradictoris. Què vincula el feixisme d’Itàlia, del període d’entreguerres, amb el moment actual?

És el mateix fenomen però transformat històricament. És a dir, el problema central és el mateix però les condicions històriques i socials, no. Avui tenim una societat tecnològica i el feixisme clàssic d’Itàlia i el nazifeixisme són anteriors a la televisió. De 1950 fins avui hi ha hagut un creixement increïble de la tecnologia i de les relacions digitals. En veritat, la nostra vida digital explica el feixisme de la nostra època. Theodor Adorno, el 1947, deia que la racionalitat tècnica és la racionalitat de la dominació, i ho trobo molt encertat. Ens serveix per comprendre aquest moment en què, sovint, les persones s’expressen com robots. Entre una època i l’altra, la gran diferència és la potencialitat, la capacitat de fer propaganda feixista, i no existeix feixisme sense propaganda. El feixisme és un fenomen de masses, que es poden manipular, i pretén mobilitzar-les. És necessari un moviment de psicopoder per fer que les masses s’expressin com cal per a la manutenció del poder.


Creus que parlem massa de líders “feixistes” i poc d’aquesta massa que els dona suport?

“La persona autoritària és qui, tenint por i no superant-la, tendeix a transformar-la en paranoia i odi”

Hem d’estar atents a tots: a la subjectivitat, que són les masses, les persones, les famílies i les expressions que poden semblar autèntiques, i també als agitadors, als líders. Quan vaig escriure el llibre, el 2015, encara no s’havia produït el cop d’estat al Brasil i ja vaig percebre que el discurs d’odi havia avançat. Vaig adonar-me que hi havia una producció exterior del feixisme, com si empreses de comunicació i milícies mediàtiques, patrocinades i finançades per empresaris nacionals i internacionals, anessin de la mà per instaurar en les masses una perspectiva d’odi. Aquest discurs es va tornar en una mena de moda. Molta gent ha assumit la perspectiva feixista com si fos un joc de llenguatge, una mena de ventrilòquia, com un titella que parla amb una veu que no és seva partint de clixés. Les xarxes socials van ser molt importants en aquest procés. La cultura de l’odi ha penetrat i ha avançat en tots els espais. Quatre anys després, només percebo la confirmació de la meva tesi.


Parteixes de la idea que vivim una època on predomina l’odi. Com s’instaura aquest afecte?

L’odi, com altres afectes, és après, forma part de processos de formació subjectiva i és transmès de dalt a baix, però s’afirma horitzontalment. La personalitat autoritària viu en un règim afectiu de ressentiment, d’incapacitat d’arribar al desig. I, en aquest marc, l’odi és un afecte més compensatori que l’enveja. L’enveja és destructiva i, en canvi, l’odi proposa una sensació de realització, de gaudi. Les persones se senten millor odiant que envejant. La gratitud, en canvi, és l’actitud creativa, que precisa aprendre a conviure per poder sobreviure i aprendre a estimar la vida, feta de gent, de possibilitats i d’alteritat. El caràcter avariciós del capitalisme, la incapacitat de repartir, de ser generós, implica estar tancat cap a l’altre, no tenir la dimensió de l’alteritat. Violència i negació de l’alteritat és la combinació del feixisme.

 


Constantment veiem rastres d’autoritarisme en la vida quotidiana, com a mar de fons. En quines experiències l’identifiques?

Per exemple, s’identifica clarament si fem un viatge per les xarxes socials. Dos dies enrere, quan ja era a Barcelona, amb motiu dels 30 anys de Lafede.cat, vaig decidir entrar a Twitter i escriure: “El neoliberalisme és un autoritarisme”, i vaig començar a rebre centenars de missatges d’odi, molts repetitius perquè probablement el 70% eren bots, no eren humans. En la quotidianitat existeix un llenguatge que ha estat transformat en mercaderia, és el que anomeno consumisme del llenguatge. La gent repeteix clixés, passa informacions falses i utilitza també el discurs d’odi. De forma organitzada i industrial, amb voluntaris. Però cal parar atenció al fet que tota violència simbòlica té un pes material i, a part de la de xarxes, també hi ha violència física: al Brasil, un ciutadà bolsonarista –que odia l’esquerra, homofòbic, misogin, que busca la destrucció de la societat–, ha assassinat un militant del Partit dels Treballadors. Tenim una història d’assassinats de líders diversos, però és nou que una persona d’una ideologia concreta, d’un partit, n’assassini un altre. Moltes persones lluiten contra els drets dels altres però alhora ho fan contra els seus. Mentre escrivia el llibre, al Brasil ja es produïen molts linxaments al carrer, promoguts per sospites contra persones. El linxament com a forma de violència és possible perquè anul·la la subjectivitat, per la incapacitat de posar-se al lloc de l’altre i pel desig de formar part de la massa. L’autoritarisme és la pràctica de l’extermini de la política.


Hi ha linxaments físics i virtuals.

