“Prueba a surcar ríos aunque el agua solo llegue a tus rodillas
O te cubra y esté fría”
No estés triste, Manolo García
Comentar l’actualitat cada vegada és més difícil. Impossible atrapar-la. Quan mig entens alguna cosa per poder explicar-la, ja no interessa. En quinze dies hem passat de preocupar-nos dels afectats pel temporal Glòria a preocupar-nos dels afectats per la cancel·lació del Mobile, i després dels afectats pel coronavirus. Sense respir i bipolars del tot. Un dia Barcelona és l’epicentre de la tecnologia mundial i el següent, un gran outlet, un dia el futur és el 5G i la intel·ligència artificial, i el següent el capitalisme està a punt d’enfonsar-se per culpa d’una pandèmia. La pensadora Ingrid Guardiola diu que no som nosaltres, que és l’algoritme. L’algoritme, el maleït algoritme, és el que provoca la radicalització de les passions i les emocions per alimentar-se i el que no permet cap serenor ni terme mitjà. Ens manté tota l’estona entre l’excitació i la desolació.
I al mig d’aquest vaivé, Erdogan obre les fronteres i a Grècia comencen a apallissar la gent que intenta entrar a Europa. Igual que en un circ romà i sense necessitat d’ulleres de realitat virtual: primer deixen sortir els condemnats i després, als lleons, i la resta ens ho mirem a twitter o a les notícies. La ultradreta munta check points a Lesbos per caçar migrants i cooperants, i a la presidenta de la Comissió Europea no se li acut res més a dir que gràcies Grècia per fer-nos d’escut. Com es prepararà algú per dir aquestes coses? “Senyora von der Leyen, què es posarà avui per baixar a Grècia? La jaqueta grisa de cremallera, clàssica però no massa, que haig d’explicar que tampoc n’hi ha per tant, amb la suspensió de la Convenció de Ginebra. Ah, i la camisa blau cel, que haig de justificar que abandonarem a la seva sort milers de persones i vull semblar dolça i resultar difícil d’odiar”. Quantes ganes d’arrencar-li les perles a Mrs. President. Quina ràbia tanta violència, tan amable i educada.
L’algoritme és el que provoca la radicalització de les passions i les emocions per alimentar-se i el que no permet cap serenor ni terme mitjà. Ens manté tota l’estona entre l’excitació i la desolació
I no és només a les fronteres, ni fora de les nostres fronteres. L’OCDE ja ha advertit que el 60 % dels pobres mai sortiran de pobres i que el 72 % dels rics mai deixaran de ser-ho. Encara no fa un mes que el Relator especial de Nacions Unides de pobresa extrema i drets humans, de visita per Espanya, va dir que estem a la cua de la UE en redistribució de la riquesa. Que l’exclusió social ha crescut deu punts en l’última dècada, mentre les classes altes s’han enriquit un 25% i paguen la meitat d’impostos. Que la taxa de nens i nenes que viuen en la pobresa és extremadament alta. I no fa ni deu dies que 40 experts en salut de l’OMS, Unicef i The Lancet van fer públic que 250 milions de nens i nenes menors de cinc anys de països d’ingressos baixos i mitjos, ja estan sentenciats, i Antón Costas va confirmar que part d’aquests corren pels nostres carrers, que la pobresa infantil a Catalunya ha augmentat i s’ha enquistat. Càritas també avisa: augmenta el percentatge de gent perfectament integrada i posicionada que manifesta “fatiga de solidaritat”. Cada vegada menys empatia i menys ganes d’ajudar els que es queden enrere. Benvinguts a l’era del posthumanisme deshumanitzat.
I si llegir-ho és depriment, per escriure-ho cal ignorar la punxada de la boca de l’estómac. La sensació que tot el que fas no serveix de res. Per sort, el meu cervell ha desenvolupat mecanismes per evitar que m’ofegui en la meva pròpia obscuritat. De sobte, em venen al cap la desena de dones valentes, activistes i periodistes de tot el món amenaçades de mort, que he conegut l’últim any. La filòsofa Marcia Tiburi n’és una i se m’instal·len al cap dues paraules seves: depressió cívica. Per a ella, el pitjor del triomf de Bolsonaro era això. Que molta gent restava entristida, enfonsada, desmobilitzada. I penso en tanta gent al meu voltant tan tocada. I en el fucking coronavirus. Confinats i aïllats. Sense mirar-nos. Sense tocar-nos les mans. Sense abraçar-nos.
Provem de confrontar la desigualtat, l’origen del mal radical. I receptem-nos calma i alegria. La Tiburi diu que la tristesa és tan útil als tirans com la por perquè ens roba la creativitat i les ganes de lluitar. No estiguem tristes
M’agafo a la ràfega. A l’instant de pensament salvavides. No. No estem equivocades. El problema és, com diu la Guardiola, anar al ritme de l’algoritme. No tenir temps de pensar. Que des que ens llevem al matí mengem narratives binàries, a favor o en contra, i d’un tema a l’altre i d’un ensurt al següent. Ciberrabiosos i ciberpessimistes per culpa dels infoestímuls. No, no som nosaltres, és la desigualtat. La maleïda desigualtat que és com l’heroïna, que se’ns fica per la pell i ens podreix el cap, i ens fa proclius a justificar-la i a pensar que mereixem estar per sobre d’altres. Com confirmen els experiments dels psicòlegs socials, a més desigualtat més individualisme i desconfiança, més distància física, i a més distància física més distància cultural i emocional.
Deixem d’alimentar la bèstia. Provem de deixar de fer clic als titulars més punyents. Provem de deixar de simplificar i generalitzar. No, Grècia no és només escut, també és virtut. Grècia són també tots els grecs i gregues matxucats i empobrits que hem deixat tan sols i que així i tot, segueixen sent solidaris i antifeixistes per tots nosaltres. Provem de confrontar la desigualtat, l’origen del mal radical. Econòmicament, físicament, culturalment, emocionalment. I receptem-nos calma i alegria. La Tiburi recomana fer cas de Spinoza. Diu que la tristesa és tan útil als tirans com la por perquè ens roba la creativitat i les ganes de lluitar. No estiguem tristes. Per a Spinoza l’alegria és l’actitud i la posició pròpia de la transformació perquè és la posició del desig, del poder fer. Fem cas de Spinoza. I de Benedetti. Defensem l’alegria. Como una trinxera, com un principi, com una certesa, com un dret. I millor juntes, que diumenge és 8 de març. Autoorganització i revoltes feministes contra la precarietat i les fronteres.
PD: Llegiu les excel·lents entrevistes que aquest mitjà va fer a Ingrid Guardiola i a Marcia Tiburi, i aquest interessant article d’un més que interessant dossier: “La disparidad nos distancia: efectos psicológicos de la desigualdad económica”.