Per mi, el linxament és el nucli de la lògica feixista. L’individu feixista és covard, sempre. Quina relació tenim nosaltres amb la por? Encara que hàgim estat fundats en la perspectiva democràtica, oberts als altres, també tenim por de l’altre, és normal, però l’enfrontem. Aprenem, amb la cultura, la societat, la família i l’entorn, a vèncer la por i confiar en l’altre, que aleshores deixa de ser algú de qui tenim por per ser algú en qui confiem. La persona autoritària és qui, tenint por i no rebent ajuda per superar-la, tendeix a transformar-la en paranoia i odi. L’altre no és algú amb qui puc confiar sinó algú que m’amenaça. Per això les xarxes socials són molt valuoses per aquest tipus de persones, perquè poden amagar-se darrere l’ordinador. Són incapaces de fer una autoreflexió, de dialogar amb elles mateixes. Penso que no tenen connexió amb el dolor, perquè són molt fràgils i per això justament són extremadament autoritàries. Un dels fills de Bolsonaro, que era candidat a la prefectura de Rio de Janeiro, es va desmaiar durant un debat. Certament, va ser una histèria, perquè en realitat feia una escenificació per ocultar la fragilitat.

 

Has definit el caràcter autoritari, però què tenen en comú les víctimes d’aquest autoritarisme? Qui no consumeix o no produeix segons els patrons del capital no té lloc?

La televisió no dona res gratis, sinó que ven alguna cosa, també sentiments, com l’enveja i l’odi

L’extremisme de dretes és una qüestió de classe social. Tots els que són marcats com a indesitjables entren en aquest càlcul. Foucault ho anomenava tanatopolítica [la política que exerceix el poder de donar mort en nom de la vida] i Achille Mbembe, necropolítica [la idea que per al poder unes vides tenen valor i altres no]. És evident que es tracta de promoure la mort, sempre en la perspectiva del poder que es transforma en violència, que falsifica i amaga la ideologia que hi ha darrere. Si al Brasil dius neoliberalisme, totes les hordes de robots apareixen a protegir l’epistemologia d’aquesta ideologia. No es pot destruir la idea de neoliberalisme, perquè moririen tots ells. I hi ha un paper dels intel·lectuals necessaris per protegir aquesta epistemologia. Els col·lectius objectes de l’autoritarisme són les dones, per exemple, que estan marcades per la misogínia, perquè el feixisme és sempre patriarcal, però també la població LGBT, els negres o els pobres. Tenen en comú que són tractats com a indesitjables i inútils, perquè no produeixen o hi són en excés. Hi ha membres d’aquestes minories que es tornen feixistes i passen a ser-hi només per ser-li útil. Això ens indigna i ens entristeix.


A més de les xarxes socials hi ha la televisió, que tu identifiques com a mitjà que propaga l’odi. Com ha operat al Brasil per aplanar el camí a Bolsonaro?

Vaig publicar el llibre Ull de vidre, on en parlo. Aprenem a viure dins un estat d’excepció davant la televisió. És una pròtesi del coneixement, que proporciona el que els individus necessiten per pensar el món, de forma maldestra i patètica. Els informatius, que són la finestra del que passa, amaguen part de la veritat. Al Brasil tothom té una televisió, que fomenta l’enveja, que porta a imitar l’altre i, per tant, condueix a comprar. La televisió no dona res gratis, sinó que ven alguna cosa, també sentiments, com l’enveja i l’odi, o prejudicis.


Mai havien circulat tantes mercaderies, tants missatges i tantes imatges, però alhora mai s’havien aixecat tants murs, també invisibles?

Tot aquest procés de lliure circulació d’aquests missatges, manipulats, ha portat a l’elecció de l’autoritarisme, precisament, a través de la democràcia. Bolsonaro ha utilitzat mecanismes il·legals per enviar-los, com números de telèfon estrangers. Dos dies abans de les eleccions, va enviar un missatge fals que deia que el candidat del Partit dels Treballadors havia violat una noia d’onze anys. Al llibre Delírio do poder parlo del psicopoder i la bogeria col·lectiva que es produeix a través de la desinformació. Les xarxes són una vertadera tecnologia política per produir desorientació, perquè la gent estigui en xoc; tot travessat per la mentida. L’usuari es converteix en un esclau digital: l’individu ho rep com pur entreteniment, quan en realitat està treballant per a empreses com Facebook, que cada vegada són més riques a través de la despesa de temps de les persones. El sistema de les xarxes socials és joc de poder a través de narrativa, de posicionaments ideològics, de mentides… No són utilitzades simplement per produir felicitat, sinó sobretot per produir destrucció i infelicitat. Però, a més, a les xarxes et pots expressar sense límits de responsabilitat. L’acte digital substitueix la realització per la simulació, que s’ha convertit en la nostra nova manera de ser. Amb la repetició podem arribar a evitar el qüestionament. A més, el llenguatge és contagiós, el feixisme ho sap, i per això fa discursos, és una producció discursiva, no pas una creació.

 


En aquests discursos sovint s’inverteixen els significats de les paraules. Ja el 1964, el titular del diari brasiler O Globo, l’endemà del cop d’estat que va portar una dictadura per més de dues dècades, va ser: “Ressorgeix la democràcia”.

L’autoritarisme altera el significat de les paraules per intentar confondre les ments de les persones. En la nova edició del llibre, precisament, qüestiono l’ara anomenada ideologia de gènere, que utilitza el terme ideologia com si els crítics fossin ideòlegs quan precisament l’estan desmuntant. Hi ha un intent constant per invertir i trucar els sentits i confondre.


Sembla que les certeses tancades són sinònim de fortalesa, i el dubte, de debilitat. Com operen aquestes associacions en la construcció del feixisme?

El diàleg implica la valentia en relació amb l’altre, una valentia amorosa, delicada. És l’obertura, poder escoltar, i implica el dubte i la curiositat. Una de les característiques de les personalitats autoritàries és que són antiintel·lectualistes, odien el coneixement. I, precisament, per aconseguir el coneixement he de tenir dubtes. És per on comença la filosofia. El dubte permet preguntar i preguntar és la meva possibilitat de trobar l’altre. Mitjançant els discursos prefabricats, de clixés, de pensament únic carregat d’odi, s’impedeix. En termes filosòfics, per exemple, Kant, que va lluitar contra l’obscurantisme de la seva època, va dir que existeix la facultat de l’esquematisme. Parteix de la base que existeix el món i la seva multiplicitat, i les idees, els conceptes, l’univers del llenguatge. L’esquematisme és la capacitat de fer el moviment creatiu entre el que veiem i el que diuen. Comencem la vida amb preguntes, tenim dubtes, és inevitable, perquè el món és fantàstic, és estrany i la pregunta és natural. Tot i així, els éssers adults perden aquesta capacitat a través del mecanisme de la indústria cultural: els dogmes, les idees donades, els discursos prefabricats per convèncer sense reflexió. Llegir el títol del meu llibre ja genera dubte. Hem de col·locar dubtes, inclús als feixistes.


L’esquerra ha deixat un buit que el feixisme va omplint?

“Per dominar la població, necessiten entristir-la. La por és molt útil als tirans, però també ho és la tristesa”

És complex de respondre perquè existeixen moltes esquerres. Hi ha una esquerra que és pur joc de poder, com la dreta. Sempre dic que existeix una dreta dins l’esquerra, desafortunadament. Al Brasil, per exemple, la nostra esquerra moltes vegades ha sigut ingènua, innocent, pensava que la democràcia estava consolidada. Si Lula torna a ser president al Brasil, espero que sigui més d’esquerres, perquè ha estat molt moderat. Alhora, és cert que el Brasil estava aprenent a viure en democràcia, que era molt nova. No m’agrada gaire dir que l’extrema dreta és culpa de l’esquerra, que és complexa, sovint ingènua, però no té eines per controlar la campanya dels grans amos del capital mundial. Per això penso que avui l’esquerra ha d’estar compromesa amb la fi del capitalisme. Hem de lluitar contra el capitalisme de moltes maneres: amb perspectiva anatonompolítica, és a dir, no puc permetre que el capitalisme entri al meu cos, però també he de fer lluita política, intel·lectual, dins les institucions i ens hem d’organitzar internacionalment. No podem lluitar isoladament, perquè el capitalisme, el neoliberalisme, està organitzat per destruir-nos de manera metodològica, sistemàtica: amb els agrotòxics; amb les matances dels líders; amb la persecució de les feministes, dels professors, dels antiracistes, de la premsa alternativa; amb l’estrangulació de les economies…


Tu dius que lluitar contra el capitalisme és lluitar també contra l’odi. Com tornem impotent l’odi? Amb quines actituds?

Al Brasil hi ha un moviment de dones, ara pràcticament clandestí, que utilitza el terme alegria. Parlem d’una alegria política, amb una perspectiva de contraposició a la violència i a la depressió política, que és una tàctica des dels emperadors. Spinoza deia que els governants, quan volen dominar la població, necessiten entristir-la i prostrar-la. La por és molt útil als autoritaris i els tirans, però també ho és la tristesa. Al Brasil, avui, ho he dit molt els darrers anys, vivim una depressió cívica. Mirem la destrucció i l’atac a les institucions des del cop i ens entristeix, enfonsa i desmobilitza. Això torna impossible per a una persona lluitar i tenir creativitat per establir relacions amb les altres. Hem d’estar alegres per tenir idees; quan estem tristos no en tenim. Estar alegres, que no és estar satisfet ni embadalit, és, com deia Spinoza, una posició de desig, de poder fer. I ho aconseguim amb les persones. He observat moltes dones que fan el que poden: cusen en grup, cuinen plegades, llegeixen un llibre juntes… per no deixar-se entristir. Al Brasil hi ha molta gent que ha mort a causa de la depressió. La tristesa emmalalteix.

Article publicat al número 490 publicación número 490 de la Directa